La nit del 27 de setembre hi havia un sopar informal a casa d'Ada Colau. Hi eren presents el cercle íntim de l'alcaldessa, tots companys de viatge en l'aventura vertiginosa de Barcelona en Comú. Feia quatre mesos que Colau governava l'Ajuntament, després de protagonizar el tomb electoral més rellevant dels comicis municipals. Ja era negra nit i l'escrutini de les eleccions plebiscitàries dibuixava una majoria absoluta de l'independentisme -sumant els escons de Junts pel Sí i la CUP-, Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) patia una patacada a les urnes -Colau no va participar en la campanya- i Ciutadans es convertia en la primera força de l'oposició. Davant del televisor, l'alcaldessa i la seva gent no van poder evitar una ganyota de lament. Intuïen un mal resultat, però no comptaven amb l'escalada de Ciutadans en els seus feus. Tot i que ja s'havia formulat la hipòtesi en altres debats, aquella nit va començar a prendre cos el projecte d'En Comú Podem. Calia recuperar el terreny perdut. Xavier Domènech no era aquell diumenge a casa de Colau. Però el seu mòbil treia fum. Bullien els missatge al xat dels "comuns". Des de llavors, la vida d'aquest historiador s'ha transformat.

Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i activista compromès, Domènech (Sabadell, 1974) ja havia deixat les aules per centrar-se en la política. Havia passat per Procés Constituent i encara no era el rostre dels "comuns", però Gerardo Pisarello ja l'havia incorporat a l'equip de l'Ajuntament com a comissionat d'Estudis Estratègics i Programes de Memòria. La primera decisió pactada amb Pisarello va tenir transcendència: la retirada del bust de Joan Carles I de la sala de plens del consistori. Domènech considerava un "anacronisme" la "sobredimensió iconogràfica de la monarquia". Encara no sabia que mesos després visitaria la Zarzuela repetidament per conversar amb el rei Felip VI -hereu del monarca que havia col·locat en una caixa de cartró- per sondejar la manera de desencallar la governabilitat d'Espanya.

Un lideratge que complementa el de Colau

Domènech va ser una de les persones a qui van oferir ser el candidat de la coalició de CSQEP a les eleccions del 27-S. Va refusar-ho, com d'altres noms propis sondejats en aquell moment. Per això, quan Barcelona en Comú i els seus socis van decidir presentar-se a les eleccions espanyoles, a l'historiador no li va venir de nou l'oferiment de ser cap de llista. El van intentar convèncer des de diferents flancs: amics i companys de lluites. Ell creia en el projecte, però ho va consultar a casa, amb la seva parella, la Sònia. Era pare d'un nen petit i el pas exigia dedicació i exposició pública. Va acabar acceptant, convençut que En Comú Podem podia obtenir bons resultats. El seu equip recorda que ell era qui més hi confiava, fins i tot quan alguns partits discutien per les posicions capdavanteres de la llista, pensant que tindrien escó pocs diputats. Amb Domènech de candidat, els "comuns" van guanyar dues eleccions consecutives a Catalunya. Havien fabricat un altre lideratge, complementari al de Colau.
 
Els resultats electorals i el fet de no crear anticossos entre les formacions que integraven En Comú Podem van convertir en un fet natural que Domènech assumís la responsabilitat de ser l'arquitecte del nou partit. "No pot caure malament", diuen els que treballen al seu costat, a Barcelona i a Madrid. Només es neguiteja quan veu que l'agenda no li deixa temps per a la parella i el fill, i quan fa estona que no fuma un cigarret. Els darrers mesos han estat intensos i desgastants, fins al punt que ha hagut de combatre un principi d'úlcera. Potser per això sol repetir que l'etapa a la política és això, una etapa, i que a la llarga tornarà a la docència. De moment, però, té feina al partit. Serà el coordinador general de l'espai del partit gestat aquest dissabte pels "comuns".

El combat a les idees de Thatcher

Fill de pares llibertaris -ell, un pintor conceptual, i ella, una llibretera-, Domènech sempre ha estat relacionat amb les idees progressistes, i la defensa de conceptes com el dret al treball, el pacifisme o l'educació pública. Coneix a fons l'experiència dels primers ajuntaments democràtics i es va implicar en la gestació de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP). En els cercles universitaris ja havia deixat empremta per ser un historiador d'ànima marxista. Profund coneixedor de l'experiència de govern de Margaret Thatcher (1979-1990), de "la dama de ferro" en va extreure lliçons. Considera la seva gestió un gran camp de proves per entendre el present del continent. En un dels seus textos, defineix la Gran Bretanya dels anys vuitanta com "la zona zero de la lluita de classes". Domènech ha reflexionat sobre com combatre la taca expansiva de l'"hegemonia neoliberal", que s'ha cruspit la socialdemocràcia europea. Els triomfs de Thatcher van obrir la porta, segons l'anàlisi de l'historiador, a allò que sempre ha combatut: des de l’especulació financera fins a la precarietat laboral.

Premi extraordinari de doctorat i premi Ciutat de Barcelona en història el 2006, Domènech és avui un animal polític que ha aparcat la faceta d'historiador. Escollit líder del nou partit, ha pres el timó dels "comuns" per construir un espai polític ampli, transversal i plural. Per això, reivindica sempre que pot l'essència del PSUC, ell que ha dedicat els primers quaranta anys de la vida a fer memòria. L'arquitecte dels "comuns" es posa en marxa.