Besada, espill, corder, arena... Aquestes paraules no són arcaiques ni barbarismes, sinó dialectalismes ben genuïns i vius en determinats territoris de parla catalana. El cas és que el predomini del català central en certs àmbits ha fet que la resta de variants dialectals siguin gairebé invisibles i que mots com els anteriors siguin vistos com a literaris o llunyans. De fet, aquest barcelonacentrisme lingüístic també ha provocat que catalanoparlants no se sentin identificats amb l'estàndard. I a tot plegat també cal afegir-hi la baixada dràstica de l'ús social de la llengua catalana, àmbit clau per preservar els col·loquialismes i els dialectalismes. Per capgirar la situació i realçar la riquesa del català, neixen iniciatives com "Posa-hi tu l'accent", el primer festival que posarà en valor les variants dialectals.
També conegut com el Festival de les Variants Dialectals de la Llengua Catalana, l'esdeveniment s'ha presentat aquest dijous a Barcelona i a l'Espluga de Francolí, on se celebrarà els dies 27, 28 i 29 de setembre. De fet, és força representatiu que es faci en aquest poble, ja que se situa al bell mig de la zona de transició entre els dos grans blocs dialectals del català, l’oriental i l’occidental. Així doncs, el festival vol ser un gran aparador de la riquesa que suposen totes les variants dialectals de la llengua catalana i, per tant, també una crida a preservar, incentivar, mostrar i demostrar la diversitat i la pluralitat d’accents. Les jornades tindran com a eix central sis grans blocs de ponències, taules rodones i activitats, que el catedràtic i dialectòleg de referència Joan Veny s'encarregarà d'obrir com a convidat principal. Aprofitant aquesta fita, a partir del seu Petit Atles Lingüístic del Domini Català (PALDC) hem fet un recull de dialectalismes que amb el temps es poden anar perdent si no es reivindiquen.
1. blat de moro / moresc / panís / blat dindi / mill / dacsa
Un dels exemples més clars de com els dialectalismes enriqueixen la llengua. Tenim més de cinc maneres diferents d'anomenar aquesta planta en català. Per exemple, a Olot, la Pobla de Lillet, Bagà, Torelló, l'Empordà, el Penedès, la Ribagorça, el Pallars, Tremp, l'Urgell, el Gironès i el Barcelonès la forma majoritària és blat de moro. Actualment, aquest terme també ha guanyat força per influència a les Balears, tot i que tradicionalment a Mallorca sempre s'han fet servir les formes blat de les Índies i blat de l'Índia; a Menorca, blat dindi, que comparteix amb el Rosselló, i a Eivissa, dacsa, en comú amb part del País Valencià, on també en diuen panís. Aquesta última variant es fa anar més concretament a Gandesa, Alcoi, Alacant, Castelló, el Maestrat i Morella. Però també al Camp de Tarragona, Tortosa, el Priorat, l'Urgell, Lleida, el Priorat i Fraga. Tot i això, al Penedès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, la Segarra i el Priorat també és tradicional la forma moresc. En canvi, mill és més pròpia del nord del Rosselló, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya. Per tant, en línies generals, el català oriental es reparteix blat de moro, moresc, blat de les Índies, blat de l'Índia i blat dindi, i el català occidental s'inclina més per panís i dacsa.
2. esternut / eixavuiro / uís / atxem
La forma general en català és esternut, pròpia del País Valencià, l'Alguer i Catalunya. Així mateix, en una petita àrea del català central també hi conviu eixavuiro, més concretament a Osona, la Garrotxa i el Moianès. L'onomatopeia i la cultura popular, però, han creat petits oasis onomasiològics diferenciats, com bé explica Veny. Per exemple, a Menorca i Mallorca són força esteses les variants atxem i atxim, que són imitacions en llenguatge articulat del soroll que fem quan esternudem. En canvi, a Evissia, tot i que seguint aquesta línia, és més habitual la forma uís.
3. pastanaga / bastanaga / safanòria / carrota
La forma més coneguda és pastanaga, present a Catalunya i a les Balears. Ara bé, més concretament a Mallorca, perquè a Eivissa i a Menorca és més habitual bastanaga, mot compartit amb Sardenya i normatiu, encara que no ho sembli. En canvi, al País Valencià s'opta per l'arabisme safanòria i pel gal·licisme carrota, tots dos normatius. No obstat això, aquestes dues últimes variants no són necessàriament pròpies del País Valencià, ja safanòria és viva des del sud de Catalunya fins a terres d’Urgell, i carrota, al Rosselló i a la Jonquera. A banda, hi ha alguns derivats col·loquials no normatius, com ara safranòria, saflanòria i carlota.
4. pessigolles / cossigolles / cosquerelles
Clarament, la forma més estesa és pessigolles, en general al Principat, les terres de l'Ebre i el Rosselló. Segons Coromines, sembla un compost de pessigar i coll, pel lloc on es farien normalment. Tot i això, al Pallars també s'ha recollit el terme cossigolles, molt característic de les Balears, sobretot a Mallorca. En canvi, al País Valencià s'allunyen d'aquestes formes i fan servir el terme cosquerelles. Aquests tres mots serien els normatius, però com que són propis de l'àmbit infantil, això fa que sorgeixin formes locals col·loquials, com ara joques, picoretes, conetes, cossinogues, cosseguetes i cosconelles, entre d'altres.
5. arna / rusc / buc / casera
No, en aquest cas casera no fa referència al desig immoderat de casar-se ni a la criada d'una casa. Curiosament, casera és la forma predominant a les Balears per designar el recinte fet de fusta o d'un altre material que serveix d'habitacle per a les abelles. És a dir, l'equivalent de les formes rusc, buc i arna a Catalunya. Si ho desglossem, arna és més pròpia del català occidental, i també s'estén per Cardona, el Lluçanès i Camprodon; rusc, del català central, i buc, del català septentrional, i també present al País Valencià.
6. patata / trumfa / creïlla
El terme patata ocupa sobretot el català oriental peninsular i el balear. En canvi, la variant trumfa només la trobem en àrees disperses de Catalunya, però especialment a l'oest. I el mateix passa amb la més curiosa, creïlla, que només és pròpia del País Valencià. Amb tot, aquestes serien les tres formes normatives, però també hi ha altres variants més col·loquials que s'han anat recollint, com per exemple, patana i trufa, sobretot al Rosselló; pataca, particularment al Camp de Tarragona i a Castelló, i pastanagó, més concretament a Mallorca.
7. galleda / ferrada / poal
En aquest cas, el País Valencià i les Balears comparteixen la forma poal. Per tant, és una de les més esteses, juntament amb galleda, predominant arreu de Catalunya. Així mateix, cal tenir en compte que amb galleda hi conviu la forma ferrada, potser menys coneguda i més antiga, però prou arrelada al llarg dels Pirineus. Curiosament, aquest últim mot es va formar pel fet de guarnir de ferro aquests recipients llavors de fusta. Per tant, poal, galleda i ferrada serien els termes normatius, però també cal tenir en compte altres paraules col·loquials força esteses, com ara galleta, pròpia dels parlars occidents i que fins i tot arriba a l'Aragó. En aquest cas, al Rosselló s'allunyen una mica de les formes habituals i tradicionalment han fet servir el gal·licisme bidun.
8. anyell / corder / xai / be
Corder és ben normatiu, encara que d'entrada no ho pugui semblar. De fet, és una forma ben pròpia del català occidental. Com a curiositat, el DCVB recull que els límits de l'edat en què l'anyell es diu corder varien segons les comarques: els pastors del Pallars, la Ribagorça, l'Urgell i el Priorat li donen aquest nom fins que el desmamen, que sol ser quan té mig any; els de la Vall d'Àneu, Solsona, Gandesa, Calaceit, el Maestrat i la regió valenciana diuen corder a l'anyell des que neix fins que té prop d'un any; a Tortosa es recull que els corders s'anomenen així des dels sis mesos fins a l'any, i la gent que no és de l'ofici de pastor no fila tan prim i anomena corder al fill de l'ovella que encara és jove, malgrat que passi de l'any. Amb tot, tradicionalment, anyell era el terme genuí de tot el domini lingüístic, tot i que especialment a Catalunya i a les Balears. Actualment, però, en els parlars orientals han guanyat terreny les formes be i xai.
9. petó / potó / potxó / bes / besada / beset
Les formes antigament considerades clàssiques, bes, besada i beset, es mantenen avui dia en àrees laterals —al País Valencià—, isolades —a les Balears— o contigües a la frontera aragonesa —a la Franja—. En canvi, a Catalunya aquestes variants són més literàries, de manera que hi predomina el mot petó, d'on sorgeix la variant nord-occidental potxó. Així mateix, tampoc no hem d'oblidar la variant potó, molt característica del Rosselló.
10. tomàquet / tomàtiga / tomata / tomàtec / tomaca
Per acabar, un dels casos més representatius de la riquesa dialectal del català. Per això, no és pas estrany que Plataforma per la Llengua triés aquest fruit com a imatge de la campanya "Som deu milions, som una llengua". La variant tomata és la més compartida arreu del territori catalanoparlant, atès que es fa servir a les comarques de Girona, a Lleida i a part del País Valencià. Tot i això, la més general i pròpia del català central és tomàquet. Tot i això, a les Balears hi conviuen les variants tomàtiga i tomàtec, aquesta última concretament a la part oriental de Menorca, i també és compartida amb algunes zones de Catalunya, com ara el Berguedà, el Solsonès i el Lluçanès. Finalment, una altra variant a mig camí entre les anteriors és tomaca, habitual al Maresme, a Tortosa i al País Valencià.