“El meu cas és bastant greu i no seria el primer cop que tinc represàlies per explicar-lo”. És el testimoni de Sílvia Aquiles, membre de la plataforma Yo Sí Te Creo i activista anti Síndrome d’Alienació Parental (SAP), un concepte que defineix les maniobres per silenciar la paraula de criatures als jutjats, quan aquestes verbalitzen maltractament i abús sexual. A Aquiles la van acusar d’un delicte de sostracció de menors -els seus dos fills, un nen i una nena- perquè va trigar uns dies a entregar les criatures al seu pare, acusat i investigat en aquell moment d'agredir-los sexualment. El presumpte agressor, però, demanava fins a cinc anys de presó per a ella per aquest retard.
“Els hi vaig haver de donar amb tot el dolor del meu cor”, explica a Nació. No obstant això, aquesta defensora dels drets de les dones, les mares i la infantesa subratlla que no vol posar el focus en la seva experiència personal, que l’ha dut a un autèntic calvari judicial que arrossega des de fa nou anys. Prefereix recalcar el patró que, diu, segueixen tots els casos de mares a les quals brinden suport des de la Plataforma. “Quan una mare és víctima de violència per part de la parella o exparella i denuncia per protegir els fills pel risc que comporta, se l’acusa d’una falsa SAP i comença el litigi. El sistema se’t tira a sobre”, precisa Aquiles.
Quan la mare apareix com la dolenta de la pel·lícula per protegir els fills
En què consisteix aquesta Síndrome d’Alienació Parental? Marisa Fernández, jurista i col·laboradora de Novembre Feminista, espai que organitza la manifestació contra les violències masclistes d’aquest dilluns 25-N, indica a Nació que es produeix quan les criatures no volen veure el seu pare i els equips mèdics i judicials ho atribueixen a una alienació per part de la mare. “Així s’impedia tota la investigació sobre abusos sexuals”, detalla Fernández. “Es pot donar el cas que un nen diu que el viola el pare i tu ets la mala mare”, rebla Aquiles.
Adduir a la SAP està prohibit a Espanya des del 2021 i ara es considera violència institucional. Fernández va intervenir al Parlament el dia en què es va fer oficial. En aquell moment, ja va advertir que la legislació havia de dir de forma inequívoca que també es prohibien les síndromes associades. Però no va ser així i, actualment, la SAP continua fent forat als tribunals amb alternatives com el gatekeeping o la síndrome de la mare malicosa. “El patriarcat sempre te la colarà per una altra banda”, rebla l’experta, que també col·labora amb la Plataforma Yo Sí Te Creo, que acompanya dones amb aquesta problemàtica i fa de crossa amb les institucions.
“Els nens no volen veure el progenitor perquè han viscut circumstàncies difícils i agressives”, rebla Fernández. “La meva filla tenia atacs d’ansietat quan havia de veure el pare”, detalla l’activista anti SAP. Una companya de la Plataforma -que prefereix mantenir l'anonimat- va haver de consultar una experta en trauma per gestionar la situació. “Estan molt bloquejats, no poden parlar quan els passa una cosa així. L’especialista em va dir que mentre compartís sostre amb el seu pare, un presumpte agressor, bloquejaria constantment la violència per sobreviure”, recorda.
Fruit de la Síndrome d’Alienació Parental, moltes mares -inclosa la Sílvia- van patir el que es denomina com a "arrancament", és a dir, donar la custòdia dels i les menors al pare. “No només desprotegeix els fills, converteix la víctima en victimària. No només el pare és el presumpte agressor, el sistema és còmplice”, apunta. Per això, Aquiles demana prendre consciència que la violència vicària, entesa socialment en el seu vessant més extrem -un pare que mata el fill per fer mal a la mare-, comença en el moment en què s’efectua una denúncia. “S’inicia quan entreguen els nens al seu presumpte agressor. Aquí comença la venjança”, etziba.
“Què són 600.000 euros si t’han assassinat el fill?”
Aquiles, membre activa de la Plataforma, critica que hi hagi dones que han arribat a posar fins a 50 denúncies. “La majoria tenim proves, però els procediments penals no arriben a judici. En canvi, els que ells utilitzen per fer-nos mal, encara que el procediment sigui fals, tots hi acaben”, assenyala. “Després et maten el fill i et donen una indemnització de 600.000 euros. Tu creus que a una mare això li farà alguna cosa? Què són els diners?”, es pregunta. “L’Estat i el poder judicial ho poden parar. Fins a arribar a un cas extrem hi ha moltes passes que fa una mare per protegir”, es lamenta la membre de Yo Sí Te Creo.
La mateixa Aquiles va ser víctima del que la jurista Marisa Fernández qualifica de “muntatge policial”. Quan va esclatar el seu cas va entrar en contacte amb Infancia Libre, a qui es va adreçar per buscar ajuda. Aquesta associació, que exercia com a garant dels drets de la infantesa -amb casos tan sonats com el de María Sevilla, indultada pel govern espanyol per sostracció de menors- va ser acusada per part de la policia d’integrar una xarxa criminal. La causa es va acabar arxivant, però el seu era un dels noms que figurava en una llista que integraven una vintena de dones. L’havia assenyalat la seva mateixa exparella. Aquest, detalla, és un exemple que explica per què s’ha corcat la confiança d’algunes mares en les institucions.
Malgrat la desesperança, “ens hem anat fent fortes”, insisteix. I és que a cada revés, s’organitzen millor en una xarxa de suport mutu que també té fils internacionals. “Estem connectades a nivell pinya a tot l’Estat. Però també tenim aliances al món amb dones italianes, franceses…”, explica aquesta activista, amb un punt d’orgull. Es fan dir mares protectores.
Una idea vella: les dones volen fer mal als homes
Marisa Fernández assegura que, en el fons, la idea de la SAP respon a la “vella idea” que les dones volen perjudicar els homes. “En 40 anys de professió els meus fracassos més importants han estat abusos a menors. Les absolucions són la norma”, es lamenta la jurista. Aquesta és, a parer seu, una de les cares més crues de la violència masclista que, destaca, s’acarnissa amb les dones. S’explica perquè “hi ha una ideologia molt marcada, sobretot als equips psicosocials del jutge. N’hi ha prou amb dos informes que diguin que els nens estan massa influenciats per tu perquè el jutge faci el que vulgui”, diu, des de l’experiència, Sílvia Aquiles.
De retruc, “la judicatura és molt conservadora en aquest país, hi ha molts jutges ultres”, detalla Fernández. Com a possibles solucions, l’especialista demana més recursos en prevenció i indemnització, però també formació i que les lleis vagin acompanyades de pressupost. “Soc antipunitivista, les penes no arreglen res. El tema no és que condemnin el pare a tres o cinc anys, és que l’Estat pugui assegurar que no es repetirà”, afegeix la jurista.