Ja el tenim aquí, el neologisme de moda: elsexpats. Bé, ja fa temps que està de moda, sobretot arrasa en qualsevol ciutat cosmopolita i multicultural, en què aparentment sembla que hi ha multilingüisme perquè se senten molts idiomes i tot és molt guai i les llengües minoritzades hi conviuen la mar de bé... Mode ironia, deixeu-me rebobinar i comencem pel principi!
Els diccionaris de referència, per variar, no inclouen aquest concepte. El diccionari normatiu no recull ni el mot expatriat, expatriada, que en sentit estricte és qui viu fora de la seva pàtria, sense més matisos. I ara em direu, esclar, perquè els diccionaris de referència ja documenten el verb expatriar... Mmm, sí, només faltaria! A partir d’aquest sentit recte d'expatriat, s’ha estès el significat amb el concepte que ens interessa i que cada cop va més en augment: el personal qualificat que una empresa o una institució trasllada temporalment a un altre país per desenvolupar una activitat nova o oferir assistència tècnica, per exemple. S’ha anat posant de moda arran de l’arribada de professionals d’arreu d’Europa i de la resta del món a Barcelona i a ciutats veïnes, vinculats en bona part al macrosector de les tecnologies de la informació i la comunicació, el que breument anomenem TIC. Però no vull parlar del que suposa el vessant empresarial, sinó de l’impacte que poden causar en la llengua aquests milers de professionals. El terme en si no té un sentit discriminatori, però sí que implica connotacions negatives que explicaré tot seguit.
Cal aclarir que aquest concepte tampoc no és sinònim dels termes immigrant o emigrant, que designen, més àmpliament, totes les persones que deixen un país per anar a viure en un altre amb el propòsit d’establir-s’hi. La paraula prové del llatí ex (‘sense’) i patria (‘país, nació’), tot i que el terme expat és la forma escurçada de l’anglès expatriate i, estrictament, no és un escurçament ben format en català. És cert que s’ha escampat com una taca d’oli, però tampoc no seria la mort de ningú si ho escurcéssim a la catalana: els expa. El recurs de l’escurçament el trobo ben adequat per diferenciar-lo del sentit recte del terme expatriat. Així que, quan vulgueu, dels expats en podríem dir expa, perquè diria que aquest concepte no és una moda i que no se n’anirà mentre imperi el sistema capitalista i la globalització imperant.
I reprenem el fil de les connotacions negatives... Perquè sí, sense ànim de voler ofendre ni generalitzar, alguns expa residents a Barcelona semblen turistes permanents que obvien la llengua i la cultura a canvi de sol i bon sou. Si més no, alguns contribueixen notablement al fet que el català sigui una llengua insòlita, no només en les típiques reunions de treball on l’anglès és la llengua franca, sinó fora de l’àmbit laboral, allà on es relacionin. Jo me’n trobo uns quants cada dia als bars o al parc infantil, mentre gronxo la meva filla a Poblenou. Me’n trobo uns quants que fan un mínim esforç i amb un somriure em diuen “bon dia”, gràcies! Però d’altres que no, que van amb el seu cercle reduït de coneguts, apunten els nens a una escola anglesa, van als bars de brunch en què directament els cambrers els parlen en anglès i així creen la seva comunitat, aïllada totalment de la nostra cultura. I mira que ho tenen fàcil... Perquè una qualitat que reuneixen els expa és que tenen poder adquisitiu. Per tant, no hi ha excusa perquè no sigui un requisit aprendre català, sobretot quan l’estada no és curta. Ells sí que tenen recursos per posar-hi remei! Però, esclar, si a això hi sumem el mal costum de la majoria de catalanoparlants de canviar de llengua a la mínima, ja som al cap del carrer! Després de l’anglès, la segona llengua de comunicació serà el castellà... Encara diria més, gràcies a la globalització, hi ha catalanoparlants que no en tenen prou, d’apuntar les criatures a les acadèmies d’anglès de ben petits, n’hi ha que parlen en anglès a casa amb les criatures per la por aquella que no l’aprenguin. Mareta!
I quin remei hi posem? De moment, no veiem cap gir de guió en aquesta qüestió. Seria bo que les administracions públiques no s’adrecessin sistemàticament en anglès als expa o, si més no, no canviessin al castellà quan hi ha intenció de canvi de llengua. És molt important que el Govern aposti per les plataformes digitals en català en l’àmbit dels audiovisuals, ja anem notant canvis en aquest sector. Però, veient com va tot, seria molt necessari afegir en qualsevol estratègia de captació de talent exterior el requisit de la llengua i la idea que és positiu aprendre i fer servir el català si l’estada al país no és curta. Si no hi ha cap programa de promoció per a l’aprenentatge i l’ús del català adreçat directament a aquest col·lectiu poderós i privilegiat, mala peça al teler. En definitiva, l’objectiu és fer que el català sigui llengua de prestigi, en l’àmbit laboral i a tot arreu.