«Senyor Illa, ara que tenim una Conselleria de Política Lingüística, què espera el Govern a fer una campanya per reforçar la nostra autoestima lingüística com a catalanoparlants?» És d’aquelles preguntes que m’agradaria fer (especialment a un polític del PSC) i que segurament se’n surt amb el joc dels trilers.
Tornen les classes a les escoles, instituts, universitats, centres cívics, etc., i ara és més urgent que mai reforçar unes quantes idees bàsiques sobre la nostra estimada llengua, per no fer el canvi a la llengua dominant a la primera de canvi. Hi posaré un exemple de la meva filla A, a punt de fer 3 anys. Una mare castellanoparlant li va dir a l’escola “¿Habéis bailado mucho?” i la meva filla li va respondre: “Mmmmucho”. Al principi A va dubtar, però al final ho va deixar anar en castellà.
A casa només parlem català i no patim gens perquè no aprengui el castellà, al contrari. Patim perquè s’imposi el castellà abans d’hora quan se li adrecen en castellà a l’escola. I una cosa és dins de la família i una altra és a l’escola. Em vaig trobar fent-li la primera classe de sociolingüística: “Mira, A, quan se t’adrecin en castellà a l’escola, no cal que contestis en castellà perquè ja t’entenen en català”. Que et diran... Exagerada! Amb prou feines ho entendrà, pobreta! Sí, sí, però va bé que s’hi acostumi. A l’escola se’ns ha dit sempre que la llengua vehicular és el català, ehem.
Oi que et diuen que comencis a explicar coses a les criatures de ben petitones encara que no ho processin? “Mira, A, ara aviat deixaràs de fer pit perquè la mare ho necessita...”, “ara aviat deixaràs la pipa...”, “ara aviat deixaràs el cotxet perquè t’has d’acostumar a caminar més...”. Doncs amb la llengua, el mateix mantra! Oi que hi ha famílies obsessionades perquè la criatura comenci a habituar-se a l’anglès ben aviat, tot i que està demostrat que l’aprenentatge real d’una llengua comença a ser efectiu a partir dels 7 anys?
Per a mi, abans que aprengui anglès (que ja el comença a sentir en versió original en alguns dibuixos i ja en té prou), el més important és que entengui que el català és una llengua útil i necessària, que a Catalunya es fa servir a tot arreu i en tots els contextos comunicatius i no cal ser submís. Amb això arreglem el món i l’ús social del català? Doncs mira, segurament no, però si totes les famílies catalanoparlants comencessin a tenir la mateixa consciència i la mateixa autoestima per la llengua, seria més fàcil revertir certes situacions incòmodes.
Aquesta inseguretat lingüística i aquesta submissió es transmet ja de ben petits. Pot passar a totes les llengües que no són globals o dominants, en major o menor grau, però com a bona llengua minoritzada que som, la inseguretat lingüística és a l’ordre del dia i els dubtes de llengua no s’aturen mai!! Repassem el concepte llengua minoritzada(que no llengua minoritària), per si de cas hi ha algun despistat.
A tot això, hi hem de sumar el context historicopolític: segles de repressió, censura, el franquisme; també les onades migratòries de tombant de segle, i fins ara, han canviat el context demolingüístic. Si hi afegim la mala gestió de Política Lingüística de fa anys (no l’actual) i la deixadesa del Govern per apostar per la nostra llengua, la submissió lingüística és a l’ordre del dia. Com a conseqüència, la manca de seguretat i la manca d’autoconfiança van en augment. I aquest fet també dona ales a les ànimes més puristes, que volen vetllar per un català fet de laboratori i mantenir-lo en una vitrina plena de pols i que no evolucioni, perquè consideren que absolutament tot es converteix en catanyol.
Necessitem recuperar intuïció lingüística i autoconfiança com a parlants nadius, mantenir-nos en català i tractar les persones migrades com es mereixen, també parlant la nostra llengua. Pensant en el futur i en els més joves, també caldria tenir més referents a les xarxes de catalanoparlants amb diversos accents (no només variació dialectal) i més persones racialitzades normalitzant la llengua a les xarxes i als mitjans de comunicació, per combatre el prejudici de “és foraster, per tant, li parlo en castellà que farem més via”. És dels prejudicis més lletjos que hi pot haver i que sovint es té interioritzat. Encara és exòtic que una persona racialitzada parli la nostra llengua i encara ens n'alegrem en excés quan parlen en català.
Ara més que mai, que tenim la ideologia de l’extrema dreta campant alegrement per les xarxes socials de la mà d’streamers i youtubers fatxes (no només partits polítics), no podem girar l’esquena i fer veure que no passa res.