En els últims anys de la vida política de l’estat espanyol, han sovintejat les comparacions més o menys encertades amb Itàlia del principi dels anys 90. Certament algunes analogies hi són: per a qui ha tingut l'oportunitat de viure les dues conjuntures, és bastant perceptible un semblant clima de tancament d’un cicle polític. Per l’esgotament d’uns partits tradicionals que ja no tenen capacitat d’interpretar les necessitats, els desitjos i els anhels de la ciutadania. Per a una percepció més aviat negativa de la classe política com a tal. Per altra banda, també és cert, aquí com allà, que una petita escletxa d’esperança va venir i ve sobretot del municipalisme transformador. També és semblant el sentiment d’indignació difosa i capil·lar, epidèrmica. Tot i així, l’element que apropa més els dos casos és l’aparició d’un dels fenòmens que almenys en part motiva els anteriors: una corrupció vinculada a la política difosa i –amb raó- percebuda com a obscena, insultant. Aquella mateixa corrupció que aquí ara i allà en aquell moment omple pàgines i pàgines de diari i fa que la ciutadania es vegi sobtadament adquirint per a moments una familiaritat amb el llenguatge processal del tot inèdita.

També hi ha diferències importants. A Itàlia en el seu moment, el gruix dels fenòmens de corrupció havien interessat els grans partits en la seva dimensió estatal. En el cas de l’estat espanyol, els episodis de robatori a les arques públiques estan en certa manera descentralitzats, centrifugats al territori. A banda de la municipalització de la corrupció –derivada del paper que aquestes institucions han jugat en les requalificacions del sòl quan la bombolla immobiliària-, hi ha una faceta “autonòmica” del fenomen, amb punts de la geografia peninsular especialment actius: Madrid, el País Valencià, Múrcia, però també Andalusia i Catalunya. Això fa que per un costat el nombre dels encausats i investigats sigui molt més gran (ara per ara estem en els 8000 detinguts,  i 4000 procediments oberts, davant d’un total de 1300 condemnats i 300 absolts en el cas italià) i per l’altra, que la sensació que la corrupció sigui escampada a tot arreu i decididament propera sigui encara més forta, perquè  s’encarna gairebé plàsticament en el desolador paisatge que tenim ben a prop: els pisos buits, els aeroports que mai van funcionar, els hospitals que tanquen plantes per a manca de finançament o les carreteres de pagament.

Fins ara l’altra gran diferència que hi havia hagut entre aquella Itàlia d’ara fa més de vint anys i la realitat de l’estat espanyol d’avui havia tingut a veure amb la relació entre la política i el món judicial. Defensades pels mecanismes de garantia inclosos a la Constitució del 1948, la fiscalia i la judicatura italianes han mantingut una autonomia destacada, que no sempre, però sí en conjuntures significatives al llarg de la història de la República havien fet emergir amb perfil propi jutges i fiscals com a garants de l’estat de dret democràtic també davant dels abusos de la classe política. El cas dels jutges antimàfia i de les seves biografies heroiques (i en molt casos malaguanyades, com Falcone i Borsellino, només per a fer els exemples més coneguts), en lluita contra la criminalitat organitzada, però també en contra de les seves espúries col·laboracions amb la política, en van ser bona prova. Això va ser especialment important durant els anys de Tangentòpolis. Malgrat que després alguns parlarien d’una extralimitació del paper de jutges i fiscals, considerant-la un element negatiu, de desequilibri en favor del poder judicial, a la hora de la veritat en aquella conjuntura els magistrats varen ser la cara plausible –gairebé la única presentable davant de la ciutadania– d’un estat fortament desacreditat.  A l’estat espanyol, com tothom sap, les reverberacions de la dictadura sobre l’aparell institucional inaugurat el 1978 es varen sentir sobretot en el camp judicial, cristal·litzant-se una relació institucional (i també tota una pràctica al llarg de les dècades passades) que en definitiva limitava l'autonomia del món de la justícia, posant-lo sota la tutela –formal o informal–del poder executiu. Tanmateix, sembla haver-se produït un canvi de rumb: l'enorme majoria dels integrants –de totes les tendències – de la fiscalia anticorrupció ha rebutjat els intents del fiscal Moix –recentment anomenat pel govern Rajoy-, de posar traves directes o indirectes a la investigació dels casos de corrupció del PP (i de CDC), reivindicant espais d’autonomia i agència del tot inèdits. La pugna està oberta i el desenllaç és incert. De com acabi sembla dependre una part substantiva no només de l'actuació concreta en el contrast dels casos de corrupció, sinó de la mateixa solvència i credibilitat de l’Estat.