El diari The Independent va publicar ahir un sondeig que indica que el 45% dels qui van respondre consideren que les explicacions de David Cameron sobre els seus comptes i els de la seva família són "moralment repugnants". En els "papers de Panamà" va aparèixer el nom del pare del primer ministre, Ian Cameron, un broker amb diners a paradisos fiscals. El vincle de Cameron fill amb els negocis del pare sembla clar, malgrat les explicacions confuses del primer ministre. La popularitat de Cameron, que mai ha estat molt elevada, comença a patir una erosió preocupant.

En aquest clima de desconfiança envers el líder conservador s'ha iniciat la campanya de cara al referèndum del 23 de juny sobre el Brexit, quan els britànics decidiran si volen continuar a la UE o escriure un capítol nou del seu futur d'esquena al projecte europeu. Les enquestes assenyalen un escenari incert, amb forces igualades entre el "sí" i el "no'" Fa pocs dies, Cameron va dir que, en cas de triomf del Brexit, ell volia continuar de primer ministre, gestionant la sortida del Regne Unit de la Unió. Una actitud que està irritant els sectors europeistes del seu partit.

Kenneth Clarke, exministre, un històric del Partit Conservador i abanderat de la causa europeista, va declarar ahir que si el Brexit s'imposa, Cameron no pot mantenir-se a Downing Street ni trenta segons. Cameron s'assembla més, cada dia que passa, al Tony Blair dels anys de la guerra de l'Iraq, un polític que malda per sobreviure i que, com Groucho Marx, assegura que "aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d'altres".

Mentre els europeistes del seu partit li fan arribar el missatge que s'ha de deixar la pell pel referèndum i, si perd, se n'ha d'anar, els euroescèptics també l'amenacen. Un dirigent del bloc euroescèptic tory, Bernard Jenkin, ha recordat que la majoria dels votants i activistes conservadors estan pel Brexit. I millor així, ha vingut a dir, ja que si finalment guanya el 'sí' a continuar a la UE, hi haurà una reacció dels sectors més radicals del 'no', que es passaran en massa a l'UKIP, la formació antieuropeista de Neil Farage.

Com li succeeix al Partit Republicà dels EUA, els lideratges de Regan i Thatcher els anys vuitanta van capgirar els equilibris interns en el si de la dreta nord-americana i britànica. Des dels anys noranta, les principals batalles internes en el Partit Conservador les han guanyat els exponents de l'ala més dura (William Hague, Ian Duncan Smith) enfront dels abanderats de la branca centrista i europeista (Michael Heseltine, Kenneth Clarke). Al mig, Cameron defensa el 'sí' a Europa mentre busca amb desesper una sortida d'emergència per salvar la seva pell.