La Yamila i el Diego es van casar després de 15 anys de relació i amb un fill de quatre anys en comú. Ho va decidir ella, com sempre, i com sempre, ell ho va acceptar de bona gana. Els comiats de solters, la festa nupcial i la lluna de mel van ser, també com sempre, molt intensos. "Vivia com si sabés el que li acabaria passant", recorda el marit. Aleshores no es podien imaginar que la felicitat del matrimoni duraria una setmana. El matí del dissabte 25 de novembre del 2017, només es va despertar el Diego. La Yamila havia patit un ictus mentre dormien i feia sis hores que estava infartada al seu costat del llit. Les ambulàncies i les patrulles dels Mossos no van trigar a arribar al seu baix del districte de la Granvia de l'Hospitalet i endur-se-la en coma cap a l'hospital. Tot, davant l'atenta mirada del fill, que ha desenvolupat un estrès posttraumàtic.
Els metges els van donar 24 hores perquè sortís del coma i, superada la 18, la Yamila va obrir els ulls. Els danys eren irreversibles. La mort hauria estat plàcida i la vida que els esperava seria molt diferent, els va alertar el doctor. Però al Diego li era igual. Déu i els metges havien escoltat les seves súpliques. "Vaig implorar que me la deixessin amb totes les conseqüències, val la pena lluitar pels pocs dies bons", reflexiona. Si bé, la realitat és que aquests dies són molt puntuals. Viuen amb els 1.600 euros de pensió degran dependència i s'han vist obligats a compartir pis amb una pensionista i una parella jove per arribar a final de mes. També ha vingut la mare del Diego des de Colòmbia per ajudar-los a ell i al seu germà, que fa una dècada que lluita contra un tipus rar de leucèmia i tot just ha demanat l'eutanàsia.
Quan mira la seva dona, el Diego no veu la persona d'abans de l'accident cardiovascular. "La Yamila ja no hi és", lamenta. Té una discapacitat del 87%, moltes dificultats per parlar, llacunes mentals severes i està postrada en una cadira de rodes. Amb molt d'esforç i tractament amb psiquiatres, la cuidadora que ve tres hores diàries i el fisioterapeuta municipal, aconsegueixen 10 minuts de lucidesa cada trimestre. En només una estona, riu, plora, s'enfada i crida, tot i que no és agressiva. L'últim mes ha empitjorat molt. No queda cap rastre de la governanta de l'Hotel Hilton de Barcelona que gestionava una quinzena de treballadores de la neteja ni de la integrant de la parella que duia els pantalons de la relació. "Desitjo que em torni a escridassar i em repeteixi que he de treure la 'maldat indígena'", confessa. Lluny queda dona presumida, extravertida, dura, a vegades eixelebrada, amb una intensa vida social i molta por a la soledat.
El psiquiatre del Diego li diu que ha d'afrontar el dol i deixar marxar una idea de la Yamila que ja no tornarà. Viu gràcies a l'esperança d'una cura impossible i no vol aprofundir en els pensaments sobre el futur per no patir una altra crisi d'ansietat. Tot plegat l'ha fet entrar en una profunda depressió i ha de protegir-se. "Vam viure al màxim, però ara els nostres temors s'estan fent realitat", diu. Els molts amics que circulaven per casa cada dia han resultat no ser-ho tant i la família d'ella s'ha quedat a Cuba i repartida per Europa. El fill de la Yamila amb una parella anterior fa anys que se n'ha desentès i té una neta a qui no coneix. "No m'abandonis, si em deixes en un centre em moriré", li diu. Durant els diversos ingressos hospitalaris, ha vist com les famílies d'altres pacients ja no els han tornat a buscar. Ell li assegura que no serà el seu cas. Ha rebutjat totes les propostes d'internament, no treballa i s'encarrega de cuidar-la personalment.
La crisi de l'habitatge, una empenta més cap a l'abisme
La porta de casa dona al carrer. La clau sempre està posada al pany per dins i la finestra, entreoberta perquè només calgui estirar el braç per fer-la girar. El fill, les nebodes, els tiets, els amics, la dona pensionista i la parella de joves van entrant i sortint. El rebedor-menjador és la sala més lluminosa. Hi mengen i hi fan els deures. La mare del Diego dorm en un altell just a sobre. Més enllà, la llum solar té dificultats per penetrar i la dèbil instal·lació elèctrica no permet contrarestar la foscor resultant. Un llarg passadís només il·luminat per una làmpada blavosa i tènue porta a la resta d'habitacions. La Yamila descansa en una cadira al fons, en el punt de fuga. Al costat, tenen l'habitació de matrimoni i la del fill i, una mica més enllà, un cel obert amb el lavabo i la dutxa, no adaptats i a l'aire lliure perquè se'ls ha trencat la porta.
Tot i el moviment durant el dia, la vida a casa és nocturna. La Yamila està traumatitzada amb la nit i el Diego té pànic a deixar la família desemparada mentre dorm. "Si m'hagués adonat abans de l'ictus, les seqüeles haurien estat molt menors", lamenta. Per tant, quan marxa el sol, ella es queda mirant la televisió i ell deambula d'habitació en habitació. El fill sempre ha estat malaltís, li han tret les angines i pateix apnea del son. En els pitjors moments, la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) els va fer algunes visites per comprovar si calia actuar. Ara que ha repetit curs, ha començat a obrir-se amb els companys i ha fet un grup de quatre amics. Han aconseguit més avenços en un curs que els psicòlegs en sis anys. Tot i que disposa de la beca menjador, no es vol quedar a dinar a l'escola. Tampoc ha anat de colònies. "No vull deixar-vos dos dies per si us passa alguna cosa", els va dir.
«Ho canviaria tot, però lluitarem fins al final»
El Diego desitjaria que tot fos com abans. Que a l'Hospital Universitari de Bellvitge no tractessin la Yamila pel nom de pila només entrar després de tants ingressos. No saber a què es dedica l'Institut Guttmann ni haver rebut 40 ambulàncies a casa l'últim any. No saber quina és la forma i el color de les pastilles per dormir, les antipsicòtiques, els relaxants musculars, el Sintrom i les altres trenta que ha d'administrar cada dia. No saber que és una neteja intestinal ni com es posen i es treuen els bolquers per a adults. Que el seu fill gaudís d'una infància i adolescència felices i abracés el futur amb esperança. Si bé, no es planteja una vida sense la família. "La càrrega és enorme, però lluitarem fins al final", repeteix.