Des de fa mesos, s’especula en els ambients vaticans sobre l’estat de les negociacions entre la Santa Seu i la Fraternitat de Sant Pius X, que estarien molt avançades. La relació entre Roma i l’organització fundada el 1970 pel bisbe francès Marcel Lefebvre, d’ideologia catòlica tradicionalista i oposat al Concili Vaticà II, ha passat per un seguit d’alt-i-baixos en les darreres dècades. El rebuig per part dels lefebvrians del Concili va dur a una ruptura amb l’autoritat del Papa durant el pontificat de Pau VI. L’ordenació de quatre bisbes per part de Lefebvre el 1988 va provocar que Joan Pau II l’excomuniqués a ell i als quatre prelats.
 
La prelatura, una sortida
 
L’estat de les converses entre la comissió pontifícia Ecclesia Dei, creada pel Papa per negociar amb els tradicionalistes, i la Fraternitat de Sant Pius X es mou en l’opacitat. L’entrevista celebrada la primavera entre Francesc i Bernard Fellay, cap dels lefebvrians després de la mort del fundador, ja va generar sorpresa. Però aquest agost ha corregut amb força que Fellay hauria acceptat la “darrera oferta” de Roma per acabar amb una situació propera al cisma. El Vaticà hauria ofert als lefebvrians un estatus jurídic especial, una prelatura personal, similar a la que gaudeix l’Opus Dei, que permet una gran autonomia jurídica dins de l’Església i suposa la institucionalització d’un prelat amb amplis poders.

Entre l’Opus i la Fraternitat de Sant Pius X sempre hi ha hagut una gran tensió. Les dues organitzacions compartien reticències envers el Concili, però van adoptar dues estratègies diferents. Mentre Lefebvre va trencar amb Roma, abjurant de l’herència conciliar, sobretot de l’aposta per l’ecumenisme i la llibertat religiosa, l’Obra mai va trencar amb la disciplina romana. Ni li va passar pel cap. Els tradicionalistes se sentien els parents pobres en el si del catolicisme, mentre veien com l’Obra d’Escrivá de Balaguer anava fent-se amb espais de poder, fins a assolir una prelatura en temps de Joan Pau II.

Durant molt de temps es va especular amb l’oposició de l’Opus al fet que els tradicionalistes es fessin amb uns estatuts semblant al seu. Si això ha estat així, l’Obra ha cedit. El vicari general dels seguidors d’Escrivá, Fernando Ocáriz, s’ha manifestat obert a una prelatura pels de Lefebvre si és un camí que pot resoldre la trencadissa.

Malgrat tot, resten diferències doctrinals entre Roma i els ultracatòlics, contraris a tot el que sembli acceptació del Concili. Caldrà veure com conclou un procés complex, en què en més d’una ocasió ha semblat que l’acord era a les portes, però la intransigència i l’extremisme dels lefebvrians ho ha impedit. Benet XVI va aixecar l’excomunicació als bisbes de Lefebvre i va obrir l’aixeta a la missa tradicional, però les declaracions del bisbe ultra Williamson qüestionant l’Holocaust va suposar una forta crisi i va ridiculitzar Benet XVI.

Serà el jesuïta –i jesuític- Francesc, el Papa que ha reconciliat l’Església amb els sectors cristians més progressistes, qui posi fi al cisma del sector catòlic més ultra? Seria una altra paradoxa d’aquest argentí calculador i astut, que parla de dialogar amb les perifèries. Pel que sembla, perifèries d’esquerra, però també de dreta.