Una amiga m’explicava que per cada aniversari de les criatures, els prepara un àlbum de fotografies del darrer any. Em comentava que és una feina que li porta uns quants mals de caps. I no només per la feinada que suposa posar ordre a aquesta infinitat d’imatges repartides en diversos dispositius, sinó perquè és conscient del pes que tindran aquestes fotografies en la construcció del record de les vivències dels seus fills. La tria fotogràfica acabarà sent, en gran mesura, el gruix dels records prèmium d’una infància, esperem que feliç.
I pensant en aquesta memòria d’aquests primers anys, no només tenim els àlbums de fotografies, sinó tot allò que fem i que per algun motiu o altre, recordaran especialment: no només en el dia a dia, també en com dediquem el nostre oci, per exemple. Perquè ara que la pandèmia sembla que ens dona una mica de treva, reprenem la vida social, els caps de setmana amb amics, els dinars que s’allarguen, i la vida compartida amb la família i amb la família escollida. I aquesta serà una part important de la construcció del seu record: el que fèiem en el nostre temps d’oci. I així es va construint la visió del món de la seva generació… Quina responsabilitat!
Fa unes setmanes havíem d’anar al Camp Nou, a veure el derbi Barça-Madrid femení. La grip A (molt més devastadora a la nostra llar d’infants que la covid-19, per cert), va fer que ens quedéssim sense derbi. Tot i això, vam obrir la televisió per veure en directe el match. A casa no havíem vist mai cap partit per la petita pantalla. Van veure’l entusiasmades, gaudint d’aquelles primeres vegades. Vam viure situacions ben boniques, com quan la repetició d’un gol es va interpretar com un nou gol: “han tornat a marcar!”, deien. Aprenentatges, ja va d’això oi? Al cap d’uns dies, la gran va fer la crònica del partit: “quan queien s’ajudaven a aixecar-se, i fins i tot n'hi va haver dues, que es van abraçar”. Havia valgut la pena veure el partit amb elles.
Per si no ho havíeu deduït, a mi el futbol no m’apassiona. Però m’apassiona veure com es va construint la seva imatge mental del món, i m’agrada veure que el seu món en molts àmbits no és com era el meu. Mai havia vist un partit oficial de futbol femení. I m’entusiasma veure que en el seu món, el Barça femení juga habitualment al Camp Nou. Sense que sigui una excepcionalitat. En el seu món el futbol és un esport divertit de jugadores que s’abracen quan es fan mal. I m’agrada.