El president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, durant una sessió a les Corts Valencianes. Foto: José SolerA les Facultats de Filologia del País Valencià repunta la inquietud cada vegada que el Partit Popular es disposa a defensar la llengua autòctona. És, segons el sentir majoritari, com si el botxí et fera d'advocat. I això, un cop més, és el que està passant aquesta setmana.
Des de divendres passat -quan es va saber que el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) elaborat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) constata la unitat lingüística- destacats dirigents del PP, entre ells el mateix Alberto Fabra, han disparat a matar. Que si els acadèmics viuen en un món i “nosaltres” en un altre; que si els valencians “hem de defensar” les nostres senyes d'identitat; o que potser l'AVL “ja no tinga sentit”.
L'oposició política denuncia la “hipocresia” dels seus plantejaments. Al cap i a la fi, coincideixen els diferents partits, estaria defensant la llengua el mateix que l'assassina amb el tancament de RTVV i la sistemàtica negació dels seus fonaments. “El Partit Popular està tirant una cortina de fum sobre el seu llegat de corrupció i empobriment. Per a tapar les seues vergonyes retrau el conflicte lingüístic, un clàssic de la política valenciana”. Les paraules a Nació Digital d'Enric Morera, síndic de Compromís a Les Corts, sintetitzen el pensar de totes les formacions d'esquerra. El PP continua amb el seu “gir ultra”, ha dit sobre aquest assumpte Ximo Puig, secretari general del PSPV. Esquerra Unida relaciona els atacs al Diccionari amb “el segrest de les publicacions incòmodes durant el franquisme.”
Rampell defensiu de la llengua autòctona
L'academicisme deplora, igualment, el rampell defensor de la llengua autòctona que li ha sobrevingut al PP. “Mentre es parla d'aquest tema no es parla de la corrupció o del descontent social”, assegura a Nació Digital Manel Pérez Saldanya, membre de l'AVL i un dels acadèmics que ha integrat la comissió encarregada d'elaborar el DNV. Els postulats del PP “són ofensius per a la institució i per a la llengua”, conclou. “Ja al 2005 -recorda a aquest diari Josep Palomero, vicepresident de l'AVL- deixàrem clar que el valencià és la mateixa llengua que es parla a la resta de territoris de l'antiga Corona d'Aragó. I en aquests mateixos termes es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat. La polèmica actual no té cap sentit”. Palomero continua amb la seua reflexió: “hi ha eleccions europees d'ací a uns mesos i el PP busca els vots dels secessionistes irreductibles”.
Que la dreta valenciana no renunciarà mai al rèdit electoral que li proporcionen les senyes d'identitat és una evidència quallada durant tota la democràcia. En aquesta ocasió, però, sembla que embeinaran l'espasa. Certament, el partit d'Alberto Fabra ha anat reduint l'agressivitat verbal dels primers dies. Podrien haver contribuït, segons ens ajuda a entendre el vicepresident de l'AVL, les paraules de Vicent Garrido, màxim responsable del Consell Jurídic Consultiu: “el valencià és el que diga l'Acadèmia”. És com un avís a navegants, davant l'opció que la Generalitat pretenga sotmetre a dictamen la definició que l'Acadèmia fa del valencià. No vaja a ser que la unitat de la llengua -quin horror!- atempte contra l'Estatut. L'obvietat, més enllà del discurs dissuasiu del CJC, farà la resta del treball. (A la imatge, el ples de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que ha aprovat el Diccionari Normatiu del Valencià/ACN)El que sí queda, sempre que es parla del conflicte lingüístic al País Valencià, és un interrogant. Quin trellat té que aquells que, voluntàriament, han abdicat en massa de l'ús de la llengua pròpia es postulen com els seus defensors? Potser la resposta siga excessivament complexa. O excessivament simple i vergonyosa, qui sap.
