20
de febrer
de
2017, 19:31
Actualitzat:
21
de febrer,
18:16h
La sacsejada que viu avui la política francesa ha fet d’Emmanuel Macron, candidat independent a la presidència de la República, l’única carta de l’esquerra amb possibilitats de victòria. Les enquestes li atorguen fins a un 20% dels vots en primera volta, el que li podria permetre, amb una mica de sort, passar a la segona volta enfront Marine Le Pen, la líder del Front nacional i per ara la gran favorita per guanyar la primera volta.
Definir a Macron com un candidat d’esquerres és, certament, agosarat. Format a l’elitista ENA, l’escola que prepara els funcionaris per ocupar els alts càrrecs de l’administració, amb estudis de filosofia i ciències polítiques, que farà 40 anys el desembre, va treballar a la Banca Rothschild. Militant del Partit Socialista en la seva joventut, va deixar el carnet per adoptar un perfil de tecnòcrata al marge de les estructures de partit. Va col·laborar en la campanya de François Hollande el 2012 i va ser un dels assessors seus a l’Elisi. Entre 2014 i 2016 va ser ministre d’Economia. A mesura que la carrera d’Hollande declinava, Macron va començar a dissenyar la seva campanya.
En poques setmanes se sabrà si el càlcul de Macron ha estat encertat. Però fins ara, els esdeveniments semblen ajudar-lo. Veient el PSF fracturat i sense un lideratge sòlid, va optar per llançar el seu propi moviment polític, En Marxa!, i desideologitzar al màxim el seu discurs. Es proclama el defensor del model social francès, però alhora amic de l’empresa, critica el discurs antic de l’esquerra clàssica, que veu perdedor, i aposta per l’europeisme com a idea de futur enfront l’onada populista. La defensa de la UE enfront el Brexit i Donald Trump és una de les poques idees fortes i nítides del seu missatge, que és molt liberal en economia (tot i algun afegit, com l'increment del RSA, el subsidi per als sectors més desvalguts).
Una esquerra dividida entre Hamon i Mélenchon
El camp de l’esquerra tradicional no dóna mostres de vida intel·ligent. El PSF està molt triturat per la lluita de clans. El guanyador de les primàries internes, Benoît Hamon, de l’ala esquerrana, té dificultats per tancar les ferides amb qui ha estat el seu adversari, Manuel Valls. A més, la candidatura de França insubmisa, que aplega diversos grups radicals amb Jean-Luc Mélenchon, l’amenaça per l’esquerra com Macron ho fa pel centre. Hamon i Mélenchon han ocupat les portades dels mitjans especulant amb una aliança, l’única possibilitat que algun d’ells fos present en la segona volta. Però un acord passaria per la retirada d’algun d’ells, cosa inimaginable.
Una dreta sota sospita
L’escàndol del treball fictici de la dona de François Fillon ha deixat el candidat conservador sota mínims. Fillon s’ha negat a renunciar i confia que així que vagin passant els dies, els francesos relativitzaran l’escàndol. La seva imatge, però, ha quedat tocada i ja és una incertesa el seu pas a la final amb Le Pen. A més, la fallida de Fillon ha fet que moltes mirades es fixin en Macron, cartell acceptable per moderats de dreta i esquerra. Però la capacitat de resistència és sempre un mèrit, i la de Fillon està demostrada. D’aquí al 23 d’abril, primera volta, pot passar de tot.
El colonialisme, crim contra la humanitat
Enmig d’aquest panorama, les declaracions del candidat Macron a Algèria, on ha titllat el colonialisme de “crim contra la humanitat” i ha comminat França a demanar perdó pel seu passat de potència colonial, han desfermat una forta polseguera. A Le Pen i Fillon els ha faltat temps per atacar Macron per irresponsable i poc patriota. A França, el passat colonial, en especial la guerra d’Algèria, continua sent un tema maleït. Al màxim que va arribar Hollande va ser a una declaració en què lamentava algunes actuacions doloroses del país, però sense demanar perdó.
Macron ha anat més enllà, i encara no se sap si ha calculat malament. El que és innegable és que les seves declaracions han estat calculades amb fredor. Al criticar el colonialisme, el candidat vol guanyar suports entre els electors d’origen algerià. També intenta cohesionar una societat francesa on el xoc identitari es percep en molts barris. Per ell, la condemna del colonialisme obeeix tan sols al desig de reconciliar les memòries. Reconciliar s’ha convertit per Macron en un terme recorrent: reconciliar llibertat i igualtat, llibertats i seguretat, reconciliar els francesos. Macron parla de revolució en marxa, de reconciliar llibertat i igualtat, reconciliar els francesos.
Definir a Macron com un candidat d’esquerres és, certament, agosarat. Format a l’elitista ENA, l’escola que prepara els funcionaris per ocupar els alts càrrecs de l’administració, amb estudis de filosofia i ciències polítiques, que farà 40 anys el desembre, va treballar a la Banca Rothschild. Militant del Partit Socialista en la seva joventut, va deixar el carnet per adoptar un perfil de tecnòcrata al marge de les estructures de partit. Va col·laborar en la campanya de François Hollande el 2012 i va ser un dels assessors seus a l’Elisi. Entre 2014 i 2016 va ser ministre d’Economia. A mesura que la carrera d’Hollande declinava, Macron va començar a dissenyar la seva campanya.
En poques setmanes se sabrà si el càlcul de Macron ha estat encertat. Però fins ara, els esdeveniments semblen ajudar-lo. Veient el PSF fracturat i sense un lideratge sòlid, va optar per llançar el seu propi moviment polític, En Marxa!, i desideologitzar al màxim el seu discurs. Es proclama el defensor del model social francès, però alhora amic de l’empresa, critica el discurs antic de l’esquerra clàssica, que veu perdedor, i aposta per l’europeisme com a idea de futur enfront l’onada populista. La defensa de la UE enfront el Brexit i Donald Trump és una de les poques idees fortes i nítides del seu missatge, que és molt liberal en economia (tot i algun afegit, com l'increment del RSA, el subsidi per als sectors més desvalguts).
Una esquerra dividida entre Hamon i Mélenchon
El camp de l’esquerra tradicional no dóna mostres de vida intel·ligent. El PSF està molt triturat per la lluita de clans. El guanyador de les primàries internes, Benoît Hamon, de l’ala esquerrana, té dificultats per tancar les ferides amb qui ha estat el seu adversari, Manuel Valls. A més, la candidatura de França insubmisa, que aplega diversos grups radicals amb Jean-Luc Mélenchon, l’amenaça per l’esquerra com Macron ho fa pel centre. Hamon i Mélenchon han ocupat les portades dels mitjans especulant amb una aliança, l’única possibilitat que algun d’ells fos present en la segona volta. Però un acord passaria per la retirada d’algun d’ells, cosa inimaginable.
Una dreta sota sospita
L’escàndol del treball fictici de la dona de François Fillon ha deixat el candidat conservador sota mínims. Fillon s’ha negat a renunciar i confia que així que vagin passant els dies, els francesos relativitzaran l’escàndol. La seva imatge, però, ha quedat tocada i ja és una incertesa el seu pas a la final amb Le Pen. A més, la fallida de Fillon ha fet que moltes mirades es fixin en Macron, cartell acceptable per moderats de dreta i esquerra. Però la capacitat de resistència és sempre un mèrit, i la de Fillon està demostrada. D’aquí al 23 d’abril, primera volta, pot passar de tot.
El colonialisme, crim contra la humanitat
Enmig d’aquest panorama, les declaracions del candidat Macron a Algèria, on ha titllat el colonialisme de “crim contra la humanitat” i ha comminat França a demanar perdó pel seu passat de potència colonial, han desfermat una forta polseguera. A Le Pen i Fillon els ha faltat temps per atacar Macron per irresponsable i poc patriota. A França, el passat colonial, en especial la guerra d’Algèria, continua sent un tema maleït. Al màxim que va arribar Hollande va ser a una declaració en què lamentava algunes actuacions doloroses del país, però sense demanar perdó.
Macron ha anat més enllà, i encara no se sap si ha calculat malament. El que és innegable és que les seves declaracions han estat calculades amb fredor. Al criticar el colonialisme, el candidat vol guanyar suports entre els electors d’origen algerià. També intenta cohesionar una societat francesa on el xoc identitari es percep en molts barris. Per ell, la condemna del colonialisme obeeix tan sols al desig de reconciliar les memòries. Reconciliar s’ha convertit per Macron en un terme recorrent: reconciliar llibertat i igualtat, llibertats i seguretat, reconciliar els francesos. Macron parla de revolució en marxa, de reconciliar llibertat i igualtat, reconciliar els francesos.