El 1912, el diputat republicà maonès Frederic Llansó reclamava un règim administratiu singular per a Menorca, lluny de la dependència tradicional de Mallorca. Dos anys després, la Cambra de Comerç demanava que la balear menor fos convertida en illa franca. El 1923, ja amb Primo de Rivera al poder, les entitats culturals i econòmiques menorquines van fer la petició d’un sistema autonòmic que comportés la desaparició de la diputació provincial i la creació de capítols insulars per a l’administració de cada illa.
Tot i que el general no estava per gaires alegries descentralitzadores, sinó ben bé tot al contrari, Pere Ballester, cap del Partit Republicà, pronuncià una conferència en què afirmava: “Ja que la nostra petitesa ens priva de constituir regió, no convenint-nos construir-la amb Mallorca, ¿creu algú que podria sobrevenir-nos algun mal annexionant-nos a Catalunya en aquests moments solemnes de puritanisme i desig de regeneració que s’ha iniciat a Barcelona?” I assegurava: “amb Barcelona tenim l’intercanvi de tot el necessari per viure, des dels fruits de la terra als valors de l’esperit”. I continuava: “Una vegada Menorca s’hagi ajuntat en una Mancomunitat, deuria lligar-se a una regió, la qual, segons la meva opinió, hauria d’esser Catalunya”. En realitat, la claredat de posició de Ballester no coincidia amb l’actitud majoritària menorquina, basada en l’antimallorquinisme ancestral, però aconseguí de començar a incorporar una altra mirada sobre la identitat i el futur de l’illa, al marge del conflicte tradicional entre la balear menor i la major, Pitiüses a banda.
La llavor sembrada pel dirigent republicà germinà amb l’adveniment de la República, amb l’aparició d’una fornada de joves, alguns dels quals formats a Barcelona, i que defensaren, públicament, un corrent catalanista per al futur de la seva illa. El sociòleg Marçal Pascuchi, que havia de morir exiliat a l’Argentina el 1983, descobrí a la capital catalana els primers textos escrits en la seva llengua i, després de sentir El Cant de la Senyera interpretat per l’Orfeó, “plorava, em queien llàgrimes d’emoció i, aquell dia, vaig quedar convertit en un catalanista”. De l’emoció, però, passà ben ràpid a “una posició intel·lectual”. Es fa soci de l’entitat Nostra Parla i torna a l’illa, on Ferran Soldevila fa de bibliotecari a Maó, i hi promou l’entitat amb amics com Joan Hernández Mora, amb els quals a partir de l’agost de 1923 publica una revista de la qual apareixen deu números, en suport a les tesis d’un menorquinsime catalanista, amb el nom de Butlletí de Nostra Parla, amb els Països Catalans com a àmbit de referència.
Butlletí de «Nostra Parla», aparegut a Maó entre el 1923 i el 1924, defensant l'àmbit dels Països Catalans
El novembre de 1930, quan la Dictadura ja havia fet aigües, el professor Joan Hernández pronuncià una conferència, organitzada per la Joventut Republicana, on sostenia la catalanitat de Menorca i, mesos després, en redactar un article per a la Revista de Catalunya sobre la proclamació del nou règim a l’illa, acabava dient: “El menorquinsme (...) ha mostrat al poble la seva catalanitat. Una propaganda seriosa pot convertir els menorquinistes d’avui en catalanistes de demà. (...) orientat bé el poble, hom podrà pensar a fer un plebiscit per demanar la unió a Catalunya. (...) Visca la República federal! I Visca Catalunya lliure!, sinó, també, Visca Menorca catalana!”.
Un altre dels personatges destacats, el més jove i probablement el més contundent en les seves posicions nacionals, és Joan Timoner Petrus. Músic militar, signava alguns articles amb el pseudònim Menorquit: “com a menorquins fills d’una terra catalana, separada de la “mare pàtria” per la mar (...) tot ens comprova la nacionalitat catalana de la nostra terra”. Timoner, a més, presentava l’illa com una “branca de l’arbre català” que no reduïa a les quatre províncies del Principat i que feia extensiva també a Catalunya Nord. Els títols d’alguns dels seus textos ja són tota una declaració de principis: La nacionalitat dels menorquins, Nacionalisme i universalisme, L’hora del pancatalanisme, La menorquinitat dins la catalanitat, etc. El 1931, a La Voz de Menorca, afirmava: “Volem esser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit”.
En iniciar-se els treballs per a un Estatut d’Autonomia de les Balears, aviat aquest es convertí en Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa, atesos els recels absoluts de Menorca cap a la balear major, circumstància que la’n feu desvincular. Els pocs anys de durada del règim republicà, l’esclat de la guerra i les quatre dècades de dictadura franquista van gairebé esborrar de la memòria col·lectiva aquell pioner menorquinisme catalanista que, a tot estirar, va sobreviure com una posició intel·lectual innovadora entres els sectors més conscienciats culturalment i política.
En la represa democràtica, noms com els menorquins Josep M. Quintana, Andreu Murillo o Joan Lòpez Casasnovas, com també l’eivissenc Isidor Marí, ja havien recuperat la memòria d’aquella experiència capdavantera que, en formats distints, ha perdurat fins als nostres dies, com demostra la darrera documentada biografia de Timoner Petrus, escrita pel professor Nel Martí, exdiputat de Més per Menorca.
