Si menges, ets dels nostres. És la filosofia d'Incredible Edible, un moviment sorgit a Todmorden, al centre d'Anglaterra, basat en incorporar fruites i verdures al paisatge més proper, els petits espais morts de la ciutat que o bé no s'usen o els ocupen plantes ornamentals. A partir d'aquí en deriven tot un sistema econòmic i un nou estil de vida. Aquest corrent va començar com una iniciativa local i hores d'ara ja té seguidors arreu del món, com explicava fa pocs mesos en una conferència TED a Londres una de les seves impulsores i cara visible: Pam Warhurst. Aquesta dona, que ha adaptat al segle XXI el poder dels petits canvis del Capità Enciam, exposa amb convicció els avantatges d'una idea que, agradi més o menys, val la pena escoltar. Va molt més enllà d'altres projectes que he recollit fins ara al Salsassec: des de l'agricultura sostenible del príncep Carles d'Anglaterra al projecte d'hort al terrat que els germans Torres volen fer a la planta 30 de l'hotel Me de Barcelona. Poc abans de l'estiu un company de Nació Digital, en Jordi Borràs, m'explicava que a banda de fotos, magnífiques com podeu comprovar en aquest diari, ara s'havia apuntat a fer de pagès a temps parcial. Aquesta setmana, via Twitter, m'enviava els primers fruits: uns raves mallorquins que, val a dir-ho, combinarien a la perfecció amb els enciams d'un altre pagès vocacional que cada setmana fa possible el Salsassec: el periodista que l'edita, l'Arnau Urgell. Que més hi posaríeu a l'amanida?

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=4KmKoj4RSZw [/youtube]

Fruites, verdures o herbes aromàtiques. Una altre conreu molt estès és el de condiments: julivert, orenga, menta o coriandre, l'aromàtica més criticada amb diferència. Tot i que el seu ús es prou extens, complementant cuines que van de la mediterrània a l'índia, la llatinoamericana o la xinesa, els seus detractors estan molt organitzats. Fins i tot tenen una pàgina web amb gairebé 4.000 socis. I hate cilantro –odio el coriandre- està plena de males experiències i fins i tot de haikus dedicats a l'angúnia que els fa la planta en qüestió. La crítica més estesa és la de regust de sabó. Però atenció, perquè l'impuls de titllar-los de perepunyetes llepafils potser necessita reflexió. I és que a diferents universitats del món estan estudiant l'origen d'aquesta aversió i sembla que és una qüestió genètica! A la Cornell University, per exemple, en ja tenen unes primeres conclusions que apunten que hi ha un parell de gens que ens predisposen a tots a gaudir del curri, o no.

Hi ha un altre cuiner s'està jugant que li sorgeixi una particular plataforma contrària “ecs, quin fàstic”. És Alvin Leung, el cuiner dimoni com s'anomena ell mateix. Xef del Bo Innovation a Hong Kong, té dues estrelles Michelin i se'l considera l'home que està revolucionant la cuina xinesa. I ho fa des de la provocació. La darrera, Sex on the Beach, ja l'ha presentada en un parell de trobades professinals, segons informa el crític gastronòmic del Huffington Post David J Constable. És un plat d'estètica bastant realista que simula un preservatiu damunt la sorra. A l'hora de veritat ni el làtex és làtex ni la sorra és sorra, però l'impacte de la primera impressió és indiscutible. El cas és que el plat, dolçament deliciós segons explica el crític, és a la carta del local de Hong Kong per una doble bona causa: d'una banda per alertar sobre els perills de la SIDA i de l'altra per recollir fons per la lluita contra aquesta malaltia. Leung és a punt d'obrir un restaurant a Londres on ja hi esperen aquest desafiament gastronòmic. Pels catalans més atrevits hi ha Ryanair...

A Catalunya aquest inici de curs també proposa canvis i obertures pel que fa a restaurants. És una llista llarga... A Can Fabes, a Sant Celoni, han obert l'Elements, una fonda situada darrera la cuina concebuda per menjar-hi cuina tradicional de qualitat en menys temps que al restaurant i, òbviament, per menys: 48 euros beguda inclosa. També hi ha novetats al Cigró d'Or, que s'ha traslladat de Gelida a Vilafranca del Penedès. Així ara l'Oriol Llavina el trobareu cuinant amb els Mishima de fons a la plaça de l'Oli número 1, als fogons del restaurant Mercat. I encara més, perquè mentre esperem que Albert Adrià eixampli horitzons al Poble Sec amb un nou local Nikkei de cuina de fusió peruanojaponesa, qui ja ha obert portes és el Tanta de Gastón Acurio. Com ja passa a altres ciutats del món, no es tracta d'un restaurant gastronòmic, sinó d'una cevicheria, una moda que està entrant amb molta força i que està cridada a rellevar el sushi entre els menjadors més moderns. En teniu d'altres de recomanables? El Salsassec és tot orelles...

I per acabar, una oda a la Coca Cola. Ara que la política ho tenyeix tot, permeteu-me que per un dia elogiï la marca de refrescos per una aposta ben oportuna: el disseny de quatre llaunes amb motius de tradicions catalanes. Sant Jordi, Sant Joan, els personatges de Festa Major i la castanyada. Pot ser que el fet que ara es coneguin aquests dissenys sigui més coincidència que altra cosa però, com se sol dir, política és tot, la cuina també. A l'altra banda, aquesta setmana hem escoltat el parer del cuiner Sergi Arola. Va ser un dels protagonistes del primer Salsassec que vaig escriure, per altres motius, i ara és  un dels 19 catalans espanyols de la llista de l'ABC que recollia fa poc un article d'aquest diari. Com menjarem en una Catalunya independent?

Si teniu algun comentari o un bloc de cuina o un esdeveniment que vulgueu fer arribar a aquesta secció, ho podeu fer a l'adreça salsassec@me.com o, via Twitter, a @annamurgadas.

PD Deixeu-me agraïr un cop més a la Nuni la seva col·laboració amb el Salsassec. Ella m'ha fet arribar les imatges del disseny de la Coca Cola. Per cert, si la voleu conèixer i gaudir dels seus plats no us perdeu el Cuines de TV3 de divendres 28 de setembre. Aquí en va un tastet en forma d'imatge que m'ha fet arribar un ocellet...