Aquest 8-M, més enllà del soroll al Congrés per la guerra oberta entre Unides Podem i el PSOE, se celebra amb una nova legislació -la llei del "només sí és sí"- que situa el consentiment com a espina dorsal de les polítiques feministes en clau jurídica. Però com ha evolucionat la percepció del consentiment al llarg de les generacions? Fa 60 anys era un concepte menyspreat i ridiculitzat perquè imperava la idea que les dones no tenien per què tenir el dret a decidir sobre elles mateixes. Ara té un paraigua judicial, però tampoc és tan senzill reconèixer i acceptar que s'han viscut situacions no volgudes i, per tant, no consentides. La llei és un pas important, però els canvis estructurals no seran possibles sense un reforç pedagògic: una formació sexual en el sistema educatiu que, sovint, brilla per la seva absència.

Així ho consideren quatre dones de diferents generacions i de la mateixa família. Reunides a Nació en la vigília del 8-M, comparteixen un espai en el qual identifiquen que moltes situacions patides per comportaments d'homes eren "violència". Però fins avui no li havien posat nom. Són la Joana Massana, de 24 anys i estudiant de màrqueting; i la seva cosina, l'actriu i dramaturga Bàrbara Mestanza, de 32 anys. També hi ha la mare de la Bàrbara i tieta de la Joana, la Dolors Penya, de 62 anys i auxiliar de farmàcia. Durant anys va ser maltractada psicològicament pel pare de la Bàrbara fins que va ser la seva mateixa filla qui li va fer identificar que aquella vivència no era consentida. "Jo no sabia què havia de consentir o no si estava amb la meva parella. Va ser la meva filla qui em va obrir els ulls", explica. També omple aquesta taula la Pepita Mestanza, de 84 anys, tieta de la Bàrbara i germana del seu pare.

Quan la Pepita era jove, del consentiment en les relacions sexuals no se'n parlava. "No vam haver de lluitar per obrir camins pel consentiment. Vam haver de lluitar per coses tan irrisòries com si vols tenir un fill o quan el vols tenir", recorda. De jove es va dedicar al comerç i el secretariat, però quan es va casar, en contra del que ella hauria volgut, va haver de deixar la feina perquè l'administració no permetia estar casada i ocupar un càrrec en una empresa. "Havies d'estar a casa. Jo hauria volgut continuar treballant. Va ser un fracàs absolut, m'encantava el que estava fent", recorda. Relaciona justament el consentiment amb això, amb la impossibilitat de poder decidir sobre la seva vida. Però ara gaudeix veient com la seva neboda pot fer i decidir allò que ella no va poder fer: "És un acte de venjança que és la meva victòria". La resta de la vida, la Pepita l'ha dedicat a qüestions relacionades amb el voluntariat i la pedagogia musical. 
 
La seva neta, la Bàrbara, és una de les moltes dones que, lluny del soroll polític, considera un triomf la nova norma. Ara fa uns anys va patir una agressió -abans, segons la legislació, abús- quan va anar al massatgista i aquest li va tocar els genitals. Es va quedar quieta i va ser incapaç d'actuar. De l'experiència traumàtica en va fer, fins i tot, una obra -"Sucia"- i també una novel·la que avui mateix es troba a la rotativa. Mestanza es va preguntar durant temps perquè no havia fet res per evitar-ho. Encara no sabia que la culpa no era seva. Va denunciar-ho, però els fets ja havien prescrit perquè havien passat 4 anys. Amb la nova llei del "només sí és sí", les prescripcions s'allarguen fins als 6 anys, i això ha permès reactivar el cas: "Està passant gràcies al ministeri d'Igualtat".

La culpabilitat i la por a l'estigma són factors massa habituals en el dia a dia de dones que voldrien denunciar i no ho fan. "La meva advocada, Carla Vall, m'explicava que la mitjana de temps en què una dona triga a denunciar són uns 8 anys. En una dona amb estudis, són entre 12 i 14 anys. Com més culta i privilegiada en l'àmbit cultural, més por fa formar part d'aquest paquet de dones víctimes", apunta. És per això que la dramaturga insisteix en el vessant de l'educació per trencar aquesta doble victimització, i agraeix els canvis legislatius impulsats per Irene Montero: "Mai m'havia sentit escoltada ni mirada com m'hi sento ara per un Govern. Ara bé, per molt que es facin reformes en l'àmbit polític, si no es fa una reforma de tot, i en especial en l'àmbit educatiu, no aconseguirem res". 
 

L'educació sexual vigent: pensada per als homes

Però quina educació sexual reben en el sistema educatiu les joves? Riuen davant d'aquesta pregunta, i és que constaten que la resposta és "cap ni una". La Joana remarca com tot allò que ha après, ho ha hagut de descobrir per ella mateixa o parlant amb les cosines grans. "És molt fort que jo hagi d'aprendre. Un home no ha d'aprendre a saber què vol i que li agrada. Les dones hem de fer un sobreesforç per poder viure. Estic obligada a preparar-me per protegir-me", manté. La Bàrbara, per la seva banda, apunta que amb l'escola van anar a un centre de planificació familiar per, suposadament, fer una classe sobre sexualitat. "Es va basar a veure tres dildos i posar-hi un condó. A mi només m'havien ensenyat a posar un condó. D'ells ho sabia tot, i de mi, res", resumeix. 
 

"El cos no ens menteix"

La Dolors i la Pepita gairebé ni parlaven d'aquestes coses quan eren joves. A poc a poc les noves generacions en van prenent consciència, però aquesta consciència també condueix a la por. "Hi ha molta violència, ho veig amb les meves amigues que fan coses sense consentiment. A mi em fa por ajuntar-me amb una persona que sigui com les seves parelles", assegura la Joana. 

Com identificar situacions no volgudes? La Bàrbara reflexiona sobre com el seu cos l'ha ajudat a identificar situacions on les dones no estan duent a terme un pacte consentit: "Moltes vegades el meu cos sabia que allò no em queia bé. Se'm ressecava la vagina, em sortien fongs vaginals, tenia suor freda i ansietat. Li devem al cos escoltar-lo després d'haver sigut violat per tantes generacions. Però és difícil perquè no ens han educat per reconèixer que sentim físicament. Falta legitimar el cos. A vegades el cap ens diu que no passa res per tenir relacions, perquè és la nostra parella o company de feina, però el cos no ens menteix mai".  Educació i reconeixement a banda, es podrien haver arribat a imaginar les dones més grans que avui existiria una llei que posaria com a eix central el consentiment? La Pepita ho celebra, però veu amb desencís que la norma acabi en mans d'uns jutges que són "els mateixos" que quan ella era petita. Tampoc li agrada gens veure sortides de la presó d'homes condemnats per la rebaixa de penes que ha implicat la nova llei. La Dolors, per la seva banda, celebra que el relat feminista i del consentiment vagi guanyant terreny, i agraeix haver superat el maltractament que va patir. Ara bé, també assegura que aquest li fa viure amb una ferida oberta que la condueix a actuar "a la defensiva" amb noves parelles. "La primera vegada que vaig veure que era una dona maltractada és perquè m'ho va dir la meva filla. Ara també reconec la violència que va exercir el meu pare contra mi", indica. En aquest moment la conversa es talla, la Joana agafa la mà de la Dolors i li diu: "Que valenta ets, tieta".
 
Posar-li nom a les coses ajuda. La Bàrbara assegura que malgrat haver vist amb la Joana dins l'entorn familiar com les seves mares eren "supeditades a les violències dels tiets i pares", això ho identificaven com a normalitat. També assegura que el patró viscut a casa per part del seu pare l'ha marcat sempre en les seves relacions personals, fins al punt de viure cinc anys amb una parella maltractadora: "La majoria dels meus problemes venen de com va ser el meu pare amb nosaltres". La Joana sosté que a casa seva mai s'ha parlat de sexe ni consentiment: "La meva mare va créixer en un ambient molt masclista i amb violència. Jo m'he criat amb la meva mare i ella m'ha transmès la por que com a dona va patir. Per a mi és la protagonista de la meva vida i sempre m'ha sobreprotegit, però si mai tinc una filla, m'encantaria educar-la amb una nova perspectiva".

Els homes van entenent a poc a poc el consentiment? "No hi ha amor real sense feminisme. Si no m'estimes des del feminisme em vols a mitges", assegura la Bàrbara. "He tingut parelles de l'estil del meu pare i avi, però ara mateix després de molt d'aprenentatge he pogut conèixer una persona que entén moltes més coses que la majoria d'homes amb els quals he estat, però malgrat no entendre-ho tot, té molta voluntat de comprendre", apunta. La Joana, per la seva banda, creu que hi ha molts d'homes avui dia que enganyen i s'autoproclamen feministes i entesos del consentiment, però que tot és una façana. 

Davant d'aquestes situacions totes insisteixen en la necessitat de fer xarxa. Ser-hi quan una persona pateix relacions sense consentiment, normalitzar parlar-ne i, malauradament, explicar que és una situació que totes han viscut. Deixar de pensar que el problema som les dones, treballar i identificar les emocions i ser plenament conscients que sense consentiment i voluntat expressa, no hi ha relació sexual volguda.