El 21 de març és un dia replè de celebracions internacionals. És el Dia Mundial de la Síndrome de Down, el Dia Mundial de la Poesia, el Dia Europeu de la Música Antiga, el Dia Internacional dels Boscos, el Dia Internacional del Titella, el Dia Internacional del Nowruz (una festa ancestral que celebra el nou dia, vigent a països com Albània, Azerbaidjan, Macedònia, Afganistan, l'Índia, Rússia, Iran, Kazakhastan, Turquia, entre d'altres). També és el Dia Internacional per l'Eliminació de la Discriminació Racial.

Declarat per les Nacions Unides l'any 1966, es commemora la matança de Sharpville, a Sud-àfrica, l'any 1960, quan la policia del règim de l'apartheid va obrir foc contra una manifestació pacífica. L'objectiu d'aquest dia és combatre i erradicar el racisme, la discriminació racial, la xenofòbia i totes les formes relacionades amb la intolerància.

El racisme, com el masclisme, és inherent a la concepció de la nostra societat. Assumim amb naturalitat –perquè així ho hem après- que hi ha un nord i hi ha un sud, que hi ha un primer món i hi ha un tercer món. Que hi ha fronteres al mar i que no passa res si milers de persones s'hi moren cada any intentant encalçar les costes d'Europa. Assumim que hi hagi camps de persones migrades sense recursos i privades de tots els seus drets a les Canàries o a Grècia. Sabem que passa, dissimulem i intentem mirar cap a una altra banda, perquè ens falta encara molta empatia per fer-hi alguna cosa més que lamentar-nos que això no pot ser. Perquè no pot ser, però després sempre surt algun "però".

El racisme és el que precedeix i anticipa aquest "però". Li he llegit a Twitter fa unes hores a Alaaddine Azzouzi, periodista català. Resumia corrues d'insults i destacava com el millor sense cap dubte: "jo no soc, racista, però". Malauradament, és una caricatura de la nostra societat.

N'hi havia d'altres: "moro de merda", "no volem gent així al nostre establiment", "ves-te'n al teu país", "no us integreu", "viviu d'ajudes", "no sabia que els moros arriben a la universitat". Evidentment, beu de la seva experiència personal. Però segurament aquestes faltes de respecte –sovint acompanyades d'agressions– són traslladables a moltes altres persones que les han patit de forma igual o similar.

Aquesta discriminació latent es pot explicar amb molts testimonis i casos ocorreguts. Però jo no n'he viscut mai cap d'aquesta mena, i em sembla impostat ficar-me a la pell de qui ho pateix de manera continuada. Es fàcil seguir denúncies de persones que expliquen que la policia els ha parat i els ha demanat la documentació només pel seu aspecte físic. Si no t'ha passat mai –a mi la policia no m'ha identificat mai pel carrer; només la de trànsit– és d'una vulnerabilitat evident imaginar-t'ho. Que el teu aspecte físic, només el teu aspecte físic, sigui un motiu per aixecar sospites, per ser mirat amb desdeny o amb malfiança és un atemptat contra els drets individuals.

SOS Racisme i altres entitats com Irídia han denunciat en diverses ocasions que els Mossos apliquen identificacions amb biaix racista. Per parlar d'un cas concret, la d'un grup d'agents a un noi de Sant Feliu Sasserra (Bages, gener del 2019). Quan es van conèixer les gravacions on van quedar enregistrades els insults, els maltractes i les vexacions a les quals van sotmetre el detingut, Eduard Sallent, cap dels Mossos, va admetre un "biaix ètnic", va reconèixer que era "un fet universal en totes les policies" i va entomar el deure ètic de corregir-ho amb formació i conscienciació. Però aquest no és un problema només de la policia. És un biaix col·lectiu –la manera com mirem o parlem de nosaltres i els altres– i una actitud individual.

Quan ens referim que el masclisme és present en totes les estructures de la societat, en totes les capes, i en molts gestos que hem naturalitzat, el racisme, també. Quan discriminem per l'aspecte físic, per la indumentària d'un ciutadà, pels seus orígens o costums, per les seves creences, per la seva religió, apliquem filtres de rebuig. És el "jo no soc racista, però".

Amb la xenofòbia prenent tantes formes i institucionalitzada com a opció política, caldrà més que un auto de consciència per combatre-la en tots els fronts. La pluralitat s'ha de veure reflectida en tots els espais de poder i, per això, calen professors universitaris, expertes, tertulians, humoristes, metges de referència, alcaldesses, diputades al Parlament, consellers, mossos, bombers, mestres, fins a tenir referents en tots els àmbits que s'assemblin al màxim a la societat diversa que ja som avui.