[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Aquest cap de setmana ha començat la cimera de Glasgow organitzada per les Nacions Unides i que ha d'abordar la crisi climàtica. Ahir es va celebrar la primera sessió de treball i els discursos van ser durs. Molt durs. És evident que, gràcies a les evidències científiques i a les campanyes de sensibilització, a les societats avançades i postindustrials la protecció del medi ambient genera cada cop un consens més ampli. Estem a favor de reduir emissions, de les energies renovables, de reciclar, de menjar millor (productes de proximitat i si pot ser ecològics), ens agrada gaudir d'un entorn natural divers i amb les estacions marcades, i ens lamentem quan patim els efectes de les modificacions extremes del clima en forma d'aiguats, sequeres o tardors que no arriben fins al novembre com enguany.

Però del dit al fet hi va molt. Els discursos del portuguès António Guterres, secretari general de Nacions Unides i de tendència progressista, i de Boris Johnson, el primer ministre conservador britànic, van ser crítics amb les bones paraules d'altres cimeres. El primer va afirmar que no es podia seguir fent servir la natura "com un vàter", i el segon va advertir contra el "bla bla bla" quan el que tenim al davant és "una bomba de rellotgeria" que, si ens esclata, tindrà efectes irreversibles. I és cert perquè l'escalfament global el podem mitigar -qui sap si fins i tot frenar- però no el podem revertir i ja està tenint efectes ben visibles.

Els discursos de Guterres i de Johnson van acaparar l'atenció mentre les ciutats, amb Ada Colau liderant amb l'alcalde de Londres el lobby per fer-les més sostenibles, també hi deien la seva. En els pròxims dies també ho faran els governs de segon nivell: Pere Aragonès i Nicola Sturgeon, primera ministra d'Escòcia i amfitriona, per exemple, coincidiran en l'Assemblea General de la Under2Coalition. Els de tots ells seran missatges encoratjadors i positius, però el problema rau en altres discursos. I venen de les grans potències econòmiques i industrials del planeta. Joe Biden, dels Estats Units, va disculpar-se per l'actitud de l'administració Trump però és molt prudent a l'hora d'assumir compromisos. Vladimir Putin, de Rússia, no és a Glasgow i sembla que la cosa no vagi amb ell malgrat que al seu país la temperatura creix per damunt de la mitjana. Pel que fa als dos gegants asiàtics, el primer ministre indi, que sí que hi era, només assumeix compromisos de neutralitat d'emissions per a l'any 2070 i la Xina, que deixarà buida la cadira de Xi Jinping, va comprometre's a "frenar" els projectes més comprometedors pel clima sense més.

Hi ha, és evident, manca de sensibilitat de les grans superpotències i una fractura entre els països més avançats i els que estan encara en vies de desenvolupament. Perquè quan parlem de clima parlem de creixement, parlem de diners. La Xina o l’Índia són ben conscients que els benestants països europeus, que ara afronten consternats les conseqüències de la crisi climàtica o pateixen la carestia del gas o la llum, han basat durant els segles XIX i XX el seu creixement en l'explotació del clima i el colonialisme.

Ara, a aquests països, se'ls demana que no creixin amb indústries brutes i sense respecte per l'entorn en les seves activitats agrícoles i ramaderes. Això, és evident, vol compensacions. És un dels assumptes clau. En aquest sentit el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar ahir un augment del 50% de l'aportació espanyola a la lluita contra el canvi climàtic. I va passar massa desapercebut el discurs del primer ministre italià, Mario Draghi, que va fer una crida a anar en els compromisos més enllà del que ho havien fet els països del G-20 a Roma. Per a l'antic responsable del Banc Central Europeu ara cal "usar els diners". "Ens cal -va dir- que tots els bancs multilaterals de desenvolupament puguin fer que els diners arribin a bon port. Els diners no seran una preocupació si el volem utilitzar bé", va dir. Sembla que els països desenvolupats van assumint que el problema és també social i que la lluita climàtica no pot incrementar encara més les desigualtats. N'estarem molt pendents els popers dies.   

» Avui també estarem al cas de la negociació de pressupostos a Catalunya i a Madrid. Dels que prepara Jaume Giró, que per ara no inclouen un augment de la pressió fiscal malgrat les demandes de la CUP i els acords del Parlament, i de la ressaca de l'acord d'ERC amb el PSOE que permetrà al govern espanyol tramitar-los. A canvi, els republicans van obtenir un compromís d'incloure quotes per al català a la llei audiovisual i millorar els mecanismes d'execució. Hauran de treballar-ho en els pròxims mesos mentre es posen a cobert del "foc amic" dels seus socis de Junts, que com era previsible van blasmar l'acord. En vaig escriure aquesta opinió.  
 

---

Avui no et perdis

» La cimera de Glasgow arrenca amb l'avís de l'ONU: «Prou de fer sevir la natura com un vàter»; per Albert Vilanova.

» Anàlisi | Ja no ens quedarà París; per Dídac Amat i Puigsech.

» Fil directe: «Glasgow o els lemmings»; per Germà Capdevila.

» Els pressupostos eviten les resolucions del Parlament que reclamen nous impostos; per Roger Tugas Vilardell.

» La proposta de futur de Cuixart: un nou referèndum «sense adjectius» i desobediència civil; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Ideals insubornables»; per Dolors Bassa.

» Pactar amb el PSC ja no és tabú; per Oriol March.

» Opinió: «Quatre anys de l’exili: una sola actitud»; per Aleix Sarri.

» El cas dels 9 de Lledoners arriba a judici amb risc de presó i l'acusació de la Generalitat; per Bernat Surroca.

» El règim de visites enormement dispar als hospitals postpandèmia enutja els usuaris; per Irene Montagut. 

» Futbolítica | Una bandera prohibida per la llibertat d’Ucraïna; per Ramon Usall.

Català en guàrdia...

» Més d'una vintena de sentències judicials tenallen la normalització del català; per Bernat Surroca.

» Podrem viure digitalment en català a l'era d'Instagram, els assistents de veu i els robots?; per Irene Montagut.

» Rosalía, Maragall o Guardiola: quan el català ha traspassat fronteres; per Irene Montagut i Víctor Rodrigo.

» Els clàssics que han fet de la tele una bona aliada del català; per Irene Montagut i Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

Manuel Marchena és president de la sala penal del Tribunal Suprem que va dictar la sentència de l'1-O. Els seus descendents també s'han dedicat al dret i van pujant en la línia de moltes altres nissagues familiars conservadores de la judicatura espanyola. Fa uns mesos vam explicar que el seu fill és l'advocat del petit Nicolás. La seva filla Sofía tampoc és, per ara, jutge. Va ingressar a l'Escola Judicial de Barcelona, però ho va deixar per una malaltia i no va voler repetir el primer curs. I, malgrat que no és habitual, va ser "reassignada" com a fiscal en una polèmica decisió del Consell General del Poder Judicial, que va variar-li la qualificació i encara no ha donat una explicació. Sofía Marchena exerceix de fiscal a Eivissa. 

Vist i llegit

Els canvis radicals i sobtats de vida han generat molta literatura i també moltes pel·lícules. A l'hora de la veritat, pocs tenim casos propers. Però n'hi ha. És el cas del germà Pau, un monjo de Montserrat que fins fa 15 anys era alt executiu d'una companyia petroliera. Després de tenir quatre parelles, dedicar-se amb cor i ànima a fer diners i a fer-los guanyar i caure en una certa "toxicitat", va tenir una crisi i es va retirar uns dies a Montserrat, on va sentir "la crida" i ara fa de monjo. Roger Escapa el va entrevistar aquest cap de setmana a El Suplement de Catalunya Ràdio i el seu testimoni és de veritable interès i ajuda a replantejar-se moltes sobre el nostre ritme de vida i valors. I no cal fer-ho necessàriament des de la religiositat. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2005 la majoria parlamentària catalana arribava a Madrid per fer política, de bona fe i amb la mà estesa. Fa 16 anys que el Congrés admetia a tràmit la proposta d'Estatut de Catalunya que el 30 de setembre havia aprovat el Parlament amb els vots de CiU, PSC, ERC i ICV i que, entre altres coses, establia que Catalunya és una nació i en millorava el finançament. El text va ser acceptat pels socialistes, les esquerres i els nacionalistes, i va obtenir els vots en contra del PP, que va provar de torpedinar-ne la tramitació.

El text va ser retallat durament a les Corts pels pactes entre el PSOE i CiU el 2006, i pel TC el 2010, quan ja havia estat votat en referèndum. És el marc vigent, però ja pocs el reivindiquen. El text el van defensar Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira en nom de la cambra catalana. Per si us hi voleu entretenir, us deixo el minut a minut que va fer el diari El Mundo, que va fer una duríssima campanya en contra del text. "Pilar Portero, desde los pasillos del Congreso, informa de que se escucha hablar mucho catalán", deien a la primera entrada.

 L'aniversari

Avui fa 51 anys l'actor català Joel Joan. Sèries de televisió com Poble Nou o Periodistas el van llançar a la fama als noranta i després va seguir l'èxit al teatre, en pel·lícules o sèries com Porca Misèria, Plats Bruts o El Crac, a més de dirigir i impulsar l'Acadèmia Catalana del Cinema. La seva darrera obra teatral és Escape Room, de la que n'ha fet una pel·lícula. Joel Joan també s'ha implicat en la reivindicació independentista a través de plataformes com Sobirania i Progrés. Fa uns anys el Telenotícies explicava per què havien triomfat tants cops les reposicions de Plats Bruts, estrenada el 1999, els estius a TV3. Aquest estiu ha protagonitzat aparicions estrafolàries a les xarxes socials.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l