Dubtes i Durans al marge, crec que CiU ha pres la decisió correcta abstenint-se en la coronació-exprés que estan impulsant els partits del règim. No pronunciar-se és l'única opció coherent quan es tracta d'un afer que afectarà les futures generacions d'espanyols, però un cop Catalunya ja hagi ingressat en el concert general de les nacions. Dit d'una altra manera, aquell debat només és important si la força política que hi participa està interessada en quedar-se a Espanya. Amaiur, per exemple, ha anunciat que els seus diputats no només s'abstindran, sinó que ni tan sols apareixeran pel Congrés el dia de la votació.

Per això em sembla incomprensible l'actitud d'ERC. No entenc per quina raó han d'intervenir en el debat intern espanyol per ajudar -"solidaritzar-se" és el terme que han utilitzat- els partits que proposen una forma d'estat republicana. Més encara quan el suport al dret a decidir d'Esquerra Unida o Podemos és purament retòric i sempre va seguit de l'aposta per una república federal espanyola que inclogui Catalunya. Personalment, penso que la III República és el camí més sòlid, democràtic i positiu per a Espanya i, per tant, el projecte em genera simpatia. Igual que el que va engegar Portugal el 1974 amb l'admirable revolució dels Clavells. Però no més que la resta de repúbliques del món, sobretot les que són veritablement republicanes.

El catalanisme progressista té una llarga història de col·laboració amb les esquerres espanyoles que comença amb el Pacte de Sant Sebastià de 1930 i acaba, de moment, amb el suport a José Luis Rodríguez Zapatero. I, en vuitanta anys, mai no l'han merescut. Per què tornar-hi ara?