Per entendre l’estat d’ànim d’avui a la Rambla és molt fàcil. Només cal mirar el rostre dels seus quiosquers. Estan seriosos i serens. Ahir van presenciar l’atrocitat davant dels seus nassos. Els prestatges de les postals, els imans i els clauers ja tornen a estar on toca. Ja no hi ha cap escampall. Els quiosquers amb la bata blava de treball, els quiosquers, ànimes de la Rambla, venedors d’històries, de papers entintats, de tasses amb la Sagrada Família serigrafiada. Venien revistes i còmics, ara venen records per endur-se a casa. Estan seriosos, avui no venen postals, tan sols contemplen el devessall de gent que caminem Rambla avall, piquem de mans i diem que no tenim por.

Fa uns minuts, durant la manifestació de Plaça de Catalunya, sota el sol picant fort, ni una grill s’escoltava. Una senyora ha tret una bandera espanyola. No s’havia assabentat que allò no anava de política, ni de banderes, ni res de tot això. Quan s’ha acabat el minut de silenci ens hem abocat cap a la Rambla. Cap a on sinó? Em fixo en el seu terra, les ondulacions de les rajoles, les taques de xiclets. Quin impacte trepitjar el mateix terra que fa unes hores vivia la barbàrie. Les mateixes rajoles sobre les que he caminat tantíssimes vegades, tota la vida. Quina tragèdia que avui tinguin aquest significat repugnant. Ahir tacades de sang, avui passejades de nou. La font de Canaletes està coberta de flors, de missatges de condol. Em quedo parat mirant-la. Avui em sembla la font més bonica del món. Hi ha gent als balcons, de les botigues surten a mirar, s’afegeixen a la marxa improvisada.

Tant com m’estimo els carrers de Tallers i de Bonsuccés, de Santa Anna i de Portaferrissa. Tant com m’estimo les seves botigues de discos, de pel·lícules. Tantes obres de teatre al Capitol i al Poliorama. Els dos pertanyen a la Rambla, també el Boadas. El Sepu i el Simago ja no hi són, però me’n recordo d’ells. Penso en el Juanito de la Boqueria i en el Pep el Barbas de la botiga de fotocòpies i llibres del carrer Elisabets. A l’Església de Betlem hi anava a veure els pessebres quan era petit. Torno a mirar la cara dels quiosquers. Segueixen allà, no han marxat.

La Boqueria està tancada però és com si estigués oberta. Davant de la Virreina també han deixat flors i espelmes a terra. Piquem de mans, “no tinc por”. La Rambla sembla que tingui avui un sol sentit, de dalt cap a baix. La Rambla de les Floristes, la va batejar Sagarra. Rovira-Beleta hi va fer ballar Carmen Amaya i Antonio Gades, una remullada de nit a Los Tarantos. El Cafè de l’Òpera, el Liceu i ara tantes botigues de menjar ràpid, de souvenirs i regals inservibles però que a algú segur que li faran il·lusió quan els rebi.

Veig pocs turistes, segur que hi són però no els veig. No els distingeixo d’entre tothom. Moltes càmeres, moltes televisions. Tothom fa fotos amb el mòbil però ningú té el mal gust de fer-se cap selfie. El recorregut macabre d’ahir és el recorregut valent d’avui. El sol crema i els arbres ens protegeixen. M’agrada veure una botiga es diu I Love Barcelona. Sobre el mosaic de Miró sona Imagine. El blau, el blanc, el negre, el groc i el vermell. Les rajoles de l’art imaginat per un artista. Tot se m’acumula al subconscient.

És xocant que la normalitat, o la seva aparença, hagi tornat ja a la Rambla. No és resignació, és fortalesa. Ens hi hem acostumat? Quin desastre pensar “algun dia ens havia de tocar”. A la Rambla no s’hi cap. Com en els millors dies, en les festes de més goig. L’alè humà torna a notar-se, fort i majestuós. Els quiosquers veuen passar la vida. La vida que batega fort a la Rambla. La vida que venç la mort.