Setembre de 1642
D'estiu n'hi hagué molt poc, fou passat per aigua, humit i fresc. Quan va arribar el mes de setembre s'incià una tramuntanada «mai vista tan freda en aquest mes», segons diuen els escrits de l'epoca. L'ambient fou molt fred, gelà amb increible facilitat i nevà a totes les muntanyes d'Osona. Algunes rieres estaven lleugerament gelades. Fou un «fred cruel» segons es troba escrit.

 

11 novembre de 1642
El dia de sant Martí s'inicià un temporal de llevant, va ploure amb intensitat i de forma continuada al llarg de 3 dies seguits. La gent de l'època pensava que les portes del cel s'havien obert i abocaven tota la seva fúria sobre ells. Es feren pregàries en el tercer dia de pluja per frenar la violència atmosfèrica. Però no van servir de res serviren: els rius i rieres de les nostres contrades cresqueren fins a inundar pobles i cultius.

El Congost va pujar de forma espectacular i el Fresser, al seu pas per Ribes, s'endugué 37 cases i va provocar nombroses víctimes.

Setembre de 1644
Un bufarut o petit «tornado» és un vent arremolinat i destructor que de vegades es presenta a les terres interiors. El setembre  de fa 362 anys n'hi hagué un; textualment ho deia així el Diari de Joan Guardia, pagès de l'Esquirol que visqué en aquells anys:
«Un vespre, féu a modo d'un terratrèmol, que diuen va aixecar el vent del mar i que va passar cap al Congost, espatllà molts arbres a la Torra i passà de dret a Seva, espatllà el bosc de Serrabardina i moltes cases a Santa Eugènia i mata 9 persones a la casa de l'Aragai. I despres passà per Sant Francesch Simunia y aspallà tota la iglesiaÂ…».

Agost de 1646
Una forta pedregada afectà la zona del Collsacabra. Deia així el mateix Joan Guardia:
«...Mes el 13 d'agost ha cayguda gran calamarsa, no és arribada sinó poca cosa per así, però ha fetas maravellas, que por los rius ha mort los pexos, que la gent los trobaven per la vora de l'aygua tot mort y feia mal a la gentÂ…».

Evidentment devia ser molt forta la tempesta i molt grosses les pedres per aconseguir matar els peixos dins l'aiguaÂ… Increible!
Josep M. Costa