Sobtadament, la ciutat s’ha submergit en una espessa penombra. Passa sempre amb l’arribada de la tardor, lleganyosa i humida, quan la llum s’escola pel forat de la pica de l’horitzó i, de colp, la foscor ix de les entranyes de la terra i s’abraona silent i pegallosa contra tot i contra tots.

En això, pels estrets carrerons comencen a vagabundejar divertits els morts acabats d’escapar dels seus alterats dels quals en tenen cura nit i dia els veïnats sempre temorosos de la cara oculta de Déu. Alguns morts fan el camí des del laberíntic centre fins a la Via Nazario Sauro, a tocar de la mar quieta, per veure les palmeres de foc en el cel a l’altra banda del golf o, simplement, per gaudir d’un bon gelat mentre escolten la música de l’aigua, la melodia de l’onatge picant suaument contra les roques pelades de l’escullera.

D’altres es passegen amunt i avall per Via Toledo i es donen banys de llum a la porta dels aparadors de les botigues com si foren vedets belles i presumptuoses. Hi ha morts que han tingut d’ofici el de matar per encàrrec, d’altres que han sigut carnissers, hi ha dependentes, costureres, camàlics, cambrers, obrers de vila, forners... Tota la ciutat en va plena.

Val a dir, però, que fins i tot els vius que estan més vius que mai són també morts encara que no ho sàpiguen o, millor, encara que preferisquen estúpidament ignorar-ho. Només alguns com P. s’hi neguen a fer-se trampes. Amb els cinquanta complits de llarg se sentiria ridícul explicant-se sopars de duro, ell, que des de sempre amb cada cadàver que ha obert respectuosament, metòdicament, no s’ha estat de predicar a la vista de les vísceres la virtut de la veritat de la vida que, segons diu, es pot resumir en l’aparent i, alhora, sorprenent senzillesa dels mecanismes que la posen en moviment. Vista així, la vida, no sembla gaire cosa si n’exceptuem el desig. El desig ho és tot.

De fet, P n’està convençut que tots comencem a morir tan bon punt el desig se’ns escapa pels porus de la pell, entre les ungles, a traïdoria mentre rendim la consciència a la tirania dels somnis. No hi ha dia des de fa uns pocs anys que no l’assalte aquest pensament. Com ara aquest capvespre mateix mentre prenia un excel·lent vi de raïm de Greco en un elegant local a Santa Lucia. Concretament en un d’aquells bars d’ara decorats a la moda europea que solen sovintejar turistes joves amb diners i que són atesos per joves cambreres estrangeres que a penes masteguen unes poques paraules en italià.

La d’avui, tot i el seu accent francès, li ha retornat el record de F., això és d’aquella xicota jove que fou un dia acabada d’arribar a la gran ciutat des d’un poble perdut entre camps d’oliveres i alzines en el cor de Sardenya, entre Sàsser i Nuoro.

La cambrera li ha portat a taula la seua copa de vi i un plateret de minúsculs daus de formatge. En ajupir-se, sense voler, ha deixat entreveure els seus pits nus menuts i blancs, redons, tesos. És una xicota amb un aire lleument germànic: pèl-roja, amb un cos rotund, els ulls blaus com el cel de Nàpols a l’estiu. No deu haver fet encara ni els trenta anys.

Al forense cinquantí, sempre taciturn, remugador, un punt malcarat, se li ha il·luminat el rostre i tot d’una ha tornat a cavall de la melangia a l’esbalandrat apartament d’estudiants de la Via del Pigneto situat pràcticament a tocar de la platja de vies del tren de l’estació de Termini. Tots dos seuen al vell sofà de dues places, molt junts l’un de l’altre. Resulta que fa poc que Battiato ha estrenat La cura i P., faceciós, no perd ocasió per acostar-se a F., sigil·losament, per a cantussejar-li aquella cançó amb ínfules d’oració: Ti proteggerò dalle paüra delle ipocondrie/Dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via/Dalle ingustizie e dagli ingeni del tuo tempo/Dai fallimenti che per tua natura normalment attireai... F., que odia Battiato i que, a més, prima i amb una certa propensió a empescar-se tots els virus, llavors, enjogassada, se’l treu de damunt. Aleshores, ell la besa, mossega els seus llavis carnosos, li inunda la boca amb la seua saliva. Passaran tota la vesprada al llit.

Mai no en tenen prou l'un de l’altre. Encara avui, tants anys després, no se n’ha afartat d’ella. Això és el desig. Sense el desig no hi ha res. Sense el desig el temps a poc a poc va dissolent-nos en el seu magma viscós, corruptor.

El record d’aquell amor sard l’ha remogut per dins. F. repeteix copa de vi. S’hi sent bé, bàsicament viu i content d’estar-ho. Pel cap li ha passat fins i tot demanar-li a la cambrera què farà quan tanque. Una idea del tot sense cap ni peus, s’ha dit a si mateix quan ha recordat la seua edat, el seu cos boterut, les bosses dels seus ulls, la seua ànima cansada, el seu cos del tot ineficaç davant dels impulsos més primaris.

Al cap d’una estona ha baixat caminant des de Santa Lucia fins al centre històric. A la plaça Bellini encara hi havia un munt de locals oberts. La joventut celebrava el desig. També ell encara que el seu fou un desig somort. De sobte, el cel s’ha tancat i s’ha posat a ploure. Una pluja dèbil que feia olor de cendres i de terra mullada. No n’ha tingut cap altra que amagar-se durant una bona estona sota l'arc de Port’Alba. Des d’allà mateix ha vist els morts creuar apressadament la plaça de Dant. Uns anaven a buscar el metro, d’altres s’han perdut pels carrerons que pugen fins a Montesanto, que escalen la gepa de la gran urbs.
A casa, al llit i a les fosques, esgotat, ha buscat inútilment el cos de F. que vol imaginar encara calent i suau, àgil, afamegat. A l’última ha acabat per adormir-se o per morir.