La primera vegada que B. va sentir a parlar del cinquè element va ser en la barra del Mellow Yellow, a Amsterdam, a principis dels noranta. Li'n va parlar un vell traficant d’herba i caramels que tenia històries per a tots als gustos com aquella que havia conegut Sakamoto a Nova York el 78 just quan el japo havia acabat de compondre Forbidden Colours i ja era tota una celebritat en el món. O com aquella altra que explicava d’un monjo budista que li va ensenyar a levitar tot i que amb el pas del temps i el sobrepès ja li era del tot impossible enlairar el seu cul gros ni encara estant sumit en la més profunda de les meditacions. O, encara, aquella d’un nan que va conèixer quan treballava de muntador per a un circ ambulant hongarès i que podia engolir fulletes d’afaitar com qui s’empassa cacauets. Pel que deia, sense deixar mai de xumar, es veu que n’havia passat de seques i de verdes: la presó, dos divorcis, un desnonament, un càncer de bufeta, l’aparició del seu pare mort des de feia anys panys sobre un núvol de cotó-en-pèl a l’habitació mentre cardava, centenars de traïcions, de desamors.

El cas és que el vell, que tenia l’aspecte d’un motorista de banda tret d’un reportatge de Hunter S. Thompson, es feia dir Nanko i venia la millor marihuana de tota la ciutat. Per aquell temps B. era un barbamec ingenu que havia fugit del seu puto poble cansat de passar estretors a casa dels pares, cansat de la bogeria de la seua mare, de la pusil·lanimitat del seu pare, desesperançat, acaçat pel desfici de veure món.

El molt idiota pretenia en Amsterdam iniciar una nova vida potser com a collidor de tulipes o com a frega-plats d’hotel o com a venedor de gelats de passeig, però després de dos mesos de passar gana l’única cosa que havia fet de trellat era descobrir els canuts de Nanko i amistançar-se amb l’Anika, una xicota alemanya prima com un secall que li va obrir el cor i les portes del seu ruïnós apartament en un bloc miseriós del perillós barri de Biljmer, en el districte sud-est de la ciutat.

Moltes vesprades B. anava a buscar Nanko que sempre seia en el mateix racó de la barra del Mellow Yellow posant aquella cara de beneït, aquells ullets de xiquet trist i solitari. Seia al seu costat i li tibava de la llengua perquè li contés aquelles històries fantàstiques que només podia explicar algú molt especial, amb molta vida, posseït pel do de la clarividència.

La primera vegada que Nanko va parlar a B. del cinquè element feia poc que s’havia acabat de dissoldre el Pacte de Varsòvia, el papa Joan Pau II havia publicat la seua novena encíclica Centesimus Annus, s’havia suïcidat la vídua de Mao, Jiang Qing, i l’Anika s’havia tatuat una bella papallona blava en el seu mont de Venus. Va ser una vesprada plujosa de finals de maig. Nanko es va estirar amb la mà esquerra la seua barba llarga i gris mentre amb la dreta sostenia el seu canut de doble paper i mirant molt fixament als ulls de B. li va confessar que el món acabaria en uns pocs anys i que l’única cosa que importava abans que arribés aquell moment era gaudir de la vida a través del domini de l’energia que emana del so, de les plantes, de les pedres, dels aromes, de l’ànima de les persones pures.

Tot plegat, segons Nanko, els qui dominaren aquella energia, aquell cinquè element, serien feliços i a penes patirien en l’hora en què el cel descarregués una cortina de foc tan espessa com la que en aquell instant estava caient sobre Amsterdam. Cert que els seus cossos es volatilitzarien, desapareixen, però no així la seua essència que s’alliberaria en l’èter, que planaria eternament sobre un món renovellat.

Tot seguit, va xumar amb força i va passar-li a B. aquella trompeta capaç d’invocar tots els àngels celestials. Després li va explicar no sé què d’una amant que va tenir a Shanghai, d’una vegada que li va perdre una butlleta d’una loteria premiada amb uns quants milions de florins, dels pocs detalls que encara recordava de tres de les seues reencarnacions i de la seua passió per la pasta amb bolets que preparava el Gianfranco en el seu petit restaurant del 22 de Molensteeg.

Un dia Nanko va morir i el seu cinquè element es va quedar en aquell racó del Melow on B. va continuar anant durant molt de temps, si més no, fins que Anika, cansada d’ell, el va fer fora de casa i es va veure obligat a canviar de ciutat i, encara, de país.

Mentre va durar el seu periple, B. va buscar desesperadament d’altres Nanko que li ensenyaren com dominar l’energia de l’eternitat atemorit perquè la fi del món no l’agafes de sorpresa sense els deures fets. Practicava tant com podia. Passava llarguíssimes temporades al camp, aïllat, pendent dels sons més enigmàtics sorgits de la foscor dels boscos, dels aromes més exòtics, del llenguatge subtil de cada ésser viu expressat en els moviments més imperceptibles a l’ull humà, intentant atrapar com un entomòleg les seues belles preses les ànimes de les persones més pures.

Fa molt de temps que B. viu, envellit i cansat, entre el carrer d’En Boquer, el de les Semoleres i la plaça de la Llana esperant només el fatídic final de la humanitat, sense perdre, però, l’esperança de dominar el secret de Nanko. Al laberint infinit i perillós de les ciutats, de la ciutat, troba encara molta gent com ell, amb la mateixa pulsió, carregant el pes d’una mateixa por.

Aquesta vesprada mateix ha conegut la Chiara. És molt més jove que ell, baixeta, poca cosa, xerraire i divertida. També ella està preocupada pel final i, també, com B., busca el secret del cinquè element tot i que només sap de Nanko pel que el seu nou amic li ha explicat. B. l’ha tranquil·litzat. Tard o d’hora trobaran la manera.

Aquesta nit encara no acabarà tot. Hi ha temps. Dormiran arraulits l’un al costat de l’altre sota les voltes d’un carrer arrecerats del mal oratge, bressolats per la música de les pedres antigues.