L’Angelina Torres va néixer el 1913. Araté 111 anys i després de la mort de la catalana Maria Branyas amb 117 anys —qui era la dona més vella del món—, l’Angelina s’ha convertit en la dona més vella de Catalunya. Ens rep a casa seva, a l’Eixample, asseguda en una butaca de color beix i contenta de rebre un altre mitjà de comunicació. “Han passat molts mitjans els últims dies, ha estat un no parar” explica la seva filla, qui afegeix que “a l’Angelina li ha agradat molt. L’entreté i està contenta que la gent vulgui parlar amb ella”.
Al pis hi viuen quatre generacions que durant l’entrevista escolten, atentament, les paraules de la seva mare, àvia i besàvia. L’Angelina ha viscut la majoria dels esdeveniments que han marcat la història mundial durant el segle XX, tot i que ella sempre ha estat “molt de casa” i del barri. De fet, l’any passat la van escollir com a àvia d’honor del barri. Una de les coses que repeteix diverses vegades durant l’entrevista és que ella “sempre ha intentat ajudar a tothom” i que si no fos per un dolor a la cama, “encara ajudaria a tothom que ho necessités”. Nascuda a Bellvís, prop de Lleida, va arribar a Barcelona amb només tres anys i ha vist com la ciutat s’ha transformat en la metròpoli que és actualment. Ara bé, el 1916, quan l’Angelina va començar a viure a Barcelona, no tenia res a veure amb avui en dia.
Què recorda de la Barcelona on va créixer?
Mare de Déu! Era tot molt diferent! Barcelona llavors era un poble, no com ara tothom va tan elegant i vestit… Llavors guardàvem unes espardenyes netes pel diumenge. Tothom tenia la seva caseta. Els diumenges anàvem a buscar pa. Uns pans que pesaven un quilo, t’ho imagines? Recordo que al mateix forn de pa feien unes coques com de Sant Joan molt bones. Tallaven els trossos de coca i els venien a pes. Pensa que quan anàvem al Tibidabo, era com anar a Amèrica, eh, estava molt lluny! Però recordo que era un gran dia, quan la mare em deia de pujar cap allà.
L'Angelina Torres va néixer el mateix any que el poeta Salvador Espriu o el fotògraf Robert Capa
Ha viscut tota la vida a Barcelona, però no hi va néixer.
Jo vaig néixer a Bellvís, un petit poble prop de Lleida, però amb tres anys vaig venir cap aquí. El meu pare era barber, i quan va morir, la mare ens va agafar als set germans que som i cap a Barcelona. Vam trobar una caseta allà al Guinardó que tenia jardí i tot!
I què recorda d’aquella època? Com era el seu dia a dia?
Era molt juganera jo. Em passava el dia al carrer jugant amb altres nens. Recordo que cada dia venia una persona amb un orguenet, li donàvem 10 cèntims i el tocava fent girar la maneta i nosaltres ballàvem. Però clar, no sempre jugàvem eh, també havia de fer altres coses. També havia de fer tasques de la casa, havia d’ajudar la meva mare. Com que el meu pare havia mort tots li havíem de donar un cop de mà. Sempre m’ha agradat ajudar a tothom. M'agrada ajudar la gent, m'agrada veure'ls feliços.
27L'edat de l'Angelina Torres quan van afusellar a Lluís Companys (1940)
Va poder estudiar o li va tocar treballar?
Jo no vaig poder estudiar, però sabia llegir i escriure, i ja n’hi havia prou. Vaig començar a treballar amb quinze anys de corbatera. Feia corbates a una botiga que tenia el veí. Era una botiga que venia roba interior i complements. Venia molta gent i jo era l’encarregada de fer les corbates. Era una feina que estava prou bé, però sobretot em servia per tenir diners i aportar una mica de sou a casa. Clar, part del que guanyàvem anava cap a la mare.
I tenia temps per fer altres coses?
I tant! Mira, per exemple, quan hi havia l’Exposició Internacional (1929), jo vivia a la Gran Via i la mare ens deia: “Va nenes, agafem un entrepà de truita i anem a la Font del Gat, a Montjuïc”.
Què recorda de l'Exposició?
Com que encara semblava un poble la gent passejava i se saludava. Va ser molt i molt maca. Jo era joveneta quan la van fer (13 anys) i anàvem allà a veure tot el que exposaven. La recordo molt bonica.
També ha estat testimoni del creixement de la Sagrada Família...
I tant! M’agradava anar a passejar i m’ha agradat gairebé veure néixer la Sagrada Família. L'he vist créixer pedra a pedra. La torre que ara és tan gran, la vaig poder abraçar quan s’estava començant a alçar. Passava pel davant, preguntava en veure que picaven terra i pedra i em deien “farem la Sagrada Família i serà una església enorme. Hi haurà una gran torre”. La veritat és que està quedant preciosa. L’he vist començar i créixer. A la Sagrada Família i a tots els edificis que hi ha hagut al voltant, que abans no n’hi havia ni un. Sempre l’he tinguda al cap, la Sagrada Família!
Quan l'Angelina Torres va néixer encara quedaven quatre anys per l'inici de la Revolució Russa (1917)
Quan va conèixer el seu marit?
El meu marit el vaig conèixer ballant al carrer, perquè abans fèiem balls al carrer. Bé, i poc després em vaig casar aquí, a Barcelona. Ens en vam anar a viure junts i molt bé, va estar molt bé. Treballava a l’Hotel Orient i estava content. Ja va morir, però, pobre. La meva mare, els meus germans, tots han mort. He perdut tota la família i això és horrorós. Per sort encara tinc una mica de família. La meva filla, la meva neta i el meu besnet que viuen aquí. També el meu net Xavier i dos besnets més.
Des que va arribar a Barcelona, la ciutat ha canviat molt.
I tant si ha canviat! Abans tot era molt lluny, les distàncies ara són molt més reduïdes. A més, trobo que la gent s'estimava més. Ara no. Ara hi ha més egoisme. No sé el perquè, però la gent ja no s’ajuda tant. Jo sempre he intentat ajudar a tothom que m’ho ha demanat. L’ambient d’abans m’agradava més. La gent es coneixia i parlava pel carrer. Jo tenia una veïna, la Conxita, que per Sant Jordi venia roses als veïns i em demanava si la podia ajudar. Si li deia que sí i l’ajudava a preparar-les i vendre-les.
"Quan era petita anar al Tibidabo era com anar a Amèrica"
I encara ajuda a la gent?
M’agradaria, però ja no puc. Ara em passo els dies asseguda a la butaca perquè aquesta cama (se l’assenyala) no em deixa caminar. Si pogués ajudaria, perquè m’agrada molt. Ara tinc la sort que la meva filla, la neta i el besnet m’ajuden a mi. Jo em puc moure poc, vaig de la butaca al balcó i del balcó a la butaca.
Hi ha algun canvi a la ciutat que consideri que va marcar un abans i un després?
Crec que quan van desaparèixer els carros. Quan era petita encara n’hi havia. M’agrada molt que s’hagin retirat, ja que no podia suportar que un home pegués el cavall amb un fuet. Això em posava negre, de mal humor. Un cop em vaig discutir amb un senyor al passeig de Gràcia perquè estava pegant un gosset. Li vaig preguntar per què li pegava i em va dir que no es portava bé. Doncs mira, per defensar-lo el gos va venir i em va llepar la mà! Jo li deia a l’home: “Miri, miri, m’està fent un petó”. No entenc com pot haver-hi gent que li fa mal als animals. I això que et deia, em va agradar que traguessin els carros perquè em feien patir les fuetejades.
"Em va agradar que traguessin els carros perquè em feien patir les fuetejades als animals"
Ara, després de tanta experiència, quin consell donaria, per exemple, al seu besnet?
Doncs li diria… (Fa una pausa. Ell és allà, escoltant-la) Li diria que trobés una bona persona que el faci feliç cada dia. Una persona que l’estimi i, sobretot, que sigui bona persona. No suportaria que estigués amb algú que només el cridés. Això no. Jo vull que ell sigui feliç!
Creu que ser feliç, buscar la felicitat dels altres és una de les claus per tenir una vida plena?
Per descomptat! Tothom s’hauria d’ajudar sense esperar res a canvi. A mi m’agrada molt l’amistat de les persones. Hi ha gent que necessita ajuda i se’ls ha de donar. Ajudar a algú que no es troba bé, trucar a algú conegut… el que faci falta!
81L'edat d'Angelina Torres durant els Jocs Olímpics de Barcelona (1992)
Quin és el seu secret per arribar a aquesta edat?
Això mateix em pregunto jo. No ho sé, la veritat. No et puc respondre. Jo no he fet res de res.
—No pren cap pastilla! —apunta la seva filla.
Ah, no, no! Cap pastilla prenc. A veure, de tant en tant una aspirina, però no més.