19
de gener
de
2022, 19:30
Actualitzat:
20
de gener,
19:33h
Boris Johnson és el catorzè primer ministre de la reina Isabel II. Però és més que probable que no sigui el darrer. La monarca va coronar l'abril passat el seu 95è aniversari i aquest 2022 celebrarà 70 anys de regnat. El futur és més negre per al primer ministre del Regne Unit, que afronta la crisi política més greu del mandat. Un seguit de festes a Downing Street, la seva residència oficial, en plena pandèmia i sense seguir les mesures de seguretat establertes per a la resta de ciutadans, ha posat el líder del Partit Conservador contra les cordes. Johnson ha demanat disculpes i ha negat que fos conscient que s'estaven incomplint les normes contra la Covid, però tot indica que va mentir al Parlament. El seu darrer gest per contenir la polèmica ha estat l'anunci d'aixecar les restriccions.
El que ja es coneix com a partygaye pot acabar tancant un cicle polític encetat al Regne Unit amb el Brexit. De moment, reuneix tots els ingredients d'un thriller polític en què es barregen les ambicions, els complots i les traïcions, sempre amb el botí del poder -sigui per conservar-lo, sigui per arrabassar-lo al rival- com a gran objectiu. Les notícies sobre diverses festes a Downing Street durant la pandèmia han anat apareixent en els mitjans, provocant una considerable erosió a Johnson. La que es va fer el maig del maig del 2020, amb destrosses incloses en el mobiliari, empaita el primer ministre, que ja ha reconegut que hi va participar.
Però potser la festa que li ha fet més mal és la del 16 d'abril del 2021, la vigília del funeral del duc d'Edimburg, quan el país estava de dol oficial. L'endemà, la imatge de la reina amb màscara, compungida i sola en el banc de la capella de Sant Jordi de Windsor, per complir amb les normes de restricció, va commoure els britànics. A Downing Street encara recollien les restes de la festa organitzada.
En aquesta història, i en tot el que afecta la trajectòria de Johnson, hi ha un nom malvat: Dominic Cummings, l'antic cap de gabinet del primer ministre, l'assessor de totes les maniobres obscures i un dels estrategues de l'ascens al poder del líder conservador. Cummings va ser l'ideòleg de la campanya pel Brexit. Després, un cop Johnson va arribar a primer ministre, va ser forçat a dimitir quan es va saber que havia infringit el confinament. La ruptura entre el líder i l'assessor va ser traumàtica, i ningú dubta a Londres que Cummings és al darrere de moltes filtracions sobre el partygate.
La rebel·lió s'estén
Westminster està pendent de l'informe que sobre les festes de Downing Street prepara Sue Gray, alta funcionària que té cura de l'ètica dels membres del govern, i que tot apunta que pot ser demolidor. Al Partit Conservador ja fan números i creixen les veus que reclamen a Johnson que faci un pas al costat. Les normes són escrites. Un 15% dels 360 diputats conservadors pot exigir una votació de confiança sobre el líder. Això vol dir 54 diputats, que s'ha convertit en la xifra diabòlica pel primer ministre.
La situació de Johnson és tan desesperada que alguns dels seus partidaris preferirien que es votés de seguida la moció de confiança, abans que arribi l'informe de Gray, probablement la setmana propera, quan l'erosió pot ser encara més gran. Aquest dimecres, un diputat conservador, Christian Wakeford, ha abandonat el partit i s'ha passat als laboristes. Es tracta d'un parlamentari elegit en les eleccions del 2019, en què els conservadors van arrabassar als laboristes uns escons preciosos al nord d'Anglaterra i a Gal·les amb un missatge populista. Aquests diputats són els que ara temen perdre l'escó si la popularitat de Johnson continua baixant.
Aquest dimecres a la tarda, al Parlament, un històric del Partit Conservador, David Davis, situat en l'ala dreta de la formació, ha reclamat a Johnson que es retiri "en nom de Déu", provocant un efecte colpidor en els rengles conservadors. Davis va ser un dels negociadors del Brexit. Fa la sensació que l'oposició al primer ministre prové de totes les famílies del partit.
I després de Johnson, què?
De moment, tot són incerteses. Johnson es resistirà fins al final a perdre el poder. La seva sortida suposaria la fi d'un dels rostres de la nova dreta populista, que va triomfar amb el referèndum del Brexit el 2016, el mateix any de l'elecció de Donald Trump. Personalitat més complexa que l'expresident nord-americà, Johnson n'ha estat un aliat enfront la Unió Europea i ha combregat amb l'autoritarisme trumpià.
En política interior, en canvi, Johnson ha estat un pragmàtic o potser un cínic amb pocs escrúpols. El seu suport al Brexit va produir-se quan va olorar les possibilitats que suposaria per fer-se amb el control del partit. Així, la seva sortida d'escena seria un triomf del vell conservadorisme. Però no està clar que suposi que el Partit Conservador torni a un camí moderat.
Moltes de les figures que apareixen com a possible recanvi són polítics situats en posicions dures, com la ministra d'Exteriors, Liz Truss, a qui els analistes britànics comparen amb Margaret Thatcher. O la titular d'Interior, Priti Patel. O Rishi Sunak, ministre del Tresor. A no ser que Jeremy Hunt, exministre d'Exteriors i moderat, que ja es va oposar a Johnson el 2019, decidís fer el salt a la pugna per la successió.
Un dia, la reina tornarà per sempre a la capella de Sant Jordi. Allí, en el castell de Windsor, serà enterrada, al costat de Felip d'Edimburg. Deu reis d'Anglaterra descansen a l'església. El sistema polític britànic està fet d'història assumida, tradicions i normes de compliment obligat. Si el sistema ha resistit tot tipus d'embats, i si avui dia la monarquia encara continua sent una institució respectada al Regne Unit, és perquè ha sabut conservar una proximitat entre el que es proclama i el que es fa. Cap sistema seriós resisteix les mentides desvergonyides del poder. Boris Johnson està aprenent aquests dies la lliçó.
El que ja es coneix com a partygaye pot acabar tancant un cicle polític encetat al Regne Unit amb el Brexit. De moment, reuneix tots els ingredients d'un thriller polític en què es barregen les ambicions, els complots i les traïcions, sempre amb el botí del poder -sigui per conservar-lo, sigui per arrabassar-lo al rival- com a gran objectiu. Les notícies sobre diverses festes a Downing Street durant la pandèmia han anat apareixent en els mitjans, provocant una considerable erosió a Johnson. La que es va fer el maig del maig del 2020, amb destrosses incloses en el mobiliari, empaita el primer ministre, que ja ha reconegut que hi va participar.
Però potser la festa que li ha fet més mal és la del 16 d'abril del 2021, la vigília del funeral del duc d'Edimburg, quan el país estava de dol oficial. L'endemà, la imatge de la reina amb màscara, compungida i sola en el banc de la capella de Sant Jordi de Windsor, per complir amb les normes de restricció, va commoure els britànics. A Downing Street encara recollien les restes de la festa organitzada.
En aquesta història, i en tot el que afecta la trajectòria de Johnson, hi ha un nom malvat: Dominic Cummings, l'antic cap de gabinet del primer ministre, l'assessor de totes les maniobres obscures i un dels estrategues de l'ascens al poder del líder conservador. Cummings va ser l'ideòleg de la campanya pel Brexit. Després, un cop Johnson va arribar a primer ministre, va ser forçat a dimitir quan es va saber que havia infringit el confinament. La ruptura entre el líder i l'assessor va ser traumàtica, i ningú dubta a Londres que Cummings és al darrere de moltes filtracions sobre el partygate.
La rebel·lió s'estén
Westminster està pendent de l'informe que sobre les festes de Downing Street prepara Sue Gray, alta funcionària que té cura de l'ètica dels membres del govern, i que tot apunta que pot ser demolidor. Al Partit Conservador ja fan números i creixen les veus que reclamen a Johnson que faci un pas al costat. Les normes són escrites. Un 15% dels 360 diputats conservadors pot exigir una votació de confiança sobre el líder. Això vol dir 54 diputats, que s'ha convertit en la xifra diabòlica pel primer ministre.
La situació de Johnson és tan desesperada que alguns dels seus partidaris preferirien que es votés de seguida la moció de confiança, abans que arribi l'informe de Gray, probablement la setmana propera, quan l'erosió pot ser encara més gran. Aquest dimecres, un diputat conservador, Christian Wakeford, ha abandonat el partit i s'ha passat als laboristes. Es tracta d'un parlamentari elegit en les eleccions del 2019, en què els conservadors van arrabassar als laboristes uns escons preciosos al nord d'Anglaterra i a Gal·les amb un missatge populista. Aquests diputats són els que ara temen perdre l'escó si la popularitat de Johnson continua baixant.
Aquest dimecres a la tarda, al Parlament, un històric del Partit Conservador, David Davis, situat en l'ala dreta de la formació, ha reclamat a Johnson que es retiri "en nom de Déu", provocant un efecte colpidor en els rengles conservadors. Davis va ser un dels negociadors del Brexit. Fa la sensació que l'oposició al primer ministre prové de totes les famílies del partit.
I després de Johnson, què?
De moment, tot són incerteses. Johnson es resistirà fins al final a perdre el poder. La seva sortida suposaria la fi d'un dels rostres de la nova dreta populista, que va triomfar amb el referèndum del Brexit el 2016, el mateix any de l'elecció de Donald Trump. Personalitat més complexa que l'expresident nord-americà, Johnson n'ha estat un aliat enfront la Unió Europea i ha combregat amb l'autoritarisme trumpià.
En política interior, en canvi, Johnson ha estat un pragmàtic o potser un cínic amb pocs escrúpols. El seu suport al Brexit va produir-se quan va olorar les possibilitats que suposaria per fer-se amb el control del partit. Així, la seva sortida d'escena seria un triomf del vell conservadorisme. Però no està clar que suposi que el Partit Conservador torni a un camí moderat.
Moltes de les figures que apareixen com a possible recanvi són polítics situats en posicions dures, com la ministra d'Exteriors, Liz Truss, a qui els analistes britànics comparen amb Margaret Thatcher. O la titular d'Interior, Priti Patel. O Rishi Sunak, ministre del Tresor. A no ser que Jeremy Hunt, exministre d'Exteriors i moderat, que ja es va oposar a Johnson el 2019, decidís fer el salt a la pugna per la successió.
Un dia, la reina tornarà per sempre a la capella de Sant Jordi. Allí, en el castell de Windsor, serà enterrada, al costat de Felip d'Edimburg. Deu reis d'Anglaterra descansen a l'església. El sistema polític britànic està fet d'història assumida, tradicions i normes de compliment obligat. Si el sistema ha resistit tot tipus d'embats, i si avui dia la monarquia encara continua sent una institució respectada al Regne Unit, és perquè ha sabut conservar una proximitat entre el que es proclama i el que es fa. Cap sistema seriós resisteix les mentides desvergonyides del poder. Boris Johnson està aprenent aquests dies la lliçó.