Gerardo Pisarello (San Miguel de Tucumán, l’Argentina, 1971) pensa una jugada maradoniana. Tornar a Barcelona, repetir triomf a les eleccions, esquivar la dependència d’Ada Colau, recuperar suports als barris populars, cosir les esquerres, irritar les dretes, ser el primer alcalde migrant i fins i tot fer el metro gratuït. Ho explica en aquesta entrevista a Nació, una conversa que es produeix el mateix dia que revela el nom de la seva companya de candidatura, l’altra peça del tàndem inscrit a les eleccions primàries de Barcelona en Comú, Carol Recio. Junts aspiren a caçar l’alcaldia barcelonina del 2027, però abans han de seduir la militància en una consulta interna en què competiran amb l’escriptor i comunicador Bob Pop, la sorpresa política de l’any a escala local.

Pisarello emergeix en el terreny municipalista després d’haver passat pel Congrés dels Diputats durant tres legislatures encabides en set anys. Sosté enèrgicament que, com va passar el 2015, torna a ser el moment de les esquerres al món local. Dotze anys després d’haver tingut raó, Pisarello vol tornar-la a encertar. Però han passat dotze anys, i el que ell anomena les “esquerres transformadores” no travessen un moment particularment dolç. Tanmateix, manté el pols.

Què el va fer tornar al municipalisme?
La meva connexió amb Barcelona i el fet que estic convençut que en el context actual, després de la pandèmia, hi ha una part de la societat que està canviant, que hi ha una certa desconnexió de la política, de la política d'esquerres sobretot, i em sembla que el municipalisme és el principal àmbit en què això es pot recuperar. El que hem de fer les esquerres amb vocació transformadora és ser als barris, ser a les ciutats. És allà on s'han de generar els antídots. I ara que estic veient el moviment municipalista que està emergint a Ciutat de Mèxic, o a Nova York, o a Seattle, o a Chicago, davant aquesta amenaça reaccionària, penso que és el lloc on hem de ser. Evidentment, amb una vocació, amb una mirada àmplia, estatal, internacional, catalana, però el municipalisme crec que és el lloc per donar la batalla contra aquest procés que estem veient de concentració de la riquesa, que s'ha aguditzat els últims anys. Perquè això està fent que la gent a les grans ciutats, i Barcelona n'és una, se senti expulsada per la precarització del treball, per l'augment dels preus de l'habitatge. I crec que jo, que ja he tingut una experiència com a primer tenent d'alcaldia de la ciutat, puc fer-hi una aportació.

El 2015 es va presentar com a part del que es van considerar les candidatures del canvi. Dotze anys més tard i ocupant diferents governs, creu que la seva candidatura al 2027 encara podria dur aquesta etiqueta?
Jo confio que en el 2027 tornem a veure una nova primavera municipalista i republicana al conjunt de l'Estat. Jo crec que el context internacional afavoreix això. Aquest context trumpista que estem vivint està començant a generar resistència i crec que el municipalisme es pot expressar amb força. Ho estic veient en el cas del País Basc, en el cas de Galícia, però també a Andalusia. Un mapa, que és un vell mapa republicà peninsular, pot tornar a emergir. Bona part de la ciutadania escollirà la via municipal com una via per frenar d'una banda, les titelles de Trump, que voldrien enviar-nos aquestes para-policies d'ICE perquè la gent que viu i que treballa amb nosaltres se senti insegura, i també els grans especuladors. És a dir, nosaltres sabem que, per experiència, el municipalisme no és suficient, perquè necessites palanques en altres administracions. Però sí que crec que l'àmbit municipal podrà convertir-se en el 2027 en una nova trinxera de resistència, però també d'esperança i de construcció d'utopies concretes.

Quina opinió té vostè del govern de Collboni?
No ha arribat a cap tipus d'acord. Nosaltres quan governàvem no només arribàvem a acords amb el PSC. Arribàvem a acords amb ERC, teníem una bona relació amb la CUP... En Jaume Collboni no ho ha fet perquè té el vistiplau d'alguns grans lobbies de la ciutat que no l'atacen com havien atacat governs anteriors, i perquè hi ha coses que semblaria que no li dolen tant. Per mi, per exemple, que hi hagi gent que s'estigui morint al carrer pel fenomen del sensellarisme, que ha crescut en un 30%, seria motiu de moltíssima preocupació. No entenc com encara no tenim un pla immediat per generar un alberg per a cadascun dels districtes de la ciutat per entomar un problema d'aquestes característiques. Per tant, la meva sensació és aquesta. És un govern que està protegit per interessos que ell no s'atreveix a qüestionar i que després no li presta prou atenció a conflictes socials que són importants a la ciutat. La gent que s'està veient expulsada de la ciutat, la gent que no pot pagar un lloguer o la gent que pateix la turistificació massiva veu que el govern Collboni no ha fet pràcticament res.

Veient tants forats en el govern actual, què prioritzaria el Pisarello alcaldable en la seva agenda política?
Evidentment, el tema d'habitatge, que a més d'intentar-lo protegir al Congrés dels Diputats ara, voldria defensar la prohibició de les compres especulatives, que, com sabeu, és quelcom que el mateix Trump està impulsant ara com a conseqüència de la presència de Zohran Mamdani i del que ha passat a Nova York. Hi ha un seguit de mesures en matèria d'habitatge que per mi són clau, no només les que tenen a veure amb la contenció directa de l'especulació, sinó també amb la construcció. Vam poder construir 7.000 habitatges, que és una quantitat rècord per a una administració municipal, i aquesta xifra podria créixer notablement amb els canvis que tenim des del punt de vista tecnològic, amb les noves eines que hi ha de construcció, però cada cop que es treballi amb el món privat hi ha d'haver un fort lideratge públic.

Afirma que si una Barcelona en Comú liderada per Gerardo Pisarello està al pròxim govern de l'Ajuntament farà el pas per aplicar una regulació municipal per limitar la compra d'habitatges?
Absolutament. Nosaltres l'estem plantejant a totes les escales. Ho hem impulsat, mostrant com aquesta experiència existeix a llocs com a Amsterdam, tenim informes jurídics que ho avalen i ho farem a l'àmbit municipal. I també ho intentarem a l'àmbit català i estatal. Són batalles que s'han de donar en tots els àmbits però, per descomptat, si arribo a ser l'alcalde de Barcelona, serà una de les principals i primeres mesures que impulsarem.

I més enllà de l'habitatge?
A mi em costa molt de creure que en quatre anys no tinguem la connexió del tramvia per la Diagonal. I de la mateixa manera que dic això, penso que per a l'any 2030 nosaltres podem desenvolupar una proposta que condueixi a què el metro sigui gratuït, que és el que estan plantejant moltes ciutats d'Europa i fins i tot ara també dels Estats Units. Són mesures de caire popular que afavoreixen la gent que pitjor està, que generen cohesió social i que a més a més fan que la ciutat sigui més habitable perquè disminueix el pes de la contaminació. I una tercera pota que també rescataria és la que té a veure amb l'abaratiment del cost de vida. Som conscients que la concentració de riquesa que s'ha produït és tan gran que els preus dels aliments continuen pujant. I des d'aquest punt de vista acabem de fer una proposta des de BComú, per exemple, perquè a Barcelona, aprofitant l'estructura de Mercabarna, hauríem de tenir supermercats públics on hi hagi preus topats pel cafè, per l'oli, per la carn, de manera que el que la gent ingressa per salaris no ho perdi ni en pagar el lloguer, ni en pagar els preus exorbitats d'aliments bàsics.

Teniu garanties que la gratuïtat del metro, que implicaria renunciar a una xifra rellevant d'ingressos a les arques públiques, seria una mesura sostenible?
Efectivament. Defensem això. Hi ha mesures que s'han de coordinar perquè de vegades depenen de la Generalitat, o l'Estat hi té una influència. Però s'ha de preparar la gratuïtat del metro per al 2030. I la connexió del tramvia. I fins i tot una mesura que tindria un gran impacte a Barcelona: l'obertura d'un tercer túnel per a Rodalies, pel ferrocarril d'entrada, que també seria fonamental perquè la gent que ve de fora de Barcelona i que treballa a la ciutat. Això té un impacte global que estalvia al sector públic moltíssims diners en matèria de sanitat, en matèria de lluita contra la contaminació, i que genera un altre tipus de dinamisme econòmic. No ens l'estaríem inventant nosaltres, sinó que està en les posicions més avançades de les principals ciutats del món.

Haurà escoltat o llegit els arguments de Bob Pop per optar a ser alcaldable de BComú. Què li sembla la seva carta de presentació?
És una persona que sempre ens ha acompanyat a totes les eleccions, i és important en el món cultural. Conec alguna de la gent que l'està acompanyant, són bons amics i amigues. Espero que sigui una contribució positiva al projecte, que ajudi a reforçar Barcelona en Comú, però també que ajudi a que la gent s'impliqui en la política, que serveixi d'antídot a l'antipolítica que critica molts els partits i que en el fons beneficia de vegades a petites minories privades que es freguen les mans quan escolten que no hi haurà cap control públic sobre elles. Dit això, la meva preocupació ara és guanyar Collboni, que les esquerres siguin fortes a Barcelona perquè això sigui possible, i fer-ho sobretot en un procés que no tingui com a objectiu el moment electoral, sinó que serveixi per a l'autoorganització de la gent, per a la generació de comunitat, que em sembla que és la màxima garantia perquè les polítiques públiques es puguin dur a terme. No n'hi ha prou que fiquis gent diferent a les institucions, sinó que necessites que el teixit veïnal, que el teixit sindical, els casals, els barris siguin forts, perquè aquesta és la principal garantia que les polítiques, sobretot aquelles que confronten interessos establerts, es puguin tirar endavant.

Política

​ENTREVISTA

«Vull que la política sembli divertida» David Cobo

La seva número dos serà Carol Recio, de qui destaca la seva connexió amb les classes i els barris populars, quan BComú ve de perdre gran part dels suports electorals a les zones amb rendes baixes. Aquest descrèdit té solució? 
La gent de classe treballadora està demanant dues coses. La primera és que siguis valenta, que estiguis disposat a confrontar els poderosos per donar seguretat a aquests sectors. Però les esquerres transformadores un dels problemes que tenim és que no n'hi ha prou que siguin valentes. Hem de ser també sòlides, i sòlides vol dir que hem de ser capaços de teixir complicitats entre nosaltres i cooperar. Perquè si no, és veritat que molta gent pot passar directament a l'abstencionisme o conformar-se amb el mal menor, que de vegades podria ser un govern del PSC, quan en realitat li manca voluntat per produir les transformacions que s'han de tirar endavant. I per això tinc molt integrada aquesta mirada frontamplista.

Vostè parla d’un front ampli, però qui segueixi l’actualitat barcelonina sabrà que ni el PSC ni ERC volen sentir a parlar de cap unió de forces. L’únic espai on mirar és el de la CUP?
El nucli del frontamplisme és la defensa d'entesa i cooperació entre les esquerres. Hem d'aconseguir que les esquerres en tota la seva diversitat siguin el més fortes possible per poder tirar endavant els canvis que estem proposant. Sense aquesta força, la possibilitat de tirar endavant aquests canvis està molt limitada. Si l'entesa pot ser electoral, fantàstic. Si no pot ser electoral, doncs han de ser enteses programàtiques o han de ser compromisos per intentar governar junts o han de ser acords, com per exemple el recent acord que es va assolir al Parlament de Catalunya per regular els lloguers de temporada on vam tenir des de la CUP passant per ERC, el PSC i Comuns. Això és un bon exemple del que podria dir efectivament aquest front ampli. I també, ja dic, en aquesta vocació frontamplista, jo parlo molt amb la gent del PNB i de Junts, per exemple, perquè en el cas de l'Estat és fonamental per aprovar algunes d'aquestes mesures que jo dic són necessàries per resoldre els problemes de la gent en matèria d'habitatge o en matèria de precarietat laboral. El frontamplisme és una cultura política que es practica cada dia sabent quins són els autèntics adversaris, qui representa l'amenaça a la democràcia, i fent un gran esforç perquè els acords es puguin assolir en l'àmbit que sigui. Ja dic, l'electoral n'és un, però no és l'únic, ni necessàriament el més important. Són els que es produeixen als carrers, els que es produeixen amb els programes, i els que es produeixen amb aquesta voluntat de construir aquestes majories sòlides que la gent comú necessita.

Sense Bob Pop, els noms que havien sonat per a les pròximes municipals eren la mateixa Ada Colau, Janet Sanz i vostè, tots presents a la llista del 2015. Li fa patir, de cara a les primàries, que la militància vulgui una renovació?
Jo em sento que per molta gent de les nostres bases soc un candidat de continuïtat i de renovació alhora. Vull dir que això no és incompatible. Estic molt content de ser una persona de consens entre les nostres cares visibles. Per mi és un honor que companys i companyes com la d'Ada Colau, Gemma Tarafa o Ernest Surtasun confiïn en mi com a candidat, però sobretot el que estic veient en cada acte que faig és l'entusiasme que això està provocant en centenars d'activistes que hi participen a Barcelona Comú des de fa temps i que ens està escrivint per apuntar-se com a voluntària. És a dir, d'una nova fornada de gent, de gent d'origen migrant, per exemple, o de gent més jove, d'una altra generació que no va participar del 2015 i que està compromesa amb això. No em considero cap candidat de cap establishment, sinó al contrari. Em considero una persona que ve d'un espai polític al qual li van presentar 11 querelles. Això no ho pot dir qualsevol.

Yolanda Díaz ha de continuar al capdavant de Sumar o ha d'aparèixer un nou perfil com Ada Colau?
Igual que a Barcelona, a l'àmbit estatal, el que necessitem és que, igual que va passar el 23-J del 2023, hi hagi dones, hi hagi gent treballadora, que consideri que les esquerres plurinacionals republicanes han de tenir un paper molt important primer, per evitar que el PSOE giri a la dreta, que és el que fa quan no té cap pressió, i en segon lloc, com dic, per tenir una alternativa a l'arribada de la ultradreta que no té per què produir-se ni té per què passar. Com deia Pepe Mujica, no necessitem ser minories intenses, necessitem grans majories socials, grans majories plurinacionals amb un programa comú.

Respecte a aquest principi, creu que van ser massa superbs amb Podem?
A mi m'hauria agradat que Podem no hagués marxat, evidentment. I jo continuo tenint un vincle amb gent de les seves bases i amb els seus principals dirigents. Crec que hi ha gent que és necessària, hi ha gent valenta, també al capdavant. Jo faré tot allò possible perquè totes aquestes forces puguin ser-hi, perquè totes les forces d'esquerra puguin ser-hi, i sobretot per no cometre errors que puguem haver comès en el passat. El reconeixement dels altres és molt important. Tothom dins l'esquerra s'ha de reconèixer mútuament perquè la sentència sigui impossible. Hi ha un pas previ que és el de reconeixement. Jo tinc un gran reconeixement per totes les persones que han estat al capdavant o que han tingut un paper en les esquerres d'aquests últims anys, perquè no ens ha tocat un escenari fàcil. No és fàcil a un estat com l'espanyol plantejar-te opcions que siguin republicanes, plantejar-te opcions que siguin genuïnament plurinacionals. Jo he vist companys i companyes nascuts a les Castelles, nascuts a Andalusia, oposant-se a la persecució dels presos polítics a Catalunya durant el procés, els he vist ara defensant el plurilingüisme al Congrés dels Diputats o donant suport a la llei d'amnistia.

I, justament sobre aquests desafiaments que han implicat l'estat espanyol, Pedro Sánchez l'ha decebut, per la poca determinació per atacar el deep state?
Una de les conseqüències de les grans mobilitzacions que apareixen després del 2015, amb tot allò que generen en termes de nova política, ha estat transformar Pedro Sánchez. De vegades pot anar en contra nostra, però hem aconseguit que Pedro Sánchez passi de ser un senyor que volia governar amb Ciutadans i que no volia saber res amb les esquerres transformadores a convertir-se en una de les persones més atacades i més odiades per les dretes radicalitzades de l'estat. Hi ha un Pedro Sánchez que em genera solidaritat perquè quan veig els atacs que pateix per part de sectors del deep state, de sectors judicials, de les forces de seguretat de l'Estat, i fins i tot m'hi sento identificat. Però alhora no puc deixar de qüestionar aquesta altra cara del PSOE com a partit de règim que ha sigut massa complaent i que avui està sent víctima de tot allò que va contribuir a construir durant molts anys. El PSOE tindria moltes raons per actuar contra aquest deep state que ara s'està tornant contra ells.

Regirar-s'hi seria contraprogramar-se, per al PSOE?
Em sembla que les inèrcies del passat els ho impedeixen. Posant-hi un exemple molt concret, a mi em sembla increïble que Pedro Sánchez no hagi cridat a la mobilització de la ciutadania per tot el que està passant. Això és part de la tragèdia. Qui té el carrer són les dretes. Són les dretes extremes. És Esperança Aguirre la que surt a cremar carrers. Les que acusaven Catalunya que era el país de la sedició i de la rebel·lió són els que estan fent això, cremant figures davant de les seus d'altres partits. Davant d'això, el que he trobat a faltar en tots aquests anys és que el PSOE és fonamentalment institucional, però no és una proposta de carrer. I això és el seu principal punt feble. Ara bé, també crec que la irrupció de Trump li està donant una nova vida i que des d'aquest punt de vista Pedro Sánchez és un personatge afortunat històricament. Veurem com se'n surt de tot això.

Per acabar, tornem a Barcelona. Si entra al consistori i no governa, es veu quedant-se als 4 anys?
Aquest és el meu compromís.