Una tarda de 2013, Feder Osorio -Federman només li diu la mare- va sortir de treballar del ja extint Hotel Silken Diagonal de Barcelona, entre la plaça de les Glòries i la torre Agbar. Havia acabat el torn com a seguretat privada, tot i que a vegades també feia de botons. Mentre esperava els companys, va aprofitar per preparar un porro per fumar-se'l tranquil·lament quan arribés a casa i va baixar al pàrquing a buscar el cotxe. Va ser aleshores quan va notar la primera punxada. Es va recuperar i no li va donar més importància. A l'altura de la plaça de Francesc Macià, el va atacar una segona fiblada més intensa, però va optar per ofegar el dolor i no avisar els seus acompanyants. Finalment, quan havia deixat tothom a casa i ja circulava pel barri de la Granvia de l'Hospitalet, va notar una estrebada al cor. Va aparcar el cotxe com va poder i va trucar el germà i la dona.
El següent que recorda és obrir els ulls en una habitació d'hospital tan lluminosa que feia la impressió de ser el cel. Havia patit un infart fulminant que, després d'una setmana en coma i múltiples proves, els metges van descobrir que havia estat provocat per una leucèmia mieloide aguda. "Càncer", va concloure amb l'ajuda d'internet. Gràcies a un intens tractament de quimioteràpia i radioteràpia, van aconseguir estabilitzar la malaltia en una fase crònica. Tenia 29 anys i li van donar una esperança de vida de deu anys més. "Ja en porto un de regal", fa broma. Des d'aleshores, ha anat provant tractaments i alternant ingressos. I, sobretot, convivint amb un dolor cada vegada més insuportable. "No li desitjo ni al meu pitjor enemic", diu. Pren 24 pastilles cada quatre hores i duu pedaços de morfina i altres analgèsics.
Aquella tarda, després de treballar, es va acabar la seva vida. "Des d'aleshores, sobrevisc perquè Déu així ho ha decidit", reflexiona. El càncer li afecta els ossos. Té quatre vèrtebres molt debilitades i quists interns inoperables com a herència de la quimioteràpia. També té la cama esquerra molt afectada i camina amb bastó, tot i que els metges insisteixen que no s'aixequi de la cadira de rodes. Ha caigut diverses vegades i ha patit algunes fractures. "No penso continuar postrat", rebla. "Per què jo?", es pregunta, tot i que sap que només Déu té la resposta. Veure créixer els fills és el que l'impulsa a continuar, però se li acaben les forces. L'ara exdona i mare dels tres infants s'encarrega que els vegi el més sovint possible.
Dels intents de suïcidi a l'eutanàsia
El 18 de març de 2021, el Congrés va aprovar per majoria absoluta la llei orgànica de regulació de l'eutanàsia, que despenalitzava la mort assistida per a persones majors d'edat amb un patiment intolerable a causa d'una malaltia terminal o irreversible amb limitacions per a l'autonomia física. Segons dades de l'associació Dret a morir dignament, el primer any d'aplicació, 131 persones van sol·licitar-la a Catalunya i 60 van completar el procés, més del doble que a Euskadi (25), la segona autonomia de l'Estat amb més adhesions. En Feder compleix tots els requisits, tot i que fins ara no n'estava assabentat. Va ser la metgessa de capçalera qui li va plantejar l'opció quan li va expressar la seva voluntat de no viure més i després de tres intents de suïcidi.
Al dolor penetrant a l'esquena, com si li arranquessin, se li sumen les seqüeles psicològiques. "Em sentia una porqueria, inútil. No podia suportar les mirades de llàstima", recorda. Ara pateix síncopes vasovagals que li provoquen desmais en situacions d'estrès emocional. Tracta aquesta pota amb l'ajuda d'un psicòleg i un psiquiatre, però la primera, amb drogues analgèsiques per prescripció mèdica. De la morfina al fentanil, la metadona i l'oxicodona; a la recerca d'alguna que li calmés el dolor sense provocar massa efectes secundaris.
Durant el procés, la medicació l'ha portat a addiccions, deliris i brots psicòtics pels quals s'ha arribat a intentar saltar des d'un tercer pis, tallar-se amb un ganivet i llençar-se a les vies del metro. Sempre l'han aturat a temps o s'ha acabat fent enrere en l'últim moment. També va arribar a ingressar a la unitat de Psicologia Clínica de l'Hospital Universitari de Bellvitge. Amb tot, ja el 2023 i amb un dolor constant de quatre sobre 10 i pics "de 200", va demanar una sortida a la doctora. Els tractaments pal·liatius ja no funcionaven i es va posar l'opció de l'eutanàsia sobre la taula.
Decidir mentre la precarietat estreny
En Feder viu en un baix del districte de la Granvia de l'Hospitalet de Llobregat amb el germà i la dona, la Yamila, que té una discapacitat del 87% a causa d'un ictus que va patir el 2017. També amb el nebot, que pateix estrès posttraumàtic des que es va trobar la mare infartada al llit el dia de l'ictus. Viuen de les dues pensions, la de gran dependència de la Yamila i la d'incapacitat permanent d'en Feder. Per això, han hagut de compartir el pis amb una pensionista i una parella jove. També ha vingut la mare des de Colòmbia per ajudar-los amb tot plegat.
Tot i que fins al dia de la consulta en Feder desconeixia que disposava de l'opció de l'eutanàsia, la decisió ja estava presa. Va omplir la documentació pertinent i es va tornar a trobar amb la doctora, que li va demanar que fes una darrera valoració amb el psicòleg. "No em calia pensar-ho més", reitera. Si bé, el germà i la mare no aproven la decisió. És més, s'hi oposen.
Per això, té clar que haurà de fer el pas sol i en silenci. El dia de la darrera conversa amb Nació, va acabar d'escriure, mentre fumava un altre cigarret, el llibre sobre la seva vida en què treballava des de feia mesos. També li havien proposat un darrer tractament experimental d'una durada d'un mes pel qual ha de tornar a ingressar a l'hospital i havia optat per donar-li una última oportunitat. "Si no funciona, entregaré els documents que tinc signats i guardats al calaix".