Els tambors que anuncien que el planeta se'n va en orris ressonen cada dia amb més força. El climatòleg Javier Martín Vide advertia aquesta setmana des dels micròfons de l'Aquí Catalunya que, si bé l'actual situació és inquietant, cal evitar l'excés de catastrofisme a l'hora de parlar del canvi climàtic, perquè això acaba conduint a la inacció. Més pedagogia i menys dramatisme. 

Mentre en un exercici de cinisme, els líders mundials es reuneixen a Dubai -un dels grans bressols dels combustibles fòssils-, milers de ciutadans han buscat oxigen a la naturalesa durant aquest pont de desembre. Això els que s'ho han pogut permetre, perquè abans de continuar és important ressenyar que segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, l'IDESCAT, gairebé un terç de la població catalana no pot permetre's ni una setmana de vacances l'any. És més, el 35% no pot afrontar despeses imprevistes de més de 800 euros. Aquesta és la realitat paral·lela a les operacions sortida i tornada. 

És clar que a tots ens agrada viatjar. No seria honesta si abans de l'al·legat que escriuré unes línies més avall no reconegués que jo he agafat avions per creuar continents, sense cap recança pel planeta. Que he estat una guiri més passejant-me per capitals europees i comprant souvenirs en botigues pensades només per a visitants. I que, per tant, he contribuït als efectes devastadors del turisme que tant critico: que els comerços tradicionals desapareguin per obrir botigues i cadenes de restaurants per a turistes -un dels grans exemples el trobem a la rodalia del Park Güell-, que el preu dels pisos s'hagi disparat o la febrada permanent que pateix la Terra per culpa de les emissions. 

[noticiadiari]2/266194[/noticiadiari]
Fer-se gran és agafar consciència. I conscienciar-se té derivades. Ara potser sonarà naïf que citi el Capità Enciam, però res més veritat que allò de "els petits canvis són poderosos". És clar que el pes de la responsabilitat de salvar el planeta no pot recaure només sobre les nostres espatlles. De fet, ja sabem que la transcendència del que puguem fer a títol individual és incomparable amb la repercussió que tindria que els més poderosos miressin més enllà del seu melic. En tot cas, últimament intento predicar amb l'exemple, assumint que és impossible no viure en contradicció permanent amb un mateix. Més bici i menys moto, menys fer el guiri, menys consumisme compulsiu, sobretot ara que arriba Nadal. 

I sí, ja sé que tots els qui en depenen em diran que no podem prescindir dels 15 milions de turistes que van arribar a Catalunya l'any passat, que és un sector puntal per a l'economia catalana, que aporta un 12% del PIB. Però salta a la vista que alguna cosa falla, que cal reinventar un model precaritzat, on la taxa de temporalitat supera la de la resta de sectors econòmics. Perquè sí, benvingut sigui el visitant, però els carrers de Barcelona, de l'Empordà o de Salou haurien de seguir sent sempre nostres. I fa temps que ens els estan robant.