Terrassa no té un tramvia, però va estar a punt de gaudir de quelcom força més espectacular, un tren elevat i vertebrat. Tanmateix, el projecte, com molts d'altres, va quedar en una calaixera de l'Ajuntament egarenc. L'execució hauria variat considerablement la configuració urbanística i el paisatge de la ciutat. En el fons, la idea es podria dir que ha reeixit amb el perllongament dels Ferrocarrils de la Generalitat, tot i que l'obra es fa per sota terra en tota la seva extensió. La proposta era agosarada i moderna, amb un disseny revolucionari.

En el ple de l'Ajuntament del 7 d'abril del 1971 s'aprovava el projecte d'un tren aeri vertebrat que fes les funcions de metro o autobús. Va ser presentat pel doctor ginecòleg Andreu Fresnadillo, tinent d'alcalde de Serveis Municipals i Habitatge. L'ideòleg era l'enginyer Goicochea, inventor del popular Talgo. La característica principal era que circularia sobre pneumàtics que amortirien el soroll, i cada roda portaria un motor elèctric. A més de revolucionari, ecològic i no contaminant. El tren aniria sobre pilones aixecades sobre els diferents vials terrassencs.

El projecte presentava una primera línia que anava des dels grups Sant Llorenç fins a la plaça de Clavé (Portal de Sant Roc). L'última estava supeditada a l'execució de l'eixamplament del carrer de la Font Vella o, en cas contrari, contemplava el soterrament. Les estacions s'ubicarien dins el pàrquing que es volia construir a la Plaça Vella i dins l'estacionament soterrat del Portal de Sant Roc -seria la terminal-.

La primera fase contemplava cinc estacions: grups de Sant Llorenç, Egara, Laniseda, Escola Industrial i plaça del Doctor Robert. El tren circularia elevat pel bell mig de la carretera de Castellar i de l'avinguda de Jacquard. El problema es presentava al pont del Passeig, atès que la seva poca amplada no permetia el pas. En el projecte es pensava en eixamplar-lo o fer un pont paral·lel.

La proposta aprovada tenia un pressupost de 26 milions de pessetes (ara més o menys 146.000 euros). Diferents inconvenients i problemes econòmics i la defecció general el van diluir en el temps i la memòria. I ara és una de les llegendes terrassenques. Es contemplaven cinc línies més, entre elles una segona de nord a sud, seguint la llera del torrent de Vallparadís, des de la carretera de Matadepera fins a l'avinguda de Santa Eulàlia. La suma d'una tercera, quarta i cinquena serien el resultat d'una circumval·lació: rambla d'Ègara, avingudes de Santa Eulàlia, del Vallès, de Bejar i, finalment, altre cop la Rambla. La sisena era una supletòria de la de circumval·lació que seguiria el transvasament o ronda de Ponent.