Podria ser l’inici de qualsevol comèdia romàntica nord-americana dels anys setanta: arriba el mes de setembre i el primer dia d’escola hi ha un noi nou a la classe. Ve d’un altre institut, escolta un altre tipus de música i llueix una roba que no segueix la mateixa moda que la resta. Allò que trenca els esquemes sempre causa sensació perquè tendim a ser ensopits i obedients i ens crida l’atenció tot el que surti una mica de la norma. Passa als Estats Units però a Catalunya també. 

Ha arribat un noi a la ciutat que duu el mateix mullet que un jugador búlgar dels anys noranta. Héctor Bellerín és el futbolista que planta arbres, llegeix Joan Didion i vesteix roba de segona mà. I tots hem de decidir si ens agrada o no ens agrada. De la mateixa manera que havies de triar si Olivia Newton-John era una pàmfila o no quan arribava a l’institut de Grease o si Lindsay Lohan era una tia rara o només una expat desubicada a Mean Girls. Sobre Bellerín les opinions estan tan polaritzades que jo cada cop que veig algú perdent el nord per una figura així no puc evitar pensar que el llistó perquè els homes ens impressionin el seguim tenint tots plegats molt baix i que estaria bé tenir-lo més alt. 

Un moment. Ai.

Un moment, que acaba de morir la reina d’Anglaterra. Tenia intenció de dedicar aquesta columna al que era el tema de la setmana fins fa pocs segons. En el temps que ha passat des que he començat a preparar l’article –llegir, pensar, documentar-me, aclarir-me, estructurar-lo– fins ara, no només ha canviat el tema del dia i de la setmana sinó que, de nou, hem viscut el final d’una era. Un nou canvi de paradigma. Hem tornat a viure un fet històric –ai, las! els nostres nets, que es carreguin de paciència–. Ara només es parla d’això, és clar. El meu article a la merda. Ho comentàvem ara amb les amigues al nostre grup de whatsapp i una d’elles feia aquesta reflexió, la que usurpo per titular l’article: “Tinc la sensació d’estar vivint el final d’una era tota l’estona”. Puc veure deu mil articles sobre els quinze prime ministers que ha enterrat la reina o deu mil anàlisis sobre el protocol de dol a la Royal Family que, en moments així, sempre m’acaba interessant més allò que passa pel cap dels amics que admiro. Deixant de banda els que ens va semblar que vivíem la tardor del 2017, déu-n’hi-do la quantitat de moments històrics que hem viscut els darrers anys. És una mica esgotador, s’ha de poder dir això també.

Aquest article ha començat emulant l’inici de qualsevol comèdia romàntica nord-americana dels anys setanta i la cosa s’ha acabat assemblant més –amb un gir de guió que no l’havia vist a venir– al desenllaç d’una de les sèries de televisió britàniques de Netflix que més m’ha entusiasmat els últims anys.