L'Ebre vist des del castell de Miravet.

Entre les diverses ponències presentades a la primera conferència SCARCE , celebrada a Girona els dies 2 i 3 de desembre, crida l’atenció l’estudi de diversos investigadors de l’Institut Català de Recerca de l'Aigua (ICRA) sobre la “Persistència del triclosan a través de les plantes de tractament d'aigües i els seus possibles efectes tòxics sobre els sistemes fluvials” [ vegeu l'estudi ], publicada, així mateix, a la revista internacional Aquatic Toxicology .

Nombrosos productes químics s'alliberen contínuament en el medi ambient com a resultat del seu ús a la indústria, l'agricultura o les activitats domèstiques. Es considera que els contaminants anomenats emergents són possibles amenaces per als ecosistemes del medi ambient. Entre aquests, el triclosan és present en molts productes cosmètics (sabons, desodorants, pastes de dents, etc.) com a agent desinfectant. A més, un nombre creixent de productes destinats al consumidor final estan impregnats de triclosan.

El triclosan és un bactericida d’ús comú que sobreviu a les diverses etapes de depuració en les plantes de tractament d'aigües residuals (EDAR) i que possiblement arriba als ecosistemes fluvials. D'altra banda, a les regions mediterrànies, on l'escassetat d'aigua dóna com a resultat una baixa capacitat de dilució, s’incrementa el risc ambiental potencial del triclosan.

L’estudi presentat a Girona utilitza un conjunt de canals d'experimentació per examinar els efectes a curt termini del triclosan (de 0,05 a 500 mg /L) en algues i bacteris del biofilm. Les concentracions ambientals de triclosan provoquen un augment de la mortalitat bacteriana (EC10 = 0.6μg/L). L'eficiència fotosintètica de les algues s’inhibeix (EC10 = 3.4μg/L), així com els mecanismes d'extinció no fotoquímica (EC10 =1.3μg/L). La viabilitat de cèl·lules diatomees també es veu afectada amb concentracions creixents de triclosan (EC10 =3.7μg/L).

La toxicitat del triclosan també s’ha avaluat quan s'aplica en mescles binàries amb 1) fenilurea herbicides diuron (compost cristal·lí soluble en aigua que s'utilitza com a herbicida de preemergència) i 2) propranolol (producte farmacèutic beta bloquejant) en les algues verdes Scenedesmus obliquus. La toxicitat de la primera barreja es prediu amb exactitud, amb els models actualment disponibles. No obstant això, aquests models subestimen la toxicitat conjunta quan el triclosan es troba barrejat amb propranolol. Aquesta barreja té un impacte negatiu molt més gran que el que prediuen els models i mostra un efecte sinèrgic.

Tot i que el triclosan és present en baixes concentracions en els sistemes fluvials, i la capacitat del triclosan per sobreviure després dels processos de les EDARs, la toxicitat detectada en components (algues) concurrents no objectius de la comunitat del biofilm i l'augment de la toxicitat quan es barreja amb altres substàncies demostra que el triclosan pot ser tòxic per a les comunitats fluvials.

Segons Damià Barceló, director de l’ICRA i un dels investigadors de l’estudi “és simptomàtic que Suècia ja hagi prohibit l’ús del triclosan. A Espanya s’està fent un seguiment continuat del tema des de fa anys. L'any 2008, per exemple, ja es va publicar un estudi en el qual el triclosan apareixia al 50% de les mostres recollides de l' Ebre i Llobregat [veure estudi], però ara els resultats obtinguts, amb aquest últim treball, posen de relleu la necessitat d'estudis més profunds que abastin tant les exposicions individuals com les barreges amb la finalitat de detectar el risc ambiental dels contaminants emergents”.

Nou estudi sobre la presència de PFC

Al costat del triclosan, apareixen també els compostos perfluorats (PFC), que són una classe d’organofluorats que han estat àmpliament utilitzats des dels anys 40 per a ús industrial i domèstic, per l'estabilitat de les seves característiques físiques, químiques i biològiques, conferida pel carboni-fluor consolidats.

Els PFC són persistents a l’hora de dissoldre’s a causa de les seves propietats fisicoquímiques. Aquest tipus de compostos són bioacumulables i biomagnificables en la cadena alimentària. Per tant, mostren una distribució global arreu del món. Els PFC s'han detectat en diferents masses d'aigua com llacs, rius i aigües de precipitació. L'aigua i els aliments han estat identificats com els principals contribuents de l'exposició humana. Diferents autors han reportat la presència de PFC en líquids humans, com ara la llet materna, el sèrum o el fetge humà.

Un altre dels treballs presentats en el marc de la primera conferència SCARCE, i que també ha comptat amb investigadors de l’ICRA, ha estat l’“Anàlisi de compostos perfluorats en l'aigua de l'aixeta de ciutats espanyoles gràcies a una espectrometria per cromatografia líquida de masses”**. El treball s'ha centrat a estudiar la presència de 18 PFC a l’aigua de l’aixeta de les set ciutats més poblades al llarg del riu Ebre (Tortosa, Lleida, Logroño, Miranda, Saragossa, Pamplona i Barcelona).

Els resultats reals de les mostres analitzades arriben a la conclusió que els PFC estan presents en l'aigua de l'aixeta.

El compost químic més omnipresent és el sulfonat de perfluorooctà (PFOS), amb concentracions que van des de 0,26-1,29 ng / L. PFOS i l'àcid perfluorodecanoic (PFDA) va presentar els nivells més alts, 0,26-4,70 ng / L.

Un dels PFC més utilitzat, l'àcid perfluorooctà (PFOA), només es va detectar a Barcelona, a l'aigua de l'aixeta en una concentració de 1,79 ng / L. L'estudi conclou que l'aigua de l'aixeta de Barcelona presenta el 38% dels PFC en els nivells quantificables amb els més alts valors que van des de 0,20-4,7 ng / L.

Aquests resultats són comparables amb anteriors anàlisis que informaven sobre els PFC a l’aigua de riu i de precipitació. Els resultats mostren que la zona més habitada, com és Barcelona, presenta les majors concentracions de PFC.

La presència de PFC podria estar associada a les fonts indirectes de PFC en el medi ambient, que s'espera que augmenti al llarg de la via fluvial, des de l'origen fins al delta del riu. A causa de l'estabilitat física, química i biològica d'aquests compostos, una hipòtesi possible per explicar els nivells trobats podria ser que no quedessin del tot eliminats o es redistribuïssin a les estacions de tractament d'aigua amb finalitats humanes, com l'aigua de l'aixeta. A més, la presència de PFC a l'aigua de l'aixeta es podria afegir durant el transport de l'aigua, des de la planta de tractament d'aigua potable fins als domicilis.

La presència d'aquests compostos en l'aigua de l'aixeta confirma que aquesta és una de les principals fonts de la introducció dels PCF en l'organisme humà.
Sobre SCARCE

SCARCE és un projecte d'investigació multidisciplinari sobre els efectes del canvi climàtic als rius espanyols. El seu principal objectiu és descriure i predir la rellevància dels impactes del canvi global sobre la disponibilitat de l'aigua, la seva qualitat i els serveis ecosistèmics de les conques mediterrànies de la Península Ibèrica, així com els impactes a la societat i a l'economia. Aquest projecte servirà per millorar la gestió dels rius i, per tant, hi haurà una interacció important entre la comunitat científica i la gestió de conques hidrogràfiques.

Es tracta d'una investigació sense precedents que es va iniciar el mes d’abril de 2010 en el marc del programa CONSOLIDER-INGENIO, del Ministeri de Ciència i Innovació.

El projecte dura cinc anys i fins l’actualitat ja ha recollit més de 5.000 mostres preses de les quatre conques hidrogràfiques representatives a Espanya: Llobregat, Ebre, Xúquer i Guadalquivir. S ’han analitzat 200 paràmetres de cada mostra, la qual cosa suma un total d’1.000.000 de paràmetres per arribar a unes primeres conclusions que es faran públiques a finals de 2011. [ +info. Dossier de premsa SCARCE ]