A la possessió de Santa Cirga, a Manacor, a cals masovers hi hagué novetat el 2 de febrer de 1862: hi naixia Antoni Maria Alcover i Sureda, el quart de sis germans en una família catòlica practicant i, políticament, tradicionalista, és a dir, carlina. Mossèn Alcover, com serà conegut en el futur, era un home més aviat rabassut i amb un físic inconfusible amb el seu cap rapat, complexió robusta i formes rústiques. De principis sòlids (Déu i la pàtria), els defensava amb tota la intensitat i amb un domini de la llengua com a instrument de polemista que el convertia en un adversari implacable. Va ingressar al seminari, a Palma, el 1879, influït pel seu oncle capellà, Pere Josep Alcover. S’hi revelà com un al·lot espavilat i inquiet, capaç d’escriure des d’un article formal fins a versos de ressò popular on dringava una llengua viva i acolorida, sempre sobre els fonaments del seu integrisme ideològic que el feia admirar l’apologista sabadellenc i antiliberal Fèlix Sardà i Salvany de qui, tenint 22 anys, ja feia un article sobre el seu llibre més conegut: El liberalismo es pecado.  A la Universitat Pontifícia de València va obtenir les llicenciatures en Teologia (1890) i de Dret Canònic (1893). 

Als 23 anys col·laborà al diari catòlic El Áncora, que ja dirigí un any després, des d’on irradiava un tarannà ferventment combatiu que dugué no pocs problemes al periòdic, desaparegut el 1900. Quatre anys abans, aquell jove huracanat havia estat ordenat sacerdot pel bisbe Jacint M. Cervera, el valencià titular de la diòcesi de Mallorca i, el 1888, ja s’havia convertit en el catedràtic d’Història Eclesiàstica del seminari, amb 26 anys. Això no afeblí, ans al contrari, el seu ànim polemitzador de manera que, el 1893, aparegué la primera edició de l’opuscle Desatinos de un protestante puestos en solfa por un aficionado al solfeo, esdevingut un clàssic de la literatura antiprotestant, ja que s’edità fins als anys 30 i on atacava el nucli protestant que amb una certa força havia arrelat a Capdepera. Escrit en castellà, tot i que l’hostilitat expressiva era inqüestionable, no tenia, ni de lluny, la força torrencial dels seus textos de polemista en català, sovint d’un to estrident i agressiu. Amb el pseudònim de combat “en Revenjolí” col·laborà també a La Aurora, des d’on combaté liberals, republicans i socialistes, a més de la dissidència religiosa, així com a El Tambor, El Centinela, L’Ignorància, El Isleño, El Eco del Santuario i La Tradició Catalana, entre altres.

Conscient de la riquesa de la llengua parlada pel poble, expressada a través del rondallari popular i influït pel mestratge de Tomàs Forteza, el 1896 va aparèixer el seu primer Aplec de Rondaies mallorquines d’en Jordi des Recó, el seu pseudònim, que arribarà fins als 24 volums i que serà reeditat fins a l’actualitat, de manera que és el llibre més present a les llars mallorquines. Apassionat pel català, on arribà des del folklore popular, es guanyà el qualificatiu d’”apòstol de la llengua” i el maig de 1900 ja exposava al palau episcopal el seu interès per la confecció d’un gran Diccionari. Sent vicari general de Mallorca, el 1901 promovia la Lletra de convit a participar en l’obra del Diccionari Català-Valencià-Balear, inventari complet de l’idioma amb mots antics i moderns, cultes i col·loquials, literaris i dialectals, veritable tresor lingüístic de què ben pocs idiomes disposen, gràcies a una ben travada xarxa de més de 1.700 corresponsals arreu del domini lingüístic, ben sovint clergues com ell. A banda de recollir-hi la diversitat dialectal de la llengua i la parla popular, incorporà també la història i la literatura com a referents on fonamentar les seves aportacions al diccionari. El desembre de 1901 apareixia el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que sortí fins al 1926, amb una rèplica contundent als criteris de l’espanyol R. Menéndez Pidal sobre la nostra llengua. Mantingué correspondència amb interlocutors d’arreu de l’àrea lingüística catalana, que visità, personalment, per Catalunya Nord, el Principat, la Franja, el País Valencià, Menorca i Eivissa i aconseguí el suport i la benedicció de tots els bisbes dels Països Catalans a l’obra del Diccionari. Segons Joan Veny, “pel Diccionari va perdre fortuna, salut i amics”, una aventura apassionant que el menorquí F. de B. Moll culminà el 1962 amb l’aparició del volum núm. 10.

El 1907, durant quatre mesos, viatjà per Alemanya, Suïssa, Àustria i Itàlia i teixí una gran amistat amb el gran lingüista alemany Bernhard Schädel, que tres anys abans havia impartit el primer curs de català fet a Alemanya, el qual l’animà a tirar endavant la idea d’un congrés internacional de la llengua catalana que, finalment, va tenir lloc el 1906 a Barcelona. Schädel, que era protestant, acollí Alcover a casa seva i les atencions personals que hi rebé, les llargues converses no sols sobre llengua sinó també sobre religió i la visita a alguns temples protestants en zones on el catolicisme hi era minoritari atenuà, sensiblement, l’hostilitat tradicional del manacorí cap als luterans i protestants en general. El 1907 es creava l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i, tres anys després, en naixia la Secció Filològica, de la qual ell fou nomenat primer president. Es trobava en el punt més àlgid del seu prestigi, circumstància que abans havia estat aprofitada per fer costat a la Solidaritat Catalana mitjançant conferències de suport a aquesta gran coalició electoral a Catalunya. Amant del dibuix i de l’art, apassionat del romànic, dirigí la construcció de diverses esglésies, com les de Son Carrió i Calonge i la capella de la Pedra Sagrada de Santa Ponça; com a historiador biografià personatges mallorquins com Catalina Tomàs, J.M.Quadrado o el bisbe Pere Joan Campins; com a autoritat eclesiàstica dugué el pòndol del bisbat mallorquí durant anys i fou un polemista temut i respectat, alhora que un ardent antitaurí.

Diversos factors el feren trencar amb l’IEC, entre els quals el seu caràcter fort, de tracte difícil, dialècticament virulent i d’expressió abrandada, amb reaccions enèrgiques i contradictòries segons F. de B. Moll, al costat de divergències de criteri tècnic. Tenint sovint la raó, l’acostumava a perdre per la seva agressivitat verbal. Això i el suport econòmic rebut a l’obra del Diccionari gràcies al rei li van comportar un cert descrèdit entre els sectors intel·lectuals barcelonins, més progressistes i més refinats des del punt de vista estètic, com Josep Carner, als antípodes de la seva manera de fer directa i natural com el tarannà de la pagesia, amb una llengua genuïna lliure de manlleus externs. Durant la guerra europea, a més, s’arrenglerà amb els germanòfils, enfront de la francofília més generalitzada entre els intel·lectuals de l’època. Com si tot això fos poc, el 1924, amb Primo de Rivera, substituí Pompeu Fabra a la càtedra de llengua catalana a la universitat. La ruptura amb Barcelona l’empenyé cap al maurisme i a donar suport al Partit Conservador. Amb el trencament, s’endugué cap a Mallorca les famoses calaixeres que contenien els milers de cèdules del Diccionari. Tantes adversitats alhora, en la vida d’un home que havia prioritzat el combat per la llengua al cim de les seves aspiracions, n’afectà també la salut. El 10 de març de 1928 patí un atac de feridura i el 8 de gener de 1932 moria a Palma, dos dies després del darrer atac. Abans, però, desaparegudes les raons del distanciament amb Barcelona i l’IEC, més personals o polítiques que no pas tècniques o científiques, acceptà de nou, segons Badia i Margarit, les coses i les persones que anteriorment havia rebutjat. 

Mossèn Alcover parlava també alemany, anglès, espanyol, francès i italià, fou president de la Comissió Editora Lul·liana que promovia l’edició d’obres de Ramon Llull i el seu treball “Una mica de dialectologia catalana” (1908) és considerat el fonament científic de la dialectologia catalana moderna, com ho fou, a les Balears, “Per què serveix la toponímia” (1905) per a aquesta branca de l’onomàstica. El 1904, per primer cop després de 131 anys, predicà en català el Sermó de la Conquesta a la Seu de Palma d’on, un any després, fou nomenat canonge magistral i, des de 1921 fins a la mort, degà. Home viatjat, a més d’Alemanya, Àustria, Itàlia i Suïssa (1907), conegué també Anglaterra, Bèlgica i França (1912), països que visità en més d’una ocasió, presidí la Societat Econòmica d’Amics del País de Mallorca i es revelà com un narrador sòlid, no sols en les rondalles, sinó amb tota una novel·la com N’Arnau. 

Amb consciència nacional de Països Catalans, escrivia: “Ho som nosaltres, una nacionalitat, diferent de la castellana, de la gallega, de la basca? I prou que ho som, per més que qualcú, sols de sentir-ho, tregui foc pels queixals i mos tiri carrerons de llamps i pestes (...) Prou que ho som, una nacionalitat; en tenim tots els símptomes, distintius i caràcter. Tenim l’idioma”. La seva idea de la unitat de la llengua apareix a l’arrel de tota la seva activitat ingent: “la llengua catalana no és tota a Catalunya, ni en el Rosselló, ni a les Balears, ni a València, sinó en el conjunt d’aqueixes regions”. Amb el pas dels anys, els episodis més polèmics d’aquell home “entusiasta i tenaç, geniüt i impulsiu” com el definí Joan Mas i Vives, han estat, feliçment, colgades pel pes inqüestionable del seu combat científic i personal per la plenitud de la llengua catalana, al costat de Pompeu Fabra, dos noms que són un veritable gonfanó del nostre idioma nacional desplegat a tots els vents. 

Per a saber-ne més: Un home de combat, Francesc de B. Moll, ed. Moll, Palma.