La presidenta de la Fundació Vicente Ferrer, Anna Ferrer, considera que solidaritzar-se amb els que ho passen malament, ja siguin els nostres veïns, refugiats que arriben de països estrangers o ciutadans de l'Índia és imprescindible per construir una societat solidària i compromesa. La vídua del cooperant desaparegut l'any 2009 assegura que tots els anys de treball a Anantapur han servit per fer-la veure que el món està ple de persones generoses disposades a ajudar aquells que més ho necessiten. Ferrer ho ha explicat en una entrevista a Nació Sabadell, coincidint amb el sopar benèfic que l'entitat que presideix celebra aquest divendres, 20 de novembre, a l'Hotel Urpí. En aquesta conversa apropa la feina que duu a terme la Fundació a l'Índia i revela com ha a canviat aquest país en els darrers anys.  

- Aquest divendres visita Sabadell. En què consisteix l'acte que es durà a terme en aquesta ciutat i quin és el seu objectiu?

El proper divendres 20 de novembre tenim un sopar solidari a l'Hotel Urpí de la ciutat, organitzada pel grup de voluntariat que tenim a Sabadell. L'acte el conduirà la periodista Elisabet Carnicé i comptarà amb diferents actuacions. Tots els recursos que s'aconsegueixin es destinaran a la construcció d'una colònia d'habitatges amb bany a l'Índia.

- Al nostre país la Fundació Vicente Ferrer està associada al seu marit, tot i això després de la seva desaparició, és vostè qui lidera aquest projecte. Què ha suposat afrontar aquest repte?

Liderar aquesta organització suposa una enorme responsabilitat. El nostre compromís amb les persones que més pateixen no ha variat gens ni mica. El Vicente no està ja amb nosaltres però el seu exemple ens ajuda cada dia a seguir endavant.

- Quins projectes desenvolupen actualment des de la Fundació?

La Fundació Vicente Ferrer és una organització de desenvolupament amb projectes que abasten diferents sectors clau per al progrés d'una persona i la seva comunitat com l'educació, la sanitat, l'ecologia o l'habitatge. Així mateix, abordem de manera transversal les necessitats de col·lectius com el de persones amb discapacitat o les dones, fortament discriminats a l'Índia rural. Quan vam arribar a Anantapur els geòlegs van pronosticar que en 50 anys tota aquesta zona es convertiria en un desert. No obstant això, 46 anys de treball al costat de les comunitats locals han aconseguit revertir aquesta previsió. Ara la Fundació està present en més de 3.000 pobles i beneficia més de tres milions de persones.

  - Com ha canviat Anantapur en els últims anys?

El 1969 hi havia menys d'un 10% de nenes i nens escolaritzats; avui ho estan pràcticament el 100% a primària. L'accés a l'educació és la porta al progrés individual i col·lectiu, així que un dels grans objectius assolits és que els menors de castes baixes, com els dalit, vagin a l'escola i no a treballar. Un altre salt qualitatiu ha estat la diversificació dels cultius. Anantapur era una terra seca i la gent estava condemnada a emigrar perquè no podia conrear. Avui, a través de les preses i els pous construïts, la gent sembra tot tipus de hortalisses, llegums, fruites i verdures per al seu autoconsum i per a la venda. Les persones amb discapacitat eren maltractades, abandonades o amagades perquè no eren productives. La Fundació treballa amb aquest col·lectiu per enfortir-lo i dotar-lo d'habilitats per ser autònoms i que puguin ajudar a les tasques de la llar i fins i tot treballar fora de casa. També són propietaris legals dels habitatges que construïm. Amb tot això s'ha aconseguit que siguin respectats.

- I el paper de la dona a l'Índia?

Tenim una àrea per treballar específicament amb les dones. Abans no sortien de casa i no podies dirigir-te directament a elles, sinó que havíem de fer-ho a través dels seus marits. Avui segueixen latents problemes com la violència de gènere, però hi ha més de 8.000 associacions de dones on elles comparteixen les seves inquietuds. Han deixat de sentir-se soles. Mitjançant aquestes associacions poden accedir a microcrèdits per muntar els seus propis negocis. Avui, moltes dones encapçalen manifestacions per exigir que es respectin els seus drets.

- Com descriuria el dia a dia a l'Índia per a algú que desconeix aquest país i la seva societat?

L'Índia és un país en què viuen 1.200 milions de persones i en el qual es concentren grans desigualtats. Es calcula que al voltant de 300 milions viuen sota el llindar de la pobresa, és a dir, és el país amb major població en exclusió social de tot el món.

- A Espanya i a Catalunya en els últims anys es parla molt de crisi i de famílies necessitades. Hi ha qui creu que hem d'ajudar primer els autòctons. Com ho veu vostè? I què suposa la irrupció de la crisi dels refugiats?

La crisi ha afectat moltes famílies catalanes que ho estan passant molt malament, però també ha mostrat a una societat solidària i compromesa amb les persones més desfavorides. Com deia el Vicente "al món hi ha multitud de causes per les quals lluitar i cal prendre alguna com a pròpia". El més important és no quedar-se de braços plegats davant el patiment.

- Considera que la societat s'ha tornat massa capritxosa o consumista?

Durant tots aquests anys de treball a l'Índia hem pogut comprovar que la gent és generosa i compromesa amb la nostra lluita per eradicar la pobresa.

- Tenim més del que necessitem?

Crec que la manera en la qual un se sent més ple és quan ajuda a algú que ho necessita. Som cadascú de nosaltres els que, en la mesura de les nostres possibilitats, contribuïm a l'ambiciós projecte d'eradicar la pobresa extrema.