14
d'octubre
de
2016, 20:20
Actualitzat:
17
d'octubre,
7:26h
El Govern va declarar l’any passat el 15 d’octubre Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. La data és la de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc, un octubre sòrdid del 1940. Aquest dissabte farà 76 anys de l’execució.
El president Companys va ser assassinat legalment en un dels moments més cruels de la dictadura. La seva execució va tenir molt d'assassinat ritual feixista en vigílies de la visita a Barcelona de dos importants dignataris dels règims italià i alemany.
Feia poc més d’un any que la guerra havia acabat i Catalunya, vençuda i ocupada, malvivia enmig de la misèria, les cartilles de racionament i l’estraperlo (el mercat negre) mentre la repressió era en el seu punt àlgid. El 13 d’agost, Companys va ser detingut a La Baule-les-Pins, a la França ocupada, per agents de la policia alemanya i a petició de les autoritats franquistes. A partir d’aquell instant, tot va anar molt ràpid. Conduït a Madrid pel comissari Pedro Urraca, interrogat a la direcció general de Seguretat, el 3 de setembre fou traslladat al castell de Montjuïc i sotmès a un consell de guerra sumaríssim.
L’historiador Josep Maria Figueres, expert en la figura del president, sobre el qual ha publicat diversos llibres (entre ells, El consell de guerra a Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, Proa), explica a NacióDigital que ben poca gent sabia aquells dies a Barcelona el que estava passant a Montjuïc: “Només en uns cercles molt restringits es tenia coneixement de la detenció de Companys. Això s’explica per les circumstàncies d’aquell moment. La gent més significada de la Catalunya republicana era a l’exili i s’havia imposat una censura total”. Figueres subratlla que “es vivia sota un règim de terror. Pensem que hi havia 250.000 persones a les presons i els camps de concentració, són dades oficials. La notícia de l’afusellament del president arribarà abans a l’exili que a l’interior”.
La Barcelona d’aquell octubre de 1940 era una ciutat col·lapsada per la por. El país havia perdut el gruix de la seva classe dirigent i la cultura pròpia havia estat arrancada de les seves arrels amb violència. Però era la misèria i l’escassetat el que més caracteritzava la vida quotidiana. Les collites no van recuperar els nivells anteriors a la guerra fins als anys cinquanta i, de fet, fins al 1952 va haver cartilles de racionament pels productes de primera necessitat.
Poques diversions en aquella Barcelona. La celebració de les diades patronals predominaven en l’àmbit de la festa, sotmesa al calendari religiós i patriòtic franquista. El dia de l’afusellament de Companys, el 15 d’octubre, era la festivitat de Santa Teresa, i al ser la patrona de la secció femenina de la Falange, es van fer diversos actes de celebració, amb missa a la catedral inclosa.
En la cartellera teatral, predominaven autors de l’estil de Muñoz Seca (assassinat a Paracuellos del Jarama el novembre de 1936). Es podien veure obres seves al teatre Barcelona (“Anacleto se divierte”) i al Romea (“Un drama de Calderón”). Comicitat i costumisme en una ciutat lúgubre. Ja s’acostava el dia de difunts i s’anunciava el “Don Juan Tenorio” de Zorrilla al Tívoli.
L’alta societat s’aplega al Ritz, els pobres s’ofeguen al Ter
La mateixa tarda de la mort de Companys, com una ganyota cruel, l’alta societat va celebrar una de les seves grans festes a la ciutat de la postguerra. Va ser amb motiu del sant de la comtessa de Lacambra, “bella y distinguida dama que goza de mucho aprecio en la alta sociedad”, segons la premsa, que afegia que “los salones del Ritz presentaban un lucidísimo aspecto”.
La gent de bon to es reunia al Ritz i, quan s’obria la temporada, al Liceu. Aquells dies també es preparava la inauguració de la temporada d’hivern i un gran ball de nit al Reial Polo Jockey Club. L’alta burgesia també es va aplegar per acomiadar una dels seus, la senyora Teresa Vidal-Quadras y Rabassa, emparentada amb els Bertran i Musitu (saga que va donar un ministre a la monarquia que va ser també braç dret de Francesc Cambó). Malgrat el decés, la bona senyora va tenir temps de rebre els sants olis i la benedicció apostòlica.
En pocs períodes de la història de Catalunya es va fer més evident el xoc entre la classe vencedora i satisfeta, i la ciutat humiliada. La setmana de l’execució de Companys va ser especialment tràgica, com moltes les d’aquells anys. El divendres 18 d’octubre, intenses pluges van provocar el desbordament del Ter i l’Onyar i es van endur vides i cases a diverses poblacions. A Torelló, les primeres dades parlaven de 35 persones ofegades i de sis més a Manlleu, més deu desapareguts.
Mentrestant, la propaganda no s’aturava ni per un instant. El mateix 15 d’octubre, s’escenificava a la seu de Manresa la devolució d’una obra d’art, un frontal del segle XIV que “fue robado por los rojos, que en su desbandada lo abandonaron en la frontera”.
Setmana tràgica i alhora plena d’esdeveniments polítics de fons. El 18 d’octubre, s’informava d’una remodelació del govern i del nomenament de Ramón Serrano Suñer com a nou ministre d’Exteriors. Cunyat de Franco, era fins aleshores ministre de l’Interior. Serrano representava el sector del règim més identificat amb la causa del III Reich i favorable a entrar a la guerra mundial. La seva designació significava un pas més cap a una aliança més estreta amb Alemanya.
El franquisme no tenia escrúpols per mostrar la seva simpatia amb les potències de l’eix (Alemanya, Itàlia) que tant l’havien ajudat a imposar-se en els camps de batalla. Formalment neutre, l’Estat nacional es manifestava molt a prop de la causa hitleriana. Només cal fer un cop d’ull a la premsa d’aquell temps per comprovar-ho.
El clima en els ambients governamentals era d’eufòria nazifeixista. Els mitjans oficials –que eren tots els mitjans- anaven esquitxant informació sobre l’evolució de la Segona Guerra Mundial, que l’any 1940 semblava decantada clarament a favor de Berlín. Les portades dels diaris informaven dels bombardejos de l’aviació alemanya sobre Londres. Precisament la nit del 14 al 15 d’octubre es va produir un dels atacs més brutals contra la capital britànica. El dia 16, Augusto Assía, corresponsal de La Vanguardia a Londres, signava una crònica titulada “El infierno se vuelca sobre la capital”. Els aliats estaven a la defensiva.
Visites de jerarques feixistes
El mateix dia que Companys sortia de la cel·la per dirigir-se al fossar de Montjuïc per ser executat, aterrava al Prat el mariscal italià Emilio de Bono, jerarca del règim de Mussolini que passava uns dies de viatge oficial a Espanya. Venia de Madrid, on havia condecorat el dia anterior a Franco amb la màxima distinció italiana. Les autoritats barcelonines el van rebre amb tota mena d’atencions i el van acompanyar fins a l’hotel Ritz, a l’avinguda José Antonio, que és com van batejar els franquistes la Gran Via. Estaria un dia a Barcelona i visitaria la txeca “roja” del carrer Vallmajor, un indret inevitable en tots els itineraris de visites il·lustres en aquella Barcelona sotmesa.
Pocs dies després, el 23 d’octubre, tenia lloc la trobada de Franco i Hitler a Hendaia, l’única entrevista que van mantenir tots dos dirigents. S’ha especulat molt sobre si el führer en va sortir tip de les pretensions del dictador espanyol a canvi d’entrar en la guerra. Però no se sap fins a quin punt els alemanys estaven realment interessats en l’entrada de Franco en el conflicte, sabent com estava el país d’exhaust. En tot cas, la trobada demostrava l’essencial: l’entrevista, efusiva, delatava per on anaven les fílies del règim espanyol.
Franco amb Hitler a Hendaia i, a Barcelona, visita oficial de Heinrich Himmler, cap de les SS. És una estada de la qual s’ha destacat la seva visita a Montserrat, on el jerarca nazi va anar-hi enderiat buscant el Sant Grial que es podria trobar a la muntanya sagrada. Però res de res. El cap nazi va haver de tornar al seu país sense grial i sembla que amb la impressió que el país estava desfet. Abans d’agafar l’avió, la nit abans, el tot Barcelona oficial, amb l’alcalde Miquel Mateu i Pla al davant, va obsequiar Himmler amb un sopar a l’Ajuntament. També va tenir temps per visitar, com De Bono uns dies abans, la txeca de Vallmajor, d’on va sortir impressionat de la crueltat dels “rojos”...
De la presència de simbologia nazi a la Barcelona dels primers quaranta n’han quedat com a símbols les imatges de diverses grans exposicions fetes, com una sobre el llibre alemany i una altra sobre arquitectura moderna, que van suposar “guarnir” edificis emblemàtics com el de la Universitat de Barcelona i l’antiga deu del Parlament de Catalunya amb l’esvàstica sinistra.
La Barcelona oficial del 1940 va enaltir aquest tipus de personatges. Però la sort de la guerra va canviar i molts dels qui el 1940 transmetien la satisfacció pel triomf, tres o quatre anys més tard eren el rostre del fracàs. L’advocat Eduard Moreno ha explicat en diverses ocasions el seu record d’infant a l’escola quan semblava que els alemanys havien aconseguit ocupar Stalingrad i joves falangistes cridaven “¡hemos entrado en Stalingrado!”. Al final no va ser així i la guerra va començar a donar un tomb. El setembre de 1942, Serrano Suñer va ser cessat. D’altres van tenir menys sort.
Himmler i De Bono, mala sort
El mariscal De Bono, així que la guerra va començar a donar senyals d’esgotament, es va convertir en un adversari de Mussolini, fins al punt que va conspirar contra el seu cap i va contribuir a la seva caiguda el 1943. Mussolini va ser destituït i empresonat. És clar que el destí és capriciós. Un any més tard, a les acaballes de la guerra, un comando alemany el va alliberar. Convertit en una marioneta de Hitler, Mussolini encara va tenir temps de passar comptes amb els qui el van trair. De Bono, capturat pel Duce, va ser executat sense contemplacions.
Himmler tampoc va sobreviure al desastre nazifeixista. Angoixat davant la derrota, va intentar fugir però va caure en mans dels britànics. Quan un metge es disposava a examinar-li la boca, va mossegar la càpsula de cianur que hi duia amagada.
El franquisme va haver de fer retocs per sobreviure al nou ordre que s’obria amb el triomf aliat a la Segona Guerra Mundial. Però en el que no canviaria va ser en la dura repressió al llarg de tota la seva existència. Una repressió que des del 1940 va tenir com a millor símbol la figura digna de Lluís Companys.
El president Companys va ser assassinat legalment en un dels moments més cruels de la dictadura. La seva execució va tenir molt d'assassinat ritual feixista en vigílies de la visita a Barcelona de dos importants dignataris dels règims italià i alemany.
Feia poc més d’un any que la guerra havia acabat i Catalunya, vençuda i ocupada, malvivia enmig de la misèria, les cartilles de racionament i l’estraperlo (el mercat negre) mentre la repressió era en el seu punt àlgid. El 13 d’agost, Companys va ser detingut a La Baule-les-Pins, a la França ocupada, per agents de la policia alemanya i a petició de les autoritats franquistes. A partir d’aquell instant, tot va anar molt ràpid. Conduït a Madrid pel comissari Pedro Urraca, interrogat a la direcció general de Seguretat, el 3 de setembre fou traslladat al castell de Montjuïc i sotmès a un consell de guerra sumaríssim.
L’historiador Josep Maria Figueres, expert en la figura del president, sobre el qual ha publicat diversos llibres (entre ells, El consell de guerra a Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, Proa), explica a NacióDigital que ben poca gent sabia aquells dies a Barcelona el que estava passant a Montjuïc: “Només en uns cercles molt restringits es tenia coneixement de la detenció de Companys. Això s’explica per les circumstàncies d’aquell moment. La gent més significada de la Catalunya republicana era a l’exili i s’havia imposat una censura total”. Figueres subratlla que “es vivia sota un règim de terror. Pensem que hi havia 250.000 persones a les presons i els camps de concentració, són dades oficials. La notícia de l’afusellament del president arribarà abans a l’exili que a l’interior”.
La Barcelona d’aquell octubre de 1940 era una ciutat col·lapsada per la por. El país havia perdut el gruix de la seva classe dirigent i la cultura pròpia havia estat arrancada de les seves arrels amb violència. Però era la misèria i l’escassetat el que més caracteritzava la vida quotidiana. Les collites no van recuperar els nivells anteriors a la guerra fins als anys cinquanta i, de fet, fins al 1952 va haver cartilles de racionament pels productes de primera necessitat.
Poques diversions en aquella Barcelona. La celebració de les diades patronals predominaven en l’àmbit de la festa, sotmesa al calendari religiós i patriòtic franquista. El dia de l’afusellament de Companys, el 15 d’octubre, era la festivitat de Santa Teresa, i al ser la patrona de la secció femenina de la Falange, es van fer diversos actes de celebració, amb missa a la catedral inclosa.
En la cartellera teatral, predominaven autors de l’estil de Muñoz Seca (assassinat a Paracuellos del Jarama el novembre de 1936). Es podien veure obres seves al teatre Barcelona (“Anacleto se divierte”) i al Romea (“Un drama de Calderón”). Comicitat i costumisme en una ciutat lúgubre. Ja s’acostava el dia de difunts i s’anunciava el “Don Juan Tenorio” de Zorrilla al Tívoli.
L’alta societat s’aplega al Ritz, els pobres s’ofeguen al Ter
La mateixa tarda de la mort de Companys, com una ganyota cruel, l’alta societat va celebrar una de les seves grans festes a la ciutat de la postguerra. Va ser amb motiu del sant de la comtessa de Lacambra, “bella y distinguida dama que goza de mucho aprecio en la alta sociedad”, segons la premsa, que afegia que “los salones del Ritz presentaban un lucidísimo aspecto”.
La gent de bon to es reunia al Ritz i, quan s’obria la temporada, al Liceu. Aquells dies també es preparava la inauguració de la temporada d’hivern i un gran ball de nit al Reial Polo Jockey Club. L’alta burgesia també es va aplegar per acomiadar una dels seus, la senyora Teresa Vidal-Quadras y Rabassa, emparentada amb els Bertran i Musitu (saga que va donar un ministre a la monarquia que va ser també braç dret de Francesc Cambó). Malgrat el decés, la bona senyora va tenir temps de rebre els sants olis i la benedicció apostòlica.
En pocs períodes de la història de Catalunya es va fer més evident el xoc entre la classe vencedora i satisfeta, i la ciutat humiliada. La setmana de l’execució de Companys va ser especialment tràgica, com moltes les d’aquells anys. El divendres 18 d’octubre, intenses pluges van provocar el desbordament del Ter i l’Onyar i es van endur vides i cases a diverses poblacions. A Torelló, les primeres dades parlaven de 35 persones ofegades i de sis més a Manlleu, més deu desapareguts.
Mentrestant, la propaganda no s’aturava ni per un instant. El mateix 15 d’octubre, s’escenificava a la seu de Manresa la devolució d’una obra d’art, un frontal del segle XIV que “fue robado por los rojos, que en su desbandada lo abandonaron en la frontera”.
Setmana tràgica i alhora plena d’esdeveniments polítics de fons. El 18 d’octubre, s’informava d’una remodelació del govern i del nomenament de Ramón Serrano Suñer com a nou ministre d’Exteriors. Cunyat de Franco, era fins aleshores ministre de l’Interior. Serrano representava el sector del règim més identificat amb la causa del III Reich i favorable a entrar a la guerra mundial. La seva designació significava un pas més cap a una aliança més estreta amb Alemanya.
El franquisme no tenia escrúpols per mostrar la seva simpatia amb les potències de l’eix (Alemanya, Itàlia) que tant l’havien ajudat a imposar-se en els camps de batalla. Formalment neutre, l’Estat nacional es manifestava molt a prop de la causa hitleriana. Només cal fer un cop d’ull a la premsa d’aquell temps per comprovar-ho.
El clima en els ambients governamentals era d’eufòria nazifeixista. Els mitjans oficials –que eren tots els mitjans- anaven esquitxant informació sobre l’evolució de la Segona Guerra Mundial, que l’any 1940 semblava decantada clarament a favor de Berlín. Les portades dels diaris informaven dels bombardejos de l’aviació alemanya sobre Londres. Precisament la nit del 14 al 15 d’octubre es va produir un dels atacs més brutals contra la capital britànica. El dia 16, Augusto Assía, corresponsal de La Vanguardia a Londres, signava una crònica titulada “El infierno se vuelca sobre la capital”. Els aliats estaven a la defensiva.
Visites de jerarques feixistes
El mateix dia que Companys sortia de la cel·la per dirigir-se al fossar de Montjuïc per ser executat, aterrava al Prat el mariscal italià Emilio de Bono, jerarca del règim de Mussolini que passava uns dies de viatge oficial a Espanya. Venia de Madrid, on havia condecorat el dia anterior a Franco amb la màxima distinció italiana. Les autoritats barcelonines el van rebre amb tota mena d’atencions i el van acompanyar fins a l’hotel Ritz, a l’avinguda José Antonio, que és com van batejar els franquistes la Gran Via. Estaria un dia a Barcelona i visitaria la txeca “roja” del carrer Vallmajor, un indret inevitable en tots els itineraris de visites il·lustres en aquella Barcelona sotmesa.
Pocs dies després, el 23 d’octubre, tenia lloc la trobada de Franco i Hitler a Hendaia, l’única entrevista que van mantenir tots dos dirigents. S’ha especulat molt sobre si el führer en va sortir tip de les pretensions del dictador espanyol a canvi d’entrar en la guerra. Però no se sap fins a quin punt els alemanys estaven realment interessats en l’entrada de Franco en el conflicte, sabent com estava el país d’exhaust. En tot cas, la trobada demostrava l’essencial: l’entrevista, efusiva, delatava per on anaven les fílies del règim espanyol.
Franco amb Hitler a Hendaia i, a Barcelona, visita oficial de Heinrich Himmler, cap de les SS. És una estada de la qual s’ha destacat la seva visita a Montserrat, on el jerarca nazi va anar-hi enderiat buscant el Sant Grial que es podria trobar a la muntanya sagrada. Però res de res. El cap nazi va haver de tornar al seu país sense grial i sembla que amb la impressió que el país estava desfet. Abans d’agafar l’avió, la nit abans, el tot Barcelona oficial, amb l’alcalde Miquel Mateu i Pla al davant, va obsequiar Himmler amb un sopar a l’Ajuntament. També va tenir temps per visitar, com De Bono uns dies abans, la txeca de Vallmajor, d’on va sortir impressionat de la crueltat dels “rojos”...
De la presència de simbologia nazi a la Barcelona dels primers quaranta n’han quedat com a símbols les imatges de diverses grans exposicions fetes, com una sobre el llibre alemany i una altra sobre arquitectura moderna, que van suposar “guarnir” edificis emblemàtics com el de la Universitat de Barcelona i l’antiga deu del Parlament de Catalunya amb l’esvàstica sinistra.
La Barcelona oficial del 1940 va enaltir aquest tipus de personatges. Però la sort de la guerra va canviar i molts dels qui el 1940 transmetien la satisfacció pel triomf, tres o quatre anys més tard eren el rostre del fracàs. L’advocat Eduard Moreno ha explicat en diverses ocasions el seu record d’infant a l’escola quan semblava que els alemanys havien aconseguit ocupar Stalingrad i joves falangistes cridaven “¡hemos entrado en Stalingrado!”. Al final no va ser així i la guerra va començar a donar un tomb. El setembre de 1942, Serrano Suñer va ser cessat. D’altres van tenir menys sort.
Himmler i De Bono, mala sort
El mariscal De Bono, així que la guerra va començar a donar senyals d’esgotament, es va convertir en un adversari de Mussolini, fins al punt que va conspirar contra el seu cap i va contribuir a la seva caiguda el 1943. Mussolini va ser destituït i empresonat. És clar que el destí és capriciós. Un any més tard, a les acaballes de la guerra, un comando alemany el va alliberar. Convertit en una marioneta de Hitler, Mussolini encara va tenir temps de passar comptes amb els qui el van trair. De Bono, capturat pel Duce, va ser executat sense contemplacions.
Himmler tampoc va sobreviure al desastre nazifeixista. Angoixat davant la derrota, va intentar fugir però va caure en mans dels britànics. Quan un metge es disposava a examinar-li la boca, va mossegar la càpsula de cianur que hi duia amagada.
El franquisme va haver de fer retocs per sobreviure al nou ordre que s’obria amb el triomf aliat a la Segona Guerra Mundial. Però en el que no canviaria va ser en la dura repressió al llarg de tota la seva existència. Una repressió que des del 1940 va tenir com a millor símbol la figura digna de Lluís Companys.
L'actual Parlament, l'octubre de 1942, seu de l'exposició d'arquitectura moderna alemanya. Foto: Brangulí (Fotògrafs) (Arxiu Nacional de Catalunya)