Recep Tayyip Erdogan ha guanyat quasi tota la seva aposta en les eleccions anticipades celebrades ahir a Turquia. A falta dels darrers vots, el seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) supera el 49% dels vots i tindrà amb entorn els 315-316 escons, per damunt dels 276 que assenyalen la majoria absoluta. La violència viscuda al país, des dels bombardejos sobre les zones kurdes als atemptats contra manifestacions pacifistes, al final ha decantat els indecisos, com sol ser habitual, envers les opcions conservadores. L’AKP se n’ha beneficiat.
 
El que, de moment, se li resisteix a Erdogan són els 330 escons que li facilitaria la reforma constitucional que albira. És a dir, convertir la presidència de la República que ara detenta en un càrrec amb forts poders executius, en lloc de continuar tenint una funció més aviat simbòlica.
 
El gran derrotat és l’MHP, el partit de la dreta nacionalista turca, que ha perdut un 4% de vots des de les eleccions de juny. Una part del seu electorat s’ha passat a l’AKP. L’esquerra prokurda de l’HCP ha arribat al 10% necessari per entrar al parlament, però pels pèls. Mentre que el tradicional Partit Republicà del Poble (CHP), kemalista, és a dir, hereu dels ideals d’Ataturk, populista i molt aproximadament socialdemòcrata, es manté com indiscutible número dos de la política turca, però sense anar més enllà del 25% i amb serioses dificultats per penetrar en la majoria del país profund.  

Ara caldrà veure. Erdogan, que ha obtingut un resultat millor de l’esperat, veu reforçada la seva posició dins i fora del país. La seva força geopolítica creix. Però alhora, el resultat d’ahir és el seu sostre, lluny de les victòries més contundents del 2011 i el 2007. I la Turquia laica, d’una banda, i d’esquerra alternativa i prokurda, de l’altra, es disposen a presentar batalla per evitar que el país derivi cap a un sistema similar al rus, com adverteixen molts analistes. La victòria d’Erdogan pot ser també una temptació perillosa si el president opta per reforçar el seu autoritarisme enmig d’un mapa regional força inestable, amb la guerra a Síria i la presència de l’Estat Islàmic.