19
de maig
de
2018, 21:00
Actualitzat:
20
de maig,
3:32h
Quim Torra ha fet un govern de restitució, poc femení, netament sobiranista i amb perfils experimentats. A l'espera de quina sigui la resposta de la Moncloa i el futur dels consellers empresonats i exiliats -fet que li dona un aire d'excepció i provisionalitat- aquestes són les cinc claus per interpretar-lo:
1. Restitució amb molts dubtes. Alguns dels consellers que eren a l'exili o a la presó van demanar als partits ser restituïts, tal com s'havia promès en campanya, singularment per part de JxCat. Finalment, ho han aconseguit malgrat les reticències que fer-ho despertava en les direccions de juntistes i republicans, més després que el govern espanyol avisés que si es nomenaven presos o “fugits” el 155 no s'aixecaria. Uns dubtes que aquest mateix dissabte mateix s'han refermat amb l'avís de Mariano Rajoy que el Diari Oficial de la Generalitat, que encara controla la Moncloa, valorarà no publicar els nomenaments si no els considera "viables".
Suren, doncs, tres grans incògnites: si la presa de possessió de Jordi Turull, Toni Comín, Josep Rull i Lluís Puig podrà ser efectiva; quant trigarà el jutge del Suprem, Pablo Llarena, en apartar-los del seu càrrec a l'executiu i de l'escó al Parlament en el cas dels tres diputats; i, cas que acabin ocupant el càrrec, com es governaran les seves conselleries.
Les defenses situen a principis de juny el moment en el que poden quedar apartats i per dirigir els departaments podem assistir a delegacions de competències en els secretaris generals o a la creació de comissionats. Sempre i quant puguin acabar sent nomenats perquè, com dèiem, Rajoy ha trigat hores en titllar de “nova provocació” la tria d'empresonats o “fugits”, fet que podria avortar el nou govern. En les properes hores la Moncloa decidirà i la legislatura pot arrencar amb un nou xoc institucional.
En qualsevol cas, els consellers s'han sortit amb la seva. JxCat compleix la promesa de restituir-los (cosa que Torra compartia) i Comín guanya el pols a la direcció d'ERC, que un cop va acordar que Oriol Junqueras no hi fos volia que la resta de consellers cessats pel 155 fessin el mateix per visualitzar una nova etapa. La tria de Comín assegura, per contra, la continuïtat de la cúpula de la conselleria i de l'ICS, que promovien el seu número dos, David Elvira, i allunya del govern Joan Ignasi Elena, la tria inicial de Junqueras.
2. La paritat, víctima dels equilibris. Sens dubte que la pitjor notícia del nou executiu és l'absència de dones. Incloent-hi el president, Quim Torra, i el secretari del Govern, Víctor Cullell, al Saló Tàpies del Palau de la Generalitat s'hi haurien d'asseure, cada cop que es reuneixi el consell executiu, dotze homes i només tres dones (Elsa Artadi, Ester Capella i Teresa Jordà). No passarà perquè ni els dos empresonats ni els dos exiliats hi seran, però la foto és lluny de la paritat. Una imatge que, per més que Puigdemont en destaqui el tarannà “modern”, cou dos mesos després de la vaga feminista que va tenir suport dels independentistes.
A curt termini Turull, Rull, Comín i Puig es poden veure obligats a deixar el govern, però per ara només es dona per segura l'entrada de Laura Borràs a Cultura. A Territori, Damià Calvet ho té tot de cara per ser l'escollit i a Salut David Elvira mentre que Elsa Artadi pot moure's d'Empresa a Presidència. Si JxCat situés una dona al departament que ella deixaria lliure en serien cinc i la foto seria més paritària. Els compromisos en clau de restitució i els equilibris interns s'han imposat a la igualtat. Amb la mesa del Parlament, formada per sis homes i només una dona, ja hi va haver crítiques. Cap dels quatre membres independentistes havia estat, però, restituït.
3. La veterania d'ERC. Hi ha moltes cares noves, però algunes són veteranes. Els republicans hi posen un vicepresident molt jove, Pere Aragonès, de 36 anys, que ha assumit el pes del partit i el govern en absència de Junqueras i Rovira, però també els dos de més edat: Ernest Maragall (75 anys) i Josep Bargalló (59 anys). Són dos perfils d'esquerres i amb experiència política i de gestió. I també vells coneguts. En el primer tripartit, el de Pasqual Maragall, de difícil gestió i que mai es va arribar a estabilitzar, Bargalló i Maragall eren els dos homes forts a Palau i la seva pugna era constant. El primer era conseller en cap per ERC (va arribar al càrrec després de la reunió de Josep-Lluís Carod-Rovira amb ETA) i el segon secretari del Govern a proposta del PSC. Maragall, ara militant d'ERC, va ser abans alt càrrec a l'ajuntament de Barcelona i després conseller d'Educació. Darrerament ha estat eurodiputat i diputat, ja a la vora de Junqueras.
Esquerra té un repte difícil: omplir el buit dels seus dos líders i marcar l'accent d'esquerres -la tria de Charkir el Homrani, provinent de la UGT i primer conseller d'origen magrebí, va també en aquesta direcció- en un executiu que arrenca amb el llast de la manca de paritat i de les crítiques a Torra per les seves antigues afirmacions sobre els espanyols. Amb Capella, que ha estat regidora a Barcelona i senadora i diputada a Madrid, i Jordà, exalcaldessa de Ripoll i diputada al Congrés, també opten per perfils amb recorregut. Els dos dirigents més experimentats de JxCat, Rull i Turull, estan privats de llibertat.
Joan Ignasi Elena i Ernest Maragall en una imatge d'arxiu. Foto: ACN
4. Compàs d'espera i ball de competències a Palau. Els dubtes sobre la restitució i quant podran aguantar els consellers a l'exili o la presó instal·len en una situació de provisionalitat l'executiu i singularment el departament de la Presidència, que és clau i veu alterades algunes de les seves competències. De les que van tenir Neus Munté primer i Turull després, en cedeix les de difusió corporativa i les de portaveu. El primer àmbit, sota control d'ERC, s'adscriu ara a la conselleria d'Economia i el segon l'exercirà Artadi, mà dreta de Puigdemont. Presidència perd les noves tecnologies i el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), que passen a Polítiques Digitals i Administració Pública. Per contra, aquest darrer departament, que històricament era el de Governació, ho compensa amb el trànsit de la gestió de les administracions locals (la relació amb els ajuntaments) a Palau. La conselleria de Jordi Puigneró perd la direcció general d'Afers Religiosos, que se'n va a Justícia, sota l'òrbita d'ERC, i veu com es consolida el pas de processos electorals, efectuat en les vigílies de l'1-O, a Exteriors, també republicana.
Artadi té molts números d'acabar sent consellera de la Presidència i, mentre això no passi, caldrà veure com s'organitza aquest departament i quin relleu polític té. El paper del secretari del Govern, Víctor Cullell, home de la confiança de Francesc Homs primer i de Puigdemont després i que segueix en el càrrec, serà clau i també el nom que es triï per a la secretaria general del departament, que fins ara ha recaigut en Joaquim Nin.
5. El PDECat a segona fila i poc territori. L'actual direcció del PDECat, que comanda Marta Pascal, queda mal posicionada en la configuració del nou govern, a diferència del que passa amb els més afins a Puigdemont. Les principals cares del partit (Rull i Turull) són a la presó i els dos nous consellers de la formació, Miquel Buch i Jordi Puigneró, no són del nucli dur de la direcció, que havia apostat per noms com ara Marc Solsona, Mercè Conesa o Lluís Font. El cas de Solsona és especialment significatiu perquè deixar-lo fora (se'l postulava per Governació) implica que no hi hagi consellers de Lleida. El poc pes de Girona també ha creat remor interna. Font era un valor segur cas que JxCat hagués mantingut Ensenyament. El pas de la cartera a ERC va generar malestar amb els negociadors, ja que els republicans gestionaran, amb diferència, més pressupost.
Rull i Turull no són propers a Pascal, però sí dues cares molt identificades amb el partit. Buch s'ha enfrontat obertament a l'executiva i impulsa, a partir del corrent Moment Zero, un congrés que revisi el funcionament dos anys després de la refundació de l'antiga Convergència i que la faci anar més a l'hora amb Puigdemont. Puigneró, excap de gabinet de Lluís Recoder, té una trajectòria vinculada a CDC de Sant Cugat. És molt proper a Damià Calvet, que últimament s'ha atansat molt a Puigdemont i a Artadi, que va trencar el carnet del PDECat per desacords amb la direcció. Puigneró té, però, bona capacitat d'interlocució amb la cúpula del partit.
1. Restitució amb molts dubtes. Alguns dels consellers que eren a l'exili o a la presó van demanar als partits ser restituïts, tal com s'havia promès en campanya, singularment per part de JxCat. Finalment, ho han aconseguit malgrat les reticències que fer-ho despertava en les direccions de juntistes i republicans, més després que el govern espanyol avisés que si es nomenaven presos o “fugits” el 155 no s'aixecaria. Uns dubtes que aquest mateix dissabte mateix s'han refermat amb l'avís de Mariano Rajoy que el Diari Oficial de la Generalitat, que encara controla la Moncloa, valorarà no publicar els nomenaments si no els considera "viables".
Suren, doncs, tres grans incògnites: si la presa de possessió de Jordi Turull, Toni Comín, Josep Rull i Lluís Puig podrà ser efectiva; quant trigarà el jutge del Suprem, Pablo Llarena, en apartar-los del seu càrrec a l'executiu i de l'escó al Parlament en el cas dels tres diputats; i, cas que acabin ocupant el càrrec, com es governaran les seves conselleries.
Els restituïts guanyen el pols a sectors de JxCat i a la direcció d'ERC, que volien evitar el xoc amb Rajoy. Si prenen possessió, caldrà veure com organitzen les conselleries
Les defenses situen a principis de juny el moment en el que poden quedar apartats i per dirigir els departaments podem assistir a delegacions de competències en els secretaris generals o a la creació de comissionats. Sempre i quant puguin acabar sent nomenats perquè, com dèiem, Rajoy ha trigat hores en titllar de “nova provocació” la tria d'empresonats o “fugits”, fet que podria avortar el nou govern. En les properes hores la Moncloa decidirà i la legislatura pot arrencar amb un nou xoc institucional.
En qualsevol cas, els consellers s'han sortit amb la seva. JxCat compleix la promesa de restituir-los (cosa que Torra compartia) i Comín guanya el pols a la direcció d'ERC, que un cop va acordar que Oriol Junqueras no hi fos volia que la resta de consellers cessats pel 155 fessin el mateix per visualitzar una nova etapa. La tria de Comín assegura, per contra, la continuïtat de la cúpula de la conselleria i de l'ICS, que promovien el seu número dos, David Elvira, i allunya del govern Joan Ignasi Elena, la tria inicial de Junqueras.
2. La paritat, víctima dels equilibris. Sens dubte que la pitjor notícia del nou executiu és l'absència de dones. Incloent-hi el president, Quim Torra, i el secretari del Govern, Víctor Cullell, al Saló Tàpies del Palau de la Generalitat s'hi haurien d'asseure, cada cop que es reuneixi el consell executiu, dotze homes i només tres dones (Elsa Artadi, Ester Capella i Teresa Jordà). No passarà perquè ni els dos empresonats ni els dos exiliats hi seran, però la foto és lluny de la paritat. Una imatge que, per més que Puigdemont en destaqui el tarannà “modern”, cou dos mesos després de la vaga feminista que va tenir suport dels independentistes.
Una imminent remodelació de Govern quan s'apartin els restituïts podria fer-lo més paritari per la banda de JxCat
A curt termini Turull, Rull, Comín i Puig es poden veure obligats a deixar el govern, però per ara només es dona per segura l'entrada de Laura Borràs a Cultura. A Territori, Damià Calvet ho té tot de cara per ser l'escollit i a Salut David Elvira mentre que Elsa Artadi pot moure's d'Empresa a Presidència. Si JxCat situés una dona al departament que ella deixaria lliure en serien cinc i la foto seria més paritària. Els compromisos en clau de restitució i els equilibris interns s'han imposat a la igualtat. Amb la mesa del Parlament, formada per sis homes i només una dona, ja hi va haver crítiques. Cap dels quatre membres independentistes havia estat, però, restituït.
3. La veterania d'ERC. Hi ha moltes cares noves, però algunes són veteranes. Els republicans hi posen un vicepresident molt jove, Pere Aragonès, de 36 anys, que ha assumit el pes del partit i el govern en absència de Junqueras i Rovira, però també els dos de més edat: Ernest Maragall (75 anys) i Josep Bargalló (59 anys). Són dos perfils d'esquerres i amb experiència política i de gestió. I també vells coneguts. En el primer tripartit, el de Pasqual Maragall, de difícil gestió i que mai es va arribar a estabilitzar, Bargalló i Maragall eren els dos homes forts a Palau i la seva pugna era constant. El primer era conseller en cap per ERC (va arribar al càrrec després de la reunió de Josep-Lluís Carod-Rovira amb ETA) i el segon secretari del Govern a proposta del PSC. Maragall, ara militant d'ERC, va ser abans alt càrrec a l'ajuntament de Barcelona i després conseller d'Educació. Darrerament ha estat eurodiputat i diputat, ja a la vora de Junqueras.
Maragall i Bargalló hi posen experiència política i de gestió: havien estat enemics íntims al primer tripartit i anys després es retroben al mateix equip
Esquerra té un repte difícil: omplir el buit dels seus dos líders i marcar l'accent d'esquerres -la tria de Charkir el Homrani, provinent de la UGT i primer conseller d'origen magrebí, va també en aquesta direcció- en un executiu que arrenca amb el llast de la manca de paritat i de les crítiques a Torra per les seves antigues afirmacions sobre els espanyols. Amb Capella, que ha estat regidora a Barcelona i senadora i diputada a Madrid, i Jordà, exalcaldessa de Ripoll i diputada al Congrés, també opten per perfils amb recorregut. Els dos dirigents més experimentats de JxCat, Rull i Turull, estan privats de llibertat.
4. Compàs d'espera i ball de competències a Palau. Els dubtes sobre la restitució i quant podran aguantar els consellers a l'exili o la presó instal·len en una situació de provisionalitat l'executiu i singularment el departament de la Presidència, que és clau i veu alterades algunes de les seves competències. De les que van tenir Neus Munté primer i Turull després, en cedeix les de difusió corporativa i les de portaveu. El primer àmbit, sota control d'ERC, s'adscriu ara a la conselleria d'Economia i el segon l'exercirà Artadi, mà dreta de Puigdemont. Presidència perd les noves tecnologies i el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), que passen a Polítiques Digitals i Administració Pública. Per contra, aquest darrer departament, que històricament era el de Governació, ho compensa amb el trànsit de la gestió de les administracions locals (la relació amb els ajuntaments) a Palau. La conselleria de Jordi Puigneró perd la direcció general d'Afers Religiosos, que se'n va a Justícia, sota l'òrbita d'ERC, i veu com es consolida el pas de processos electorals, efectuat en les vigílies de l'1-O, a Exteriors, també republicana.
Presidència perd el CTTI, difusió i portaveu i ho compensa amb les competències d'administració local. Processos electorals es consolida a Exteriors
Artadi té molts números d'acabar sent consellera de la Presidència i, mentre això no passi, caldrà veure com s'organitza aquest departament i quin relleu polític té. El paper del secretari del Govern, Víctor Cullell, home de la confiança de Francesc Homs primer i de Puigdemont després i que segueix en el càrrec, serà clau i també el nom que es triï per a la secretaria general del departament, que fins ara ha recaigut en Joaquim Nin.
5. El PDECat a segona fila i poc territori. L'actual direcció del PDECat, que comanda Marta Pascal, queda mal posicionada en la configuració del nou govern, a diferència del que passa amb els més afins a Puigdemont. Les principals cares del partit (Rull i Turull) són a la presó i els dos nous consellers de la formació, Miquel Buch i Jordi Puigneró, no són del nucli dur de la direcció, que havia apostat per noms com ara Marc Solsona, Mercè Conesa o Lluís Font. El cas de Solsona és especialment significatiu perquè deixar-lo fora (se'l postulava per Governació) implica que no hi hagi consellers de Lleida. El poc pes de Girona també ha creat remor interna. Font era un valor segur cas que JxCat hagués mantingut Ensenyament. El pas de la cartera a ERC va generar malestar amb els negociadors, ja que els republicans gestionaran, amb diferència, més pressupost.
Buch és crític amb la direcció del PDECat i Puigneró hi té una interlocució més fluïda, però Pascal no té ningú de confiança al nou Govern
Rull i Turull no són propers a Pascal, però sí dues cares molt identificades amb el partit. Buch s'ha enfrontat obertament a l'executiva i impulsa, a partir del corrent Moment Zero, un congrés que revisi el funcionament dos anys després de la refundació de l'antiga Convergència i que la faci anar més a l'hora amb Puigdemont. Puigneró, excap de gabinet de Lluís Recoder, té una trajectòria vinculada a CDC de Sant Cugat. És molt proper a Damià Calvet, que últimament s'ha atansat molt a Puigdemont i a Artadi, que va trencar el carnet del PDECat per desacords amb la direcció. Puigneró té, però, bona capacitat d'interlocució amb la cúpula del partit.
Quim Torra amb Elsa Artadi després del discurs en la segona sessió del debat d'investidura Foto: Adrià Costa