Per norma, per dignitat més aviat, una ciutat no hauria de tenir carrers dedicats a qui l’han bombardejat o han ajudat a fer-ho. Això, que hauria de semblar una cosa ben lògica, topa amb enormes resistències. Hauríem de treure la Rambla Prim (perquè sí, el General Prim va fer bombardejar Barcelona) o treure-li del tot el carrer a Espartero, que encara té el “Carrer del Duc”.
Fa un temps es deia del “Duc de la Victòria” però en intentar canviar-li el nom els veïns deien que si el canviaven del tot potser no els arribarien les cartes.... Ara és un Duc, sense victòries, però segueix sent Espartero... Ens vam vendre la dignitat com a ciutat per no extraviar uns quants catàlegs de l’IKEA...
Altres noms de carrers dedicats a qui ens ha fet mal passen totalment desapercebuts. És el cas d’uns quants del Putxet. Us sonen els carrers d’Elisa, Bertran o Musitu? Semblen ben innocents oi? Doncs si gratem una mica ens espantarem i si seguim gratant directament ens escandalitzarem.
El noms d’aquests carrers van ser proposats per Josep Bertan i Musitu, un personatge molt peculiar i alhora estereotip dels típics “homes del seu temps”, intocables i inqüestionables des que Franco va guanyar la guerra i als quals es va fer tabula rasa durant el pacte de l’oblit de 1978.
Bertran i Musitu fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, juntament amb Cambó, un altre intocable home d’ordre, amb estàtua coronant la part alta de la Via Laietana. Com ell, Bertran s’avingué a col·laborar amb el Govern del dictador Primo de Rivera, alhora que com a cap del Sometent de Barcelona va acabar dirigint les bandes de pistolers de la patronal que es dedicaven a tirotejar dirigents sindicals i obrers pels carrers de la ciutat. De la mateixa manera que Cambó, també va ser ministre, en aquest cas de “Justicia y Gracia” tot i que va dimitir i el seu mandat va durar poc.
Carrer de Musitu Foto: Mariona Batllés
En proclamar-se la República, ell personalment va ser qui per encàrrec directe del Monarca Alfons XIII va anar al Palau Reial per endur-se els objectes més valuosos.
Quan va esclatar la Guerra Civil, com era d’esperar, Josep Bertran i Musitu va oferir amb celeritat els seus serveis al feixisme espanyol. D’acord amb els màxims dirigents del “Glorioso Alzamiento Nacional” va viatjar a l’Alemanya Nazi per tal de rebre entrenament per part de la Gestapo sobre tècniques avançades d’espionatge.
Es va establir a Marsella, on va fundar i dirigir els Servicios de Información de la España Nordeste (SIFNE) que no era res més que l’agència d’espionatge al servei de Franco contra la Catalunya Republicana, però que es deia Nordeste perquè la paraula Catalunya feia al·lèrgia dins el món del feixisme espanyol. En aquesta agència, van estar sota les ordres de Bertan i Musitu prohoms de la catalanitat d’ordre com Eugeni d’Ors, Carles Sentís o l’inqüestionabilíssim Josep Pla, amb un important suport (com no) de Josep Cambó, que s’apuntava sempre a totes, encara que els favors no li eren tornats amb la mateixa simpatia.
Ramon Fernández Jurado, un jove ebenista de Gràcia que amb el temps tindria alguns càrrecs com a polític local del Baix Llobregat durant la democràcia descrivia així la zona que ara ocupen els carrers Bertran i Musitu just abans de la guerra:
”Un món florit i encartronat aferrat a una mena de vida corcada i anacrònica. A la torre del costat, dins el mateix parc privat hi vivia el nazi nuero 1 de Barcelona. Un xic més enllà hi vivia l’home del Sindicat Lliure i que pronte hauria d’organitzar els serveis d’informació Polític-Militar de l’Exèrcit de Franco. En aquell bosc també hi vivia en Felipe Bertran Güell, cosí germà del Manolito, que va escriure dos llibres: Preparación y desarrollo del Alzamiento Nacional editat a Valladolid el 39 i Rutas de la Victoria editat a Barcelona el mateix any. Aquest Putxet dels Bertrán i Musitu era un reducte reaccionari al cor de Barcelona i dins d’aquest cor podrit jo m’endinsava un parell de cops per setmana per treballar-hi del meu ofici d’ebenista.
En ser abandonades bona part d’aquelles luxoses cases pels seus propietaris, davant la por comprensible a les represàlies per part dels revolucionaris o per l’adhesió incondicional als colpistes com el cas que ens ocupa, la casa de Bertran i Musitu fou emprada pel govern republicà espanyol com a seu del “Ministerio del Aire”
En saber que Indalecio Prieto, Ministre de Defensa de la República, s’hostatjava al seu palauet, va fer arribar als feixistes un plànol detallat de la zona per a que fos bombardejada.
El dia 17 de gener de 1938, una ciutat que ja feia dies que era colpida per bales i bombes d’avions italians de la base de Mallorca en mans de Franco, es va llevar amb sirenes. Els avions sabien bé on anar, en part gràcies a la valuosa informació de Bertran Musitu i altres “catalans d’ordre”. Durant el dia van haver-hi víctimes a la Gran Via o el Passeig de Gràcia entre d’altres. També va ser bombardejada l’escola Milà i Fontanals del Raval, en aquell moment plena d’infants, molts dels quals van morir. Encara avui es poden veure els impactes de la metralla en algunes parets de la zona.
Acabant ja el dia 17, cap a les onze de la nit, aprofitant la llum de lluna plena i la informació d’en Bertran, uns avions es van enfilar fins el Putxet per descarregar-hi tota la seva ràbia mortífera. Indalecio Prieto en va sortir indemne, però no van córrer la mateixa sort 8 veïns del barri.
Algunes cases del Putxet van ser destruïdes i d’altres van acabar amb importants desperfectes. Un cop acabada la guerra, Josep Bertran i Musitu va tornar al seu barri, el mateix que havia fet bombardejar i dins els nous plans urbanístics va tenir l’honor de poder decidir el nom d’alguns carrers. Els va dedicar als seus dos cognoms: Bertran i Musitu i un altre a Elisa, nom de la seva mare i de la seva filla. Encara avui aquests carrers rendeixen culte a aquest personatge pels serveis més que qüestionables donats a la ciutat. Però ja se sap... van ser temps difícils, era un home del seu temps, d’això és millor no parlar-ne... ja ha passat molt de temps... però...
La guerra civil és un cadàver que volen enterrar sense haver-li fet l’autòpsia.
Jo vull la pau-però no vull l’oblit.
Carrer d'Elisa Foto: Mariona Batllés
