Aquest cap de setmana han votat els demòcrates de les Illes Verges i de Puerto Rico, que han donat dos triomfs més a Hillary Clinton. Però totes les mirades estan posades sobre la megaprimària del 7 de juny. Aquest dia votaran sis estats, però és Califòrnia la gran peça cobejada (amb els seus 546 delegats), seguida de Nova Jersey (142). Hillary Clinton dirimiran allí els darrers metres de l’apassionant partida que porten jugant des de fa mesos. També votaran dimarts Nou Mèxic i tres estats de l’oest: Montana i les dues Dakotes.

Hillary té en aquests moments 290 delegats més que Sanders (1.807 a 1.517). No és una distància del tot insalvable, si es té en compte que en calen 2.338 per emportar-se la nominació a la Convenció de Filadèlfia (del 25 al 28 de juliol). Però aquest avantatge pot ser suficient si sumem els més de 500 superdelegats (càrrecs del partit que voten) que han donat suport a Clinton. L’únic obstacle que podria entorpir el camí de l’exsecretària d’Estat és que Sanders, al final, guanyés Califòrnia i potser Nova Jersey i aconseguís sumar un grapat de delegats elegits més que la seva rival. Aleshores, el Partit Demòcrata tindria un problema. Que Hillary fos entronitzada gràcies al suport de l’establishment contra un bloc dels delegats elegits en les primàries erosionaria molt la seva candidatura.

El suport entusiasta a Clinton per part del governador de Califòrnia, Jerry Brown, val el seu pes en or. El demòcrata Brown ha aixecat una carrera política feta de defensa dels drets socials i un estil trencador i populista. Ha estat candidat a la Casa Blanca vàries vegades. No ha estat mai a prop d’aconseguir la nominació, però la seva popularitat a Califòrnia és enorme. Ell, no molt lluny ideològicament de Sanders, ha explicat el suport a Clinton dient que ara del que es tracta és de barrar el pas a Donald Trump. 

És improbable que Sanders se’n surti, fins i tot en el cas que el candidat de l’ala esquerra s’emportés pels pèls Califòrnia. Sanders hauria de retallar molt la distància amb Clinton. Però els columnistes que aquests dies subratllen la derrota de Sanders van errats. La seva candidatura, contra tots els poders dins del partit, ha estat un èxit. Com ja hem repetit aquí, el gran repte que tindrà la virtual candidata serà teixir una gran aliança amb ell per no perdre gaires vots dels qui han dipositat la seva confiança en el senador i no se senten atrets per la figura clàssica de Hillary. La capacitat dels Clinton per construir coalicions entorn d’ells s’haurà de tornar a posar en pràctica.     

És clar que encara podria passar una cosa més divertida. Que els resultats del 7 de juny deixessin les coses tan incertes que tot depengués al final de les primàries –ara sí, les darreres- del districte de Colúmbia, a Washington capital, el 14 de juny, amb 45 delegats a elegir.
 
Un Estat progressista i divers
 
Des dels anys vuitanta que cap candidat presidencial republicà guanya a Califòrnia. L’actual governador, Jerry Brown, és un supervivent i membre d’una saga política progressista. El seu pare ja va governar l’Estat entre els cinquanta i els seixanta. Però Califòrnia ha estat també la pàtria del conservador Richard Nixon, que va construir allí la seva carrera política, sent elegit senador com a plataforma cap a la Casa Blanca.

Més tard, els californians van elegir i reelegir governador Ronald Reagan (1966-74), que va tenir l’Estat com a base de suport. El mandat de Reagan va coincidir amb l’efervescència del moviment pacifista contra la guerra del Vietnam i la revolta als campus universitaris. Més tard, Arthur Schwarzenegger va ser elegit governador. Potser era una bona barreja de la pluralitat ideològica de l’Estat: actor com Reagan, menys conservador que ell i emparentat amb els Kennedy. Després va venir el populista Brown.     
 
El suport fred de Ryan a Trump
 
Mentrestant, Donald Trump avança cap a la Convenció republicana (Cleveland, Ohio, del 18 al 21 de juliol) sense aspirants als qui derrotar. Tot i així, és evident que la seva personalitat i els continus exabruptes que profereix contra mig món són un enemic que serà difícil d’abatre. Els mitjans han destacat el suport que li ha donat –per fi!-  Paul Ryan, president de la Cambra de Representants.

Però és un gest calculat, fet amb molta fredor i un senyal del que pensa fer l’establishment republicà: mostrar disciplina per no afectar la resta de candidatures del partit el novembre (a senador, a representant, a governador). L’elit republicana pensa ja en l’endemà de les eleccions de novembre. I si pot ser, sense Trump.  
 
Els llibertaris, tercera via

Aquest cop, el Partit Llibertari podria ser una opció menys marginal del que ha estat en el passat. El nom del partit pot dur a confusió si es llegeix amb ulls europeus. Res a veure amb el moviment anarquista. L’únic que comparteixen els membres d’aquesta formació política nord-americana és l’hostilitat envers l’estat, sobretot l’estat social. Són arxienemics de la política fiscal, més que la majoria de republicans, amb un sector dels quals tenen forts lligams. Però també postulen altres mesures que agraden a electors més progressistes, com l’oposició a la intervenció militar en altres països. En general, són contraris a tot tipus d’intervenció.

Aquest any presenten un tàndem amb cert pes. El candidat a president és Gary Johnson, un exgovernador republicà bastant dretà. Però han col·locat d’aspirant a la vicepresidència William Weld, un altre governador republicà, però centrista. Així creuen poder recollir vots de tots els republicans que no tenen estómac per votar Trump. Alguna enquesta ja apunta que poden treure el cap en alguns estats.