Opinió

Dos detinguts a Lleida per agredir a les seves parelles

ARA A PORTADA

Publicat el 28 de gener de 2019 a les 22:21
No tinc la sensació que calgui un debat de país per veure si indultem o no l’havanera El meu avi, tal com ha demanat una candidata a l’alcaldia de Barcelona, però, per si de cas, recordem que som davant d’una cançó que no ret cap mena d’homenatge a la colonització, ni al militarisme, ni a les injustícies universals. És més aviat l’elegia als infortunats reclutes, carn de canó, que van deixar-se la vida a la guerra de Cuba, una guerra que no havia pas declarat ells i que va inspirar una tonada més melangiosa que no pas triomfalista.

Es pot pensar que El meu avi és el vestigi d’uns temps bàrbars, però no és pas ben bé així. La cançó no data dels volts de l’any 1898, sinó que és molt més moderna. El senyor José Luis Ortega Monasterio, militar i compositor nascut a Cantàbria i crescut a Quart (Girona), la va escriure el 1968, sembla que deixant-se portar pels records d’un avi que s’havia establert a l’illa antillana i li havia explicat velles històries.

La peça invoca amb un lànguid fatalisme les desgràcies de la guerra -els “mariners de Calella” van tenir un final ingrat: “varen morir a coberta, varen morir al peu del canó”- i barreja una certa memòria exòtica amb uns brots d’exaltació patriòtiques -“Visca Catalunya, visca el ‘Català’”, en al·lusió al nom del vaixell- que van causar a l’autor certes tibantors amb els censors franquistes. Ortega Monasterio va reeixir en la captura d’un ressò antic que, més enllà de l’evocació d’uns episodis històrics, transmet una mena d’enyorança còsmica, un spleen que roman viu passats els anys i les generacions.

Per quins set sous hauríem ara de prohibir El meu avi, cal preguntar-se? La dèria per cancel·lar i reduir el nostre camp visual i adaptar-lo a les petites dimensions mentals de molts reductors sembla infatigable, com hem tornat a constatar arran del cas de Roald Dahl. No hi ha cap dubte que a Cuba, a l’època colonial, es devien fer tota classe de malifetes, perquè la malifeta és una constant universal inherent a la història de la humanitat, allà i aquí i arreu, però no podem fustigar-nos amb les coses van fer els rebesavis dels nostres rebesavis, ni prohibir-ho tot, perquè ens quedaríem sense res. Coses, val a dir, que a l’època no eren pas excèntriques en el context europeu. Llegir fets del passat amb la mentalitat del present -i en versió turbo- no ha estat mai la millor de les ocurrències.

I per més que rellegeixo la lletra d’El meu avi’ no hi trobo cap vers que pugui resultar feridor per a ningú dotat d’un mínim sanejament intel·lectual, tot i sabent de l’exèrcit d’ofesos per cosetes petitones que ens envolta en aquests temps. Tot plegat és massa extrem i massa estrany, com ho és que m’hagi vist dedicant un article a aquesta popularíssima havanera, una cançó que sempre m’ha semblat bonica però una mica avorridota. Ara bé, si cal, cridarem: salvem El meu avi!