Diumenge es va acabar definitivament el procés i la possibilitat de la independència de Catalunya per a dues generacions. Els catalans no tenim remei. Bé, per ser exactes des de setembre de 2012 ja s’ha donat per mort el procés independentista com a mínim una dotzena de vegades. Només cal que escolteu qualsevol tertúlia i escolteu la cançoneta de sempre: que si la política catalana pateix d’excés de gesticulació, que si els nostres representants no saben llegir els resultats, que si no es posen d’acord ni per la pregunta, que si no es farà el 9-N (ho sap tothom!, repetien mirant-nos per sobre l’espatlla...), que si Mas no convocarà eleccions plebiscitàries, que si no hi haurà llista unitària, que si el dia que voti tothom l’independentisme perdrà estrepitosament... És la cançoneta que des de fa més de quatre anys es va sentint a les tertúlies de qualsevol mitjà. Amb el resultat esperpèntic de l’assemblea nacional de la CUP d’abans-d’ahir, el tertulià reforçarà la seva anàlisi i recorrerà a Tarradellas per dir que en política l’últim que es pot fer és el ridícul i ens recordarà que l’independentisme és l’únic animal que ensopega amb ell mateix.

Però el que sí que sabem és que el procés, fins ara, continua regint-se almenys per dues lleis inalterables. La primera és que tot i patir pujades i baixades molt sonades que afecten emocionalment a les seves bases, el suport a la independència es manté i no baixa de cap de les maneres. Mai es repetirà la darrera mobilització de la Diada però sempre se supera; fins i tot les eleccions sempre van bé i l'única vegada que un partit no específicament independentista guanya les eleccions, els diputats catalans aconsegueixen bloquejar diabòlicament la política espanyola per dos o tres mesos. O potser..., per dos o tres anys!

La segona llei del procés és que tots els entrebancs interns, que són molts i col·locats estratègicament cada sis mesos, s’acaben solucionant de la mateixa manera. I quina és aquesta manera? D’una forma inesperada que mai ningú havia previst abans, al darrer minut i sempre de manera prou positiva per continuar el procés ben viu. Recordem la formulació de la pregunta que es va solucionar en poques hores, recordem la consulta del 9-N que tot i prohibida dues vegades es va celebrar, i recordem les eleccions plebiscitàries i la llista unitària aconseguida només després d’haver eliminat el fre de mà que posava Duran.

Per donar compliment a aquesta llei abans-d’ahir encara no es podia decidir la investidura, hauria estat massa fàcil. Faltava encara exhaurir el marge fins al 9 gener i per això els astres van confabular-se per donar aquest inesperat empat que allarga l’agonia. En tot cas, ben aviat sabrem si el procés té lleis inalterables o es carrega fins i tot les seves. Ho podrem saber el dia 2 de gener a la nit o posar-hi encara més emoció i esperar fins i tot al moment de les votacions del darrer ple, que és el que probablement acabarà passant...