Parlar de retornar l'equilibri ecològic al nostre planeta és una de les polítiques més agosarades del moment actual. Afecta el model de producció, a la generació d'energia, a les relacions geopolítiques. Planteja la finalització del model extractiu, desmesurat, irresponsable, el que no pensa en generacions futures. Per tant, fujo de qualsevol mirada pueril i urbanita de concepte ecologia.

Malgrat això, i malgrat el seu aspecte volgudament "rural" i de prats de muntanya, li reconec a Greta Thunberg una aportació interessant al debat: les generacions del futur es dirigeixen als actuals governants per dir-los que no tenen cap dret a destruir el seu hàbitat.

Considero una equivocació haver acceptat l'esponsorització del Yatch Club de Mònaco pagat per BMW i el banc suís EFG, vinculat a paradisos fiscals. Algú del seu entorn l'està convertint en una estrella del món de l'espectacle. Però hi ha tota una generació d'adolescents del món que l'escolta i no podem ignorar aquest crit que ve del futur.

Quan l'any 2004 van donar el premi Nobel de la Pau a la kenyana d'ètnia kikuyu a la "dona arbre", és a dir, a Wangari Maathai, pel seu projecte de reforestació i ocupació femenina del Green Belt Movement, vaig opinar públicament que s'havia premiat a una dona que negava l'existència del VIH i avalava la teoria conspirativa d'un nou atac colonialista al continent africà i les teories conspiratives no permeten identificar adequadament l'enemic i combatre'l o prevenir-lo que en el cas de la SIDA és igualment important.

Ningú podia negar, però, la seva lluita contra governs dictatorials i l'ajuda que havien suposat per a les petites comunitats del centre d'Àfrica i per les dones que tenien fills a càrrec les reforestacions que va encapçalar per evitar l'erosió. Ningú podia negar que havia acabat amb algunes pràctiques extractives que empobrien i fins a morir de gana als kenians.

Hi ha hagut dones valentes que han fet néixer el concepte d'ecofeminisme. Des de 1962 en què Rachel Carson va declarar la guerra als pesticides demostrant que s'extingien determinades espècies d'aus.

Cal recordar que l'any 1973 van ser les dones del nord de l'Índia (el moviment Chipko) les que van aturar la tala de boscos comunals amb exemplars de molts centenars d'anys, abraçant-se als seus troncs. La lluita encapçalada per Lois Gibbs (1978) demostrant que els seus veïns emmalaltien perquè un barri sencer de Nova York estava construït damunt d'un abocador tòxic. Totes elles, conjuntament amb Françoise d'Eaubonne van evidenciar que hi havia un cert lideratge femení en la definició de la relació entre els humans i el planeta.

Però la lluita per canviar radicalment el model econòmic extractiu no avança amb prou força. Trump nega el canvi climàtic, Bolsonaro permet la destrucció de l'Amazònia, Putin i Xi Jinping competeixen en incrementar la producció sense preocupar-se per les conseqüències.

És veritat que a l'altre plat de la balança hi ha Costa Rica, Noruega, Suïssa... que han fet i acomplert plans per substituir els combustibles fòssils i les nuclears; però el plat segueix molt desequilibrat i els líders mundials han d'adonar-se que el canvi de paradigma pot generar feina qualificada pels que cada dia fan passos per trobar formes més eficients de produir energia dels recursos naturals, i feina menys qualificada pels que hauran d'instal·lar els nous sistemes.

Estem descrivint un futur ple d'oportunitats on les dones, sempre pendents dels futurs habitants del planeta, hi han de fer un paper important; i no parlem de recollir flors, parlem de governar el món.