Barcelona ja sap, si no hi ha cap sorpresa d'última hora, qui intentarà entrar a l'Ajuntament el pròxim maig de 2027. L'elecció de Laure Vega per part de la CUP esvaeix el darrer interrogant i permet dibuixar el tauler complet dels aspirants a obtenir representació al consistori. La partida compta amb una gran part de l'electorat indecís, però, d'entrada, l'alcalde Jaume Collboni és qui arrenca amb unes perspectives més afavoridores. Ara bé, els pròxims mesos deixen un ampli ventall de canvis possibles, incloses les influències polítiques amb l'origen molt més enllà de Barcelona.
De moment, Nació repassa totes les candidatures que ja s'apropen a les urnes del maig. Qui és el candidat, què buscarà cada formació i a quins riscos s'haurà d'enfrontar. Una disputa a vuit bandes.
PSC: repetir alcaldia, guanyar per primera vegada des del 2007
Candidat: el més ben posicionat segons el baròmetre municipal de Barcelona és Jaume Collboni, actual alcalde de la ciutat i cap de files del PSC a la capital catalana. Després de dos mandats com a soci minoritari, l'aritmètica del 2023 -amb el vistiplau de BComú i el PP- li va permetre fer el salt a l'alcaldia. El moment polític l'ha lliurat de cap gran polèmica durant el mandat i el relleu en els lideratges de la resta de grups municipals li ha permès desfer-se dels competidors que havien guanyat les quatre últimes eleccions.
Repte: consolidar el joc dels equilibris, tot defensant l'alternança entre algunes mesures d'esquerres -com la prohibició dels pisos turístics- i la moderació en altres carpetes, sense que els votants se'n vagin a opcions més contundents d'una banda o l'altra. També centrarà gran part del discurs a reivindicar-se com la gran alternativa a l'auge de l'extrema dreta, tant de Vox com d'Aliança Catalana. Des del 2007 que els socialistes no s'imposen a Barcelona.
Risc: la mateixa força del PSC barceloní, que ha begut els darrers anys del bon moment socialista a Catalunya i a l'Estat, és ara una amenaça. Si el desencís polític vers el govern espanyol per casos com la crisi de Ceuta es cronifica, la llista barcelonina de Collboni també podria veure's afectada. A més, el fet de si les eleccions espanyoles es convoquen abans o després de les municipals, també suma incertesa a l'equació.
Junts: resistir dos embats
Candidat: ningú no comptava inicialment amb què Jordi Martí Galbis fos el líder de Junts a les properes eleccions, però la insistència i l'entrega sostinguda al municipalisme li ha permès rebre els suports necessaris per ser-ho. És l'únic regidor que ja estava al consistori l'any 2011 i que encara hi és. Va ser el número dos de Xavier Trias i ara busca sostenir el seu llegat.
Repte: fer una accelerada electoral que millori les actuals perspectives, ja que el grau de coneixença i magnetisme del candidat queda lluny del que oferia Trias quan va guanyar els darrers comicis, el 2023. S'intentarà allunyar de la gestió de Collboni, tot furgant en les complicitats socialistes amb els socis d'esquerres, però sense estridències, per desmarcar-se de la ultradreta.
Risc: que els seus votants acabin preferint opcions clàssiques amb perspectives més optimistes, com el PSC o especialment ERC, o decideixin donar suport a la novetat de l'extrema dreta independentista, representada per Aliança. Així, són dos embats a resistir: l'adeu de Trias -sense irrupció de gran fitxatge- i la sagnia cap a altres partits.
BComú: demostrar que hi ha vida post-Colau
Candidat: proposta capicua. De l'Ajuntament al Congrés dels Diputats i del Congrés dels Diputats a l'Ajuntament. Aquest és el camí que es proposa Gerardo Pisarello com a cap de files de BComú per al maig de l'any vinent. Dotze anys després d'haver conegut la victòria, llavors com a número dos d'Ada Colau, el diputat vol tornar al consistori. Les primeres enquestes amb el candidat, però, no són gaire afavoridores. Ara bé, com Zohran Mamdani a Nova York, Pisarello pretén ser el primer alcalde migrant de la ciutat.
Repte: reactivar els votants d'esquerres i de barris populars, ara sense Colau al capdavant. Si BComú va demostrar que els resultats electorals destacats no van ser cosa d'una sola visita les urnes (11 regidors, 2015; 10 regidors, 2019; 9 regidors, 2023), ara els falta posar-se a prova sense la seva figura més important. Per fer-ho, es buscarà plantejar mesures que cridin l'atenció -com fer el metro gratuït- i que augmentin els drets socials.
Risc: més enllà del vent polític que arracona les esquerres i afavoreix els partits de dreta i extrema dreta, el moment específic dels Comuns a Catalunya i de Sumar a l'estat espanyol tampoc és brillant. Això podria reduir la fal·lera per un espai que s'ha basat, en gran part, en les aliances entre territoris i institucions. A banda, les temptacions de votar a opcions com el PSC -els més pragmàtics- o a la CUP -els més crítics amb el rumb de BComú- també existeixen.
ERC: prova de foc al nou lideratge republicà
Candidata: després d'haver deixat enrere la seva etapa amb els Comuns, i d'haver arribat a ERC i a l'Ajuntament de Barcelona de la mà d'Ernest Maragall, Elisenda Alamany vol culminar el seu paper dins el consistori amb un resultat meritori, ara com a cap de llista dels republicans. Entremig, s'ha convertit també en la mà dreta d'Oriol Junqueras a escala nacional, i s'ha refermat com a secretària general del partit. També intenta fer forat a les xarxes socials, amb vídeos professionalitzats i retòrica informal. En un tram del mandat, Alamany era partidària de format govern amb el PSC a Barcelona, però el context ho va complicar.
Repte: mantenir l'eix nacional ben sostingut, amb la llengua al capdavant de les prioritats i el dret a l'autodeterminació com a música de fons, per xuclar votants de Junts. Les darreres cites electorals han evidenciat que entre els dos partits hi ha una gran fluctuació de suports, i quan a un li va bé l'altre fa resultats més mediocres i viceversa. També intentaran que qualli la idea que els acords d'ERC amb Collboni han estat per estirar la posició del govern cap a l'esquerra, i negaran cap supeditació al lideratge socialista. Entremig, es posarà a prova la capacitat de seducció electoral d'Alamany.
Risc: sobrevalorar els resultats de la intenció de vot del baròmetre que, de moment, els apropen a la primera posició. També els podria arribar a penalitzar l'aposta de l'esquerra independentista de la CUP per situar un perfil reconeixible al capdavant de la candidatura barcelonina (Laure Vega).
PP: aspirar a la rellevància
Candidat: després de l'hegemonia d'Alberto Fernández Díaz i del pas fugaç de l'empresari Josep Bou per l'Ajuntament, Daniel Sirera vol erigir-se en el nou valor estable del PP barceloní. Malgrat les incomoditats que genera la seva figura en sectors del seu partit, Sirera vol consolidar-se a l'Ajuntament, després d'haver-hi estat ja als anys 90 i després haver marxat per altres contrades polítiques, entre el PP català i el govern valencià.
Repte: sobretot, l'objectiu dels populars és aconseguir uns resultats electorals que, si bé quedaran lluny de poder optar a l'alcaldia, atorguin rellevància al grup municipal. Aquesta prioritat apareix amb força després d'un mandat en què, malgrat que ja no governés Colau, han quedat relegats perquè el PSC de Collboni tenia les necessitats cobertes: a l'esquerra aprovava les mesures amb BComú i ERC, i a la dreta només necessitava Junts, amb qui sumen majoria absoluta. Ara, el PP intentarà aglutinar el discurs d'ordre, accentuant les polèmiques com un desgavell en mans de Collboni, i alhora burxarà els socialistes per les tensions del govern estatal.
Risc: que l'extrema dreta, ara ja repartida entre Vox i Aliança, els sobrepassi i es converteixin en una opció minoritària en un moment de radicalització cap a la dreta.
Vox: normalitzar-se
Candidat: és l'opció menys formalitzada, però Gonzalo de Oro-Pulido té tots els números per repetir a les eleccions municipals. Sense carrera institucional prèvia, ja que era empresari del sector bancari, va entrar a l'Ajuntament el 2023 després d'afiliar-se al partit d'extrema dreta espanyolista cinc anys abans i de formar part dels defensors del projecte de Tabàrnia.
Repte: després d'irrompre per primera vegada a un ajuntament, i més si es fa per la mínima, amb dos regidors, la missió de Vox només pot ser mantenir-se i, en el millor dels casos, aprofitar els corrents polítics del moment per créixer i normalitzar-se al consistori. Com fins ara ha quedat descartada de qualsevol negociació política, la formació intentarà aprofitar el seu espai institucional de camí a les urnes i ubicar-se com la solució a tots els problemes de la ciutat en què no han tingut incidència: és a dir, tots.
Risc: a banda de la falta de novetats al capdavant de la llista i la manca de coneixement social del candidat, també s'ha de tenir en compte la saturació de l'espai polític, sobretot per l'existència d'un PP assumint discursos molt similars a Vox, i per l'aparició de nova competència pels discursos més obertament racistes, com Aliança Catalana.
CUP: un retorn dues vegades fallit
Candidata: després d'haver estat diputada al Parlament des del 2023, un dels perfils més reconeixibles de la CUP actual, Laure Vega, ha estat l'escollida per intentar un retorn a l'Ajuntament de Barcelona. Malgrat obtenir una representació parlamentària minsa, el seu paper a la cambra baixa catalana ha estat clau per incidir en alguns debats com la regulació de lloguers de temporada i d'habitacions, negociada amb el govern de Salvador Illa (PSC), ERC i Comuns.
Repte: arribar al 5% de vots a les eleccions del maig del 2027. Aquesta necessitat, que és compartida per tots els partits, és especialment rellevant per a una força minoritària que després d'haver entrat a l'Ajuntament per primera vegada el 2015, va quedar-se per sota del 4% els dos comicis posteriors. Gran part de l'èxit -improbable- dels anticapitalistes dependrà de la seva capacitat per tenir veu durant el debat municipal i de moure la discussió cap a noves conquestes socials, sobretot per contraposició a les propostes de l'extrema dreta i el centre moderat.
Risc: quedar invisibilitzats per no tenir representació al consistori i pel fet que ja hi ha dues forces a l'esquerra del govern (BComú, la força més pròxima en l'eix social, i ERC, en l'eix nacional) que acaparin els potencials votants. També el fet que el nervi independentista no estigui especialment actiu, en el context polític actual, li complica la fita.
Aliança: mesurar la penetració urbana
Candidat: malgrat els dubtes fins a última hora, el timó de l'aspiració barcelonina de l'extrema dreta catalana quedarà a mans de Jordi Aragonès. Fundador del partit i principal ideòleg, també és l'aparença sofisticada d'un partit que s'ha caracteritzat per la radicalització dels discursos contra els migrants i altres col·lectius socials, alhora que s'identifica com a independentista.
Repte: entrar a un ajuntament on ja hi ha una formació d'extrema dreta explícita i aclarir si les bones perspectives a l'àmbit català també es manifesten de la mateixa manera en un entorn urbà i en un context municipalista com el que plantegen les eleccions de Barcelona. Per fer-ho, lluitarà per aconseguir un focus propi entre els discursos que dibuixen una degradació catastròfica de la ciutat i el país.
Risc: l'existència d'altres formacions amb plantejaments similars, l'elecció d'un candidat poc mediàtic fins al moment i el fet que la ciutadania barcelonina no se senti representada per uns postulats que a altres parts del país poden tenir més èxit.
