El jutjat de primera instància 46 de Barcelona ha condemnat l'asseguradora del Servei Català de la Salut (CatSalut) a pagar una indemnització de 80.000 euros pel retard en el diagnòstic d'un càncer de pàncrees amb resultat de mort per part de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa i el seu Servei d'Unitat de Diagnòstic Ràpid, que pertanyen al CatSalut.

La sentència, consultada per Europa Press, determina el "clar i inexcusable" retard en el diagnòstic del càncer de pàncrees, especialment a partir de l'actuació el maig del 2012 de la Unitat de Diagnòstic Ràpid de l'Hospital de Manresa. Aquesta va determinar una pèrdua d'oportunitat a l'hora d'instaurar el tractament amb possibilitat d'intervenció quirúrgica que hauria posat la pacient una millor qualitat de vida durant un cert període i una major supervivència.

El juliol del 2011, la pacient, de 62 anys i amb antecedents de litiasi, va començar a consultar primer al seu metge de capçalera i després les urgències de l'Hospital Sant Joan de Déu. Ho va fer perquè patia dolors abdominals i lumbars que la pacient no identificava com els que ja coneixia derivats de còlics nefrítics, segons ha informat aquest dimarts en un comunicat el Defensor del Pacient, que ha portat el cas mitjançant la lletrada Montserrat Téllez.

Els facultatius d'urgències van mantenir el diagnòstic de còlic nefrític, malgrat que els dolors eren cada vegada més importants i persistents. La medicació administrada a la pacient era ineficaç, cada vegada en dosis més altes i amb efectes més potents, sense considerar que va començar fins i tot a perdre pes.

Finalment, en un dels ingressos a urgències, i en negar-se la pacient i la seva família a abandonar l'hospital sense descobrir la causa dels seus sofriments, va ser derivada a la Unitat de Diagnòstic Ràpid de l'Hospital de Manresa. Aquesta unitat va donar l'alta a la pacient amb el diagnòstic de "síndrome tòxica, diabetis descompensada, hiat lax i depressió", i la va derivar a consulta psiquiàtrica.

Durant més de sis mesos, la pacient va continuar prenent la medicació -mòrficos en quantitats cada vegada més elevades- que ja no donaven cap resultat. Finalment, el mes de març del 2013, i davant de la impossibilitat de seguir suportant el dolor malgrat l'administració d'altes dosis de morfina, un altre cop va haver d'acudir a urgències de l'Hospital de Manresa.

En aquesta ocasió, el facultatiu que la va atendre sí que va considerar necessari fer-li la prova -un TAC de contrast- que sis mesos enrere es va ometre malgrat la presència d'indicis d'un procés neoplàsic, quan se li va detectar una massa de 35 x 23 mil·límetres al pàncrees, amb trombosi en vena esplènica, i el diagnòstic va ser d'una neoplàsia de pàncrees localment avançada.

Va ser llavors quan la pacient va començar un tractament de quimioteràpia i, conscient del retard diagnòstic patit, va instar la corresponent reclamació judicial, tot i que va morir com a conseqüència de la malaltia el mes de març del 2015. Això va ser abans que se celebrés el judici, que van tirar endavant els seus quatre fills.