Xavier Vinader, en un moment de l'entrevista. Foto: Jordi Borràs
-L'extrema dreta té bona salut?
-Sí, el que passa és que no treu pit... encara té banqueta, té gent, però té una crisi de dirigents que ve de lluny, d'egos, de rivalitats i fraccionament. Ara bé té bona salut però és minoritària. És una sort. Però té cavalls de batalla com ara la crisi econòmica, la globalització, la pèrdua d'identitats nacionals d'Europa i la immigració. Occident ja no té el perill dels bolxevics: en té d'altres.
-Però comparat amb d'altres situacions europees, com el cas de Grècia amb Alba Daurada...
-L'evolució a Espanya és diferent a d'altres situacions d'Europa. A l'estat espanyol durant 40 anys hi havia un únic partit feixista que, a més, era el que manava. Se'n va anar per terra biològicament i va venir la democràcia. L'extrema dreta que era al poder no estava preparada ni per a la clandestinitat ni per a l'oposició. Aquesta va ser la primera crisi. El relleu no va tenir un panorama gens fàcil davant la llibertat i la modernitat. Ara bé, a partir de la caiguda del Mur de Berlín, l'extrema dreta ha fet esforços per modernitzar-se més que no pas l'extrema esquerra. L'exemple és Internet: quan comença a popularitzar-se la xarxa són molt actius. El Front Nacional comença a sortir del parlamentarisme cap al 1982, amb una modernització clara i després han seguit danesos, austriacs,... les evolucions són diferents.
-I Alba Daurada?
-S'ha convertit en el tercer partit polític i, en canvi Fuerza Nueva amb 60.000 militants, no va arribar a tenir cap escó. Vénen de tradicions diferents. A Grècia, un sector va ser col·laboracionista amb els invasors nazis i després va arribar la dictadura dels coronels. Allò va deixar un substrat que després s'ha activat. Aquí, l'imaginari de l'extrema dreta està lligat a les gestes de la Guerra Civil i al Cid Campeador i no té la mateixa base.
-I amb un substrat catòlic
-Exactament. El mirall de l'extrema dreta autòctona ha estat més enfocat cap a Itàlia que no pas cap a Alemanya. Té més llaços amb el feixisme italià, també molt fragmentat. En canvi, Grècia sempre ha mirat més cap a Alemanya, que tenia un nazisme molt més organitzat.
-De fet, sempre hi ha hagut molts llaços entre els serveis secrets espanyols i les forces policials i el feixisme italià; o entre forces parapolicials que actuaven a Espanya amb grups armats del fascio.
-I tant, des de l'època del franquisme. Espanya va ser el santuari i la base de repòs dels grups terroristes d'extrema dreta italians com ara Avanguardia Nazionale, MSI o Fronte de la Joventut: cometien atemptats a Itàlia i quan se'ls complicava la cosa venien aquí i feien feina bruta per a la policia espanyola. Estaven a com a casa seva. L' OAS, els Ustacha croats, la Triple A argentina, l'extrema dreta neofeixista italiana, els nazis alemanys... Era l'època de la Internacional Negra. Repeteixo que estaven aquí com a casa seva. Ara bé, van perdre el paraigua i es va acabar. Com amb l'extrema dreta espanyola. La tesi és que l'extrema dreta autòctona catalana i espanyola mai no han estat res sense l'ajut dels serveis d'informació.
-Com?
-L'extrema dreta sempre ha actuat de braç il·legal i clandestí dels serveis d'informació. L'operativitat de l'extrema dreta sempre ha passat pels serveis d'intel·ligència i policials. Si analitzéssim una colla d'atemptats i assassinats en els darrers quaranta anys, veuríem que sempre hi ha un fil o altre en què apareix un oficial d'informació o un nom vinculat amb la policia. Té un fil conductor, mai no aclarit del tot, en el que sempre veus l'ombra dels serveis d'informació. L'osmosi ha estat generalitzada, algun cop els utilitzaven i en d'altres moments els deixaven fer i miraven cap a un altre costat.
-Aquests vincles avui dia no s'acaben d'escatir del tot, hi ha certes actuacions dels serveis d'informació que encara treballen amb tics de l'Estat on es parapetava l'extrema dreta espanyola, encara és una realitat oi?
-Si, encara avui dia dins les forces policials la mentalitat generalitzada és la conservadora, i amb molts elements d'extrema dreta radical. El que passa és que porten uniforme i no ho poden expressar. Sempre hi ha hagut una simpatia no expressada en tot aquest camp, això no passa amb l'extrema esquerra. De fet, en terminologia policial l'extrema esquerra són “los malos” i l'extrema dreta “los descarríaos”. És una indulgència cap a l'extrema dreta... Ara bé, quan els han de detenir, també els detenen...
-Però els hi costa més no?
-Clar. Un d'extrema esquerra s'emporta alguna trompada, cosa que algú de l'extrema dreta serà més difícils que s'emporti.
-Aquestes conductes també les han heretat els Mossos?
-No. És una policia que neix al 1983, té una formació i una trajectòria completament diferent. També com a policia diferencia entre bons i dolents. Cal recordar que els Mossos tenen una llista d'operacions i desarticulacions contra estructures d'extrema dreta que si la compares amb la resta de les policies no té res a veure: cas llibreria Kalki, grups d'skins, cas CEDADE. Tenen una altra mirada perquè tenen una altra formació i perquè en el seu naixement van sentir la preocupació per l'extrema dreta d'aquí: com els casos de l'assassinat de la transsexual Sònia al Parc de la Ciutadella, el cas Papus, els Boixos Nois i Brigadas Blanquiazules.
-En el món periodístic destaquem que els Mossos no són tan indulgents amb grups anarquistes o d'extrema esquerra? Hi ha una trama organitzada anarquista internacional que actua a Barcelona com sempre s'explica des d'Interior?
-Jo no em crec això de la trama anarquista internacional. I els Mossos l'adopten. La tesi que Barcelona forma part del triangle de l'anarquisme amb Grècia i Itàlia i que la capital catalana és la base de repòs d'activistes italians i grecs... la poso en dubte. Per ara no he vist cap detenció de cap activista important o notori grec o italià a Barcelona. DE vegades, totes les policies s'inventen fantasmes
-Fantasmes?
-I tant, i se'ls creuen! És al·lucinant. Algú em deia fa molts anys que la policia pot ser perillosa no pel que sap sinó pel que s'imagina. Va bé que hi hagi perills amenaçadors perquè pot justificar moltes coses. Un director general dels Mossos em comentava que Barcelona tenia una “tradició anarquista històrica” molt important i jo li vaig respondre aviam si em posaria com exemple la Rosa de Foc o la Setmana Tràgica! Tenen algun analista que li dóna més a la tecla del que cal. L'anarquisme que diuen que està organitzat respon a actes de vandalisme individual i no a cap estratègia. Fixeu-vos que les grans operacions de detenció contra els anarquistes acaben en res.
Xavier Vinader, en un moment de l'entrevista Foto: Jordi Borràs
-Sí. I, a més, això no ho ha demostrat ningú. Pot haver-hi algun document d'un servei d'informació -que tampoc no són l'oracle de Delfós- que indiqui aquesta brama però en aquests informes el que no se sap s'inventa. Al capdavall, la por guarda la vinya i això dóna vida a empreses de seguretat o a la tecnologia de la protecció. Els cas Charlie Hebdo servirà per retallar llibertats i drets i per generar por.
-Si parlem de serveis d'informació que han mantingut l'ascendència de l'estat franquista, ara com ara fins quin punt s'utilitzen aquells aparells de l'Estat per aturar el procés sobiranista o veiem fantasmes?
-Fins quin punt? No sé fins a quin punt, però molt!
-Molt?
-És clar: un Estat té molta força, té molt poder, i en un procés com el sobiranista utilitzarà tot el que pugui. Hi aboquen diners, suborns, compren informació, fan campanyes d'intoxicació, intenten girar l'opinió, mitjans de comunicació... La feina bruta no és del CNI. De fet, el CNI deu elaborar els documents estratègics, però la feina bruta passa pels cossos policials.
-Per la UDEF, per exemple?
-Sí, o per la unitat d'Afers Interns. Tradicionalment, el gran suport és Interior perquè el CNI pràcticament són militars, i a un oficial de l'exèrcit no li pots demanar segons què. Hi ha elements més susceptibles per diners o per ascendir a l'escala als cossos policials. Fa anys, un comissari de policia conservador, amb una brillant carrera policial, em va explicar que li havien el GAL ofert però ho va rebutjar: “En esta mierda no me meto, pero se apuntaron los golfos... “. Noms com Amedo o Domínguez, amics dels fons reservats del joc i de la prostitució, sí que s'hi van apuntar.
-Com funcionen els serveis d'informació?
-Encara estan molt militaritzats. La influència de l'àmbit polític en els serveis d'informació és menor que al ministeri de l'Interior. Ells mateixos s'han blindat. Fixa't que els serveis d'intel·ligència no es van involucrar al 23-F.
-La descoberta del cas Pujol és una trama premeditada?
-Andorra és un niu d'espies de sempre. La Guàrdia Civil i la policia sempre hi han tingut antenes. I, mira, quan s'ha necessitat s'ha tibat de la carpeta. S'han activat coses que abans no eren prioritàries.
-En cap cas Interior no falseja històries?
-No, i tant que falseja o es creen historials. Són capaços i ho fan.
-En té cap exemple?
-Hi ha dossiers que s'ensenyen als periodistes. Són llaminadures que donen a determinats periodistes no gaire curosos amb la revisió de l'origen de la informació.
-Si avui hagués d'obrir una caixa del seu arxiu quin nom li posaria?
-La del CNI, perquè el procés els té preocupats i ocupats. La principal base fora de Madrid és Catalunya. Abans era Euskadi.
-Diuen que és pel gihadisme
-Clar... així desembarquen sense complexos
I els governants d'aquí ho veuen?
-Els dirigents d'aquí no se n'han ocupat mai. No saben ben bé que fan. Aquí, al capdavall, el que hi ha és una guerra, no en el sentit bèl·lic, sinó una guerra d'intel·ligència amb filtració de documents, la utilització dels serveis per la premsa, la infiltració a estaments i partits polítics, talps informatius a determinats llocs, el control tecnològic i el ciberespai.
-La gent és conscient que estem en una guerra d'intel·ligència?
-La gent, no. I els dirigents no li donen cap importància. De tant en tant, els hi explota una piula sota la sabata i no s'ho prenen seriosament. No creen estructures de protecció.
-Ens caldria un “Garbo”?
-Sí, exacte. Un espia clàssic de tota la vida. Es va amb una espardenya... De fet, els parles d'un servei d'intel·ligència propi i s'esgarrifen!
-Ara, en canvi, el president Mas assegura que és més necessari tenir un servei d'intel·ligència potent que no pas unes forces armades...
-Això és ara...
-Podem dir que moltes estructures de l'Estat del franquisme només s'han fet un lífting i podem dir que la democràcia que tenim és...
-...de poca qualitat. La transició no va depurar certes estructures policials, dels serveis secrets o la judicatura. Aquest és un fet que ha llastrat l'evolució de la democràcia.
-Ha tornat a tenir por si és que mai n'ha tinguda?
-Por no, respecte sí. Si no, hauria entrevistat folklòriques. Mai no he conjugat la paraula por relacionada amb la meva professió. Si tens por ja no t'hi acostes, i vaig perdre la por i per això em vaig acostar al món de les trames brutes i de l'extrema dreta... I també em vaig cremar les celles. Si t'acostes al bitxo, t'emportes una cornada.
-Com se seguirà aquest control periodístic de l'extrema dreta?
-Vaig patir incomprensió, fins i tot dels companys que em deien que estava obsessionat amb l'extrema dreta. I jo només pensava que era bo per a la democràcia investigar-ho. Després, amb el temps s'han posat les coses a lloc. Hi ha poc relleu generacional. A més, els diaris ja no formen equips d'investigació perquè és car. I els periodistes són massa individualistes, no traslladem el nostre know-how.
Vinader, en un moment de l'entrevista. Foto: Jordi Borràs
