Avui mateix fa 200 anys, Barcelona, després d’un període d'invasió napoleònica, que militarment havia ocupat mitja europa en nom dels ideals de la Revolució Francesa, tornava a estar governada pels partidaris de l’Antic Règim. Durant aquell període la repressió del liberalisme s’estengué arreu i Barcelona fou ocupada per les forces absolutistes franceses dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que van apoderar-se de la ciutat tal dia com avui de 1823. Encara que soni estrany, aquesta va ser una gran sort pels barcelonins, ja que aquells militars francesos no cometien tants excessos com els restauradors espanyols, i van convertir fins a cert punt la ciutat en un oasi de relativa calma.
La tranquil·litat va acabar però quan, l’any 1827, fou nomenat Charles d’Espagnac Capità General de Catalunya (Carlos de España des que es va castellanitzar el nom l’any 1817). Des d’aleshores fins l’any 1832, Barcelona visqué una de les etapes més fosques i repressives de la seva història. Charles d’Espagnac fou un militar d’origen occità. A causa de la filiació absolutista de la seva família s’exilià a Anglaterra durant la Revolució Francesa per després passar a desplaçar-se a Mallorca el 1792. Durant la Guerra Gran, amb ànim de revenja contra els revolucionaris, es posà a les ordres dels Borbons espanyols que lluitaren contra la França revolucionària i posteriorment també va combatre a la Guerra del Francès.
En el context de la Restauració, s’uní a la reacció absolutista de Ferran VII i fou el representant d’aquest rei davant la Santa Aliança. Espagnac, un absolutista recalcitrant i extremista catòlic, fou un dels polítics més cruels i despietats d’aquells temps.
La seva obsessió antiliberal el portà a intervenir fins i tot en la manera de vestir de la gent. Va vetar l’ús de barrets i complements que recordessin mínimament el període del trienni liberal i odiava especialment les barretines, ja que li recordaven les gorres frígies dels revolucionaris francesos. Les seves excentricitats eren tantes que es recollien posteriorment en romanços de canya i cordill o s’explicaven de pares a fills, barrejant-se per aquest motiu fets empíricament històrics amb certa part de llegenda fins el punt de ser molt difícill discernir entre el personatge i la llegenda, sovint vinculant-lo a històres de llocs concrets de la ciutat, com és el cas de l’Hostal del General, del qual ja vam parlar fa temps. A continuació repassarem algunes de les històries que s’han pogut recollir sobre aquest sinistre personatge.
En una ocasió, mirant des del balcó va veure passejar a dos nois molt ben vestits. Els va ordenar que es presenciessin davant seu, per tal de mofar se’n i acte seguit els va embarcar, sense motiu aparent, en direcció a Cuba. Era enemic també de tot el que suposés la cura de la imatge personal i vigilava en especial atenció les mostres de coqueteria de les dones.
Va arribar a prohibir la publicació d’anuncis que ell considerava indecents com ara els de pomades per guarir les morenes o els de crema depilatòria per a dones. Per a ell, la forma de dur els cabells també era una obsessió. Perseguia els joves que duien cabells llargs perquè creia que eren un símbol de simpatia liberal, i fins i tot va ordenar que tots els homes s’afaitessin el bigoti, ja que, segons ell, donava una imatge amb aires de sospitós.
El que menys suportava dels cabells de les dones eren les trenes. Ordenava que es perseguís a totes aquelles que en duien per tallar-les-hi. En una ocasió va pagar un grup de gitanos esquiladors (un ofici molt comú entre els membres d’aquesta comunitat) perquè empaitessin les dones amb trenes i les esquilessin. Les noies corrien atemorides davant els gitanos mentre ell gaudia de l’escena rient grotescament.
Tenia molt clar que el paper de la dona era el de restar reclosa a casa i encarregar-se de la pulcritud i bona organització de la llar. Sovint picava la porta de les cases per revisar-ne la seva neteja. Si hi havia algun desperfecte, manava als seus homes fer la feina, i després la cobrava amb una elevada multa.
Amb la intenció de vetllar per la netedat, també va prohibir els bacins i latrines que acostumava a haver-hi rere les portes d’algunes cases, i va obligar totes les dones a netejar sempre, abans de les vuit del matí, el tros de vorera de davant de casa. Curiosament, aquest últim costum ha persistit en alguns casos fins els nostres dies, tot i que ja va a la baixa respecte fa uns anys.
En acostar-se els dies de Nadal, per tal de garantir la dedicació de la gent a la religiositat i al recolliment familiar, va fer tancar en una ocasió tots els cafès, botigues i fires. L’ordre va haver de ser revocada pel monarca. Per demostrar la seva devoció catòlica, anava sempre carregat d’estampes i rosaris a l’església. En ocasions, arribava a quedar-se palplantat mentre es feia la cerimònia amb els braços en creu i la mirada en blanc i fins i tot, per tal de dramatitzar el seu suposat èxtasi de fe, fingia convulsions, produint un sorollós i patètic espectacle en caure-li els rosaris pel terra.
Per si no fos prou, la seva afició a la simbologia cristiana, va intentar-la imposar a la resta de la població i, en especial, als nous obrers industrials, als quals va obligar a resar el rosari en concloure la jornada laboral. Tots els treballadors havien de dur sempre un rosari a sobre, i en cas de ser enxampats sense ell, eren immediatament empresonats.
Però el que és més greu és que ni tan sols la seva pròpia família es lliurava de la seva repressió despietada i indiscriminada. Una freda nit de Cap d’Any, la seva filla es va compadir del soldat que feia la guàrdia i va demanar el seu pare que el deixés entrar. El Comte d’Espanya, va assentir, però acte seguit la va fer sortir fora amb una escombra a l’espatlla perquè fos ella qui muntés guàrdia tota la nit.
En una ocasió, donades les fèrries condicions de seguretat que imposava al seu palau, van restringir l’entrada a un home que venia amb un carregament de moniatos, un dels aliments preferits del Comte. En veure que la seva dona no disposava d’aquest tubercle, Espagnac va entrar en un atac de ràbia i sense contemplar cap tipus d’excusa, la va fer tancar un dia sencer en una habitació fosca.
Els més petits tampoc es salvaven de la seva fúria inhumana. Un dia, mirant pel balcó, va veure uns nens que jugaven a la guerra amb espases de fusta i barrets de paper. Va ordenar immediatament que fossin capturats. Alguns van aconseguir escapar-se, però set d’ells foren enxampats i malgrat la seva curta edat van ser destinats a un servei d’armes.
En alguns casos, la seva crueltat era extrema i arribava a provocar situacions absurdes i despietades pel simple gaudi personal. Un dia, per exemple, va ordenar a la tropa endinsar-se en formació mar endins. Quan ja duien l’aigua al pit, un dels oficials va ordenar que es retiressin per tal d’evitar que s’ofeguessin, i Espagnac entrà en còlera. Un altre dels seus divertiments habituals era fer baixar la cavalleria a tota velocitat per un desnivell molt gran que existia a la Ciutadella, pel simple fet de contemplar l’espectacle de cavalls i soldats rodolant. Això sí, quan era ell l’accidentat, la cosa no li feia tanta gràcia. Una vegada, després de caure d’un cavall, va fer processar l’animal i el va executar. Seguint amb la temàtica cavalleresca, l’anònim autor de “Successos a Barcelona” recoda aquest episodi:
“Y lo dia 7 de mayg entrà lo papa pio Octavbo, y en estos dias lo dispòtich jeneral Carlos España féu sorti un caball al balco de la tribuna de Palàcio ab un soldat tocan la tronpeta, y estaba probén, y alguego tot lo Pla de Pacio fou ple de gent al b.ure es gran disberat; y en estos dias marxà e. Tirano jeneral Carlos España cap a Figueres, ab tropa y canons y mossos de esquada”
El seu costum de mofar-se de les seves víctimes abusant del poder el va dur un dia a obligar un geperut a vestir un uniforme i ordenar-li que muntés guàrdia ben dret sense deixar passar a ningú. El geperut, davant la humiliació i el terror, va patir un xoc nerviós.
Però el que era més greu de tot és que els seus sàdics capricis duien de vegades els barcelonins fins i tot a la mort. A causa de les seves detencions arbitràries, les presons s’omplien de gom a gom. Per tal de buidar-les, el comte d’Espanya practicava execucions públiques a l’esplanada de la Ciutadella. Un cop complerta la sentència, deixava els cadàvers morts penjant, s’emborratxava de rom i d’aiguardent i ordenava a la banda que toqués la cançó popular Las habas verdes mentre ballava ebri sota els cossos dels condemnats.
Els seus excessos, que arribaven a límits demencials, es van fer guanyar la desconfiança fins i tot dels seus companys d’idees, com ara Manuel Bretón, el governador de la Ciutadella, que arribà a enviar diverses cartes a la cort demanant la seva destitució sense que fossin gaire escoltades. Quan deien al rei Ferran VII que Carlos de España era boig, ell contestava: “Ello serálo, pero para estas cosas no hay otro”.
Quan el 1832 Isabel II va decidir decretar una amnistia pels liberals, ell va trigar una setmana a donar la notícia. Finalment va ser destituït i en el seu lloc es va nomenar el General Llauder. Aquest canvi va produir un esclat d’alegria entre els barcelonins. Per fi, la ciutat s’havia tret de sobre aquell sinistre personatge.
En aquell moment una gran multitud va anar a la seva cacera i ell, per tal de no ser agafat, es va amagar al recinte de la Ciutadella. Veient que la situació del moment no s’esqueia amb els seus ideals, en esclatar la guerra carlina es va posar al servei del pretendent carlí Carles Maria Isidre.
L’any 1838 el posaren al comandament de la Junta Carlina de Berga. La seva crueltat desmesurada va fer que bona part del sector moderat carlí s’exiliés atemorit. El 1839, en prendre possessió de les ciutats de Ripoll, Manresa, Olvan i Gironella, no va dubtar a saquejar-les i cremar-les. Els carlins ja començaven a estar tips de les seves excentricitats...
En aquell moment, el pretendent Carles ordenava als carlins que Carles d’Espanya fos conduït a França. Però el malvat personatge no arribà a la frontera francesa, els mateixos carlins van estrangular-lo fins la mort, i després van desfigurar-li la cara amb un ganivet perquè no fos reconegut. Acte seguit el van llençar al Segre des del pont de l’Espia, a l’alçada d’Organyà. D’aquesta manera, rebutjat fins i tot pels seus, moria Carles d’Espanya, un d’aquells personatges terribles que de sovint apareixen en la història i fan que ens sorprenguem de fins a quin punt pot arribar la crueltat humana.