L'altre dia Netflix va anunciar la seva revolució contractual i tothom va perdre una mica l'oremus. Com pollastres decapitats, els mitjans van córrer a crear notícies i a reservar espais radiofònics i televisius per resoldre les preguntes que la gent pogués tenir relacionades amb aquesta catàstrofe audiovisual. Un gran consultori global.

Es van valorar totes les noves possibilitats que oferia l'empresa privada. Es van concretar els preus de les diferents opcions. Es va detallar cada circumstància personal en públic. Es va fer tot el que s'havia de fer perquè ningú deixés escapar una necessitat de primer ordre com és Netflix. En l'ambient es respirava un sentiment unànime: les sèries són cosa de tots, part essencial del nostre imaginari col·lectiu, i com a tal s'han de defensar i protegir.

Hem arribat a un punt en què mirar sèries s'ha convertit en una obligació social i informar-ne s'ha convertit en un servei públic. I aquesta onada pesadíssima no només va creixent any rere any, sinó que va acompanyada d'altres onades un pèl menors com, sense anar més lluny, la dels concerts de les grans estrelles com Beyoncé o Madonna (en què es fa un minuto y resultado mediàtic de les cues virtuals). En qualsevol cas, la de les sèries és probablement la que té més alçada, la que té més capacitat d'arrasar amb tot un cop arriba a la costa i topa amb les hamaques dels quatre il·luminats que no tenen gens d'interès en la qüestió.

Per aquests profans en la matèria, l'ambient comença a ser irrespirable. Els que no ens sentim especialment atrets pel món de les sèries necessitem alçar la veu i ser escoltats: deixeu-nos en pau. Deixeu estar els nostres braços, no ens sacsegeu, no ens pregunteu si hem vist el tercer de Delastofàs. No l'hem vist. No sabem qui és Delastofàs ni què vol. Ni ens interessen les sèries, ni ens interessen les vostres cares de sorpresa i desaprovació quan us fem saber que no ens interessen les sèries.

Encara que us pugui semblar increïble, vivim la nostra vida amb plenitud (fins i tot amb els vostres mateixos ansiolítics) i ens sentim força compromesos amb els reptes globals de l'espècie humana. Estem sans. De fet, per acabar de ser feliços del tot, només necessitaríem que entenguéssiu que la vostra llibertat per mirar sèries compulsivament acaba on comença el nostre braç. Us ho diem des de la més absoluta simpatia però també des de la més profunda contundència: calmeu-vos.

Aviat haurem de lluitar pel dret a no mirar sèries. Haurem de fer tot el paripé de recollir signatures, de dur-ho al Parlament, de participar en una peça de 42 segons al Telenotícies, i de fer pressió als diferents partits perquè se'ns reconegui amb solemnitat el nostre dret a viure sense la vostra tabarra.

Fins que d'aquí a uns anys, quan ja hàgim aconseguit avenços europeus en aquest sentit, vingui una productora a proposar-nos de fer una sèrie sobre l'èxit d'aquest moviment sense precedents al món. Sèrie que, evidentment, acceptarem de fer, perquè la pela és la pela, però que en cap cas mirarem, per molt que després ens la recomaneu fins a la nàusea.