David de Jorge és el cuiner estrella d'ETB. Foto: ETB

Visca Rússia! És el crit de guerra del cuiner David de Jorge, l'estrella de la cuina d'Euskal Telebista des de fa tres anys. Presenta Robin Food, atracón a mano armada, el programa amb el que molts bascos dinen cada dia, o hi fan el cafè. Els seus seguidors –molts- el defensen amb ungles i dents i són capaços de fer la revolució per ell. Després de dues setmanes d'haver-li canviat l'horari, una allau de protestes a la xarxa han obligat la cadena a retornar-lo a la sobretaula. El seu secret: una cuina planera sense complexos, grans dosis de simpatia i irreverència i més d'un referent català important.

- Hi ha bascos que no es dediquen a la cuina, no?

- A casa meva no s'hi dedica ningú professionalment, però sempre ens ha agradat molt menjar. En el meu cas és vocacional,  jo volia ser cuiner des de molt petit. Quan era un marrec i deia a casa que volia ser cuiner em tractaven amb displicència però després només em van demanar que fes la Selectivitat. La vaig aprovar i vaig entrar a l'escola de cuina de Sant Sebastià.

- I des d'aleshores ha tombat bastant...

- Vaig començar al meu poble, a Hondarribia, i he treballat amb la família Hilario Arbelaiz, la família que porta el restaurant Zuberoa, i amb Pedro Subijana a l' Akelarre. Després vaig anar a França i vaig estar a les ordres de Jacques Chibois i de Michel Guérard, que és un dels grans xefs de la cuina francesa del segle XX. Quan vaig tornar a casa, i fins ara, em vaig incorporar a la cuina de Martín Berasategi, amb qui segeixo colze a colze.

- A la cuina i a la televisió, on els dijous fan parella al programa d'Euskal Telebista.

- Sí, el programa va començar fa uns tres anys. Abans havia fet un parell d'especials de cuina per a ETB –Cocina sin bobadas- que van tenir tant èxit que es van acabar convertint en un espai diari. Jo sempre he estat molt consumidor de programes de televisió, de literatura i, sobretot, de cuina. La història va quallar i anem camí dels 500 programes...

- Molta gent diu que vostè és el nou Karlos Arguiñano.

- Ostres, que em comparin amb Arguiñano és tot un afalac! ETB ha estat una bona cantera de grans cuiners televisius, com el meu antecessor, el Pedro Subijana, però està clar que si algú ha estat el precursor d'aquest gènere és el Karlos Arguiñano. Però jo crec que no m'hi assemblo gaire.

- Bé, tots dos es plantegen els programes de forma planera i divertida. En el seu cas fins i tot s'atreveix amb les “guarrindongadas”...

- Intento entretenir i divertir però sobretot oferir un receptari que sigui útil per a la gent, que els enganxi. Jo no sé explicar acudits ni sóc un showman, el que ser fer és cuinar i intento transmetre a l'audiència que si s'hi posen són capaços de fer-ho.  

- Però la complicació de la cuina de precisió que està tan de moda, no hi convida gaire...

- Jo m'escapo d'això com si fos la pesta, evito anar-li amb mandangues a la gent.. Al meu programa no hi trobaràs ni sifons ni històries, l'únic que utilitzo és una fusta de tallar, ganivets, cassoles i oli d'oliva. A part dels productes de cada recepta, es clar. A més, fem de tot: un curri, un kebab, un marmitako, un entrepà o un pintxo. Cuina sense complexos, fugint de l'estúpida gastronomia contemporània, com l'anomeno jo.

- I aquest és el secret de l'èxit? Fugir de l'alta cuina i de la concepció més artística?

- Saps què passa? A mi el debat aquest de la cosa artística del nostre ofici no m'interessa, em sembla avorrit. Respecto la feligresia a qui li agrada tota aquesta història, que ratlla sovint el fanatisme, però m'agrada més fixar-me en el que hi ha dins d'un got de vi, un tros de formatge o una llesca de pa, que és molt. M'interessa molt més el concepte artesà i històric de la cuina, els receptaris. De fet crec que si Robin Food té èxit és perquè la gent està farta de sentir-se menystinguda per l'alta cuina. Nosaltres no tenim rictus de filòsofs grecs, donant-li importància a l'aliment donem idees perquè la gent pugui cuinar a casa seva.

- O sigui que fóra més de Santi Santamaria que de Ferran Adrià?
 
- Ui, jo em quedo amb tots dos! Són dos “tios” grans, dos cuiners necessaris. Això sí, la meva visió de la cuina, la que m'agrada, coincideix més amb la del Santi Santamaria i és veritat que a ell el tenim molt present. El dia que va morir en vam penjar un retrat a la cuina del plató i hi pensem molt, cada dia.