“Unes noves eleccions seran un fracàs del sistema polític espanyol”. Ho va dir fa uns dies Francesc Homs, portaveu de Democràcia i Llibertat al Congrés. No ha passat mai que s’hagi de dissoldre el parlament per la incapacitat de formar una nova majoria. En aquests moments, a Europa hi ha tres casos ben diferents de situació política anòmala que trenca amb el que són les normes convencionals de la política. Altres exemples anòmals són els de Regne Unit, Dinamarca i Islàndia que en una ocasió en cada cas han hagut de repetir comicis.

Irlanda: bloqueig des de les eleccions

Fa menys temps que l’estat espanyol, però Irlanda viu també una situació de bloqueig polític. El 26 de febrer passat, els irlandesos van elegir un parlament sense majoria. La coalició entre el Fine Gael i el Partit Laborista va quedar en minoria. La correlació de forces resultant va ser aquesta: el Fine Gael, 50 diputats; el Fianna Fail, principal força de l’oposició, 44; el Sinn Fein, 23; el Partit Laborista, 7; l’Aliança iIdepednent (dreta), 6; l’Aliança Anti Austeritat (esquerra), 6; Socialdemòcrates, 3; Partit Verd, 2, i un bloc d’independents de divers signe, 17. En una cambra de 158 diputats, la majoria requerida de 80 no està a l’abast fàcil de ningú.

El primer ministre, Enda Kenny, que se les preveia molt dolces, es va quedar amb un pam de nas i sense socis. Kenny lidera el Fine Gael (Clan dels Irlandesos), enemic íntim del Fianna Fail (Soldats del Destí). Però en realitat, es tracta de dos partits molt similars. Tots dos són nacionalistes, tots dos estan empeltats de la cultura catòlica irlandesa. Tots dos són forces moderades i burgeses, més aviat de centre dreta. Una aliança entre el Fine Gael i el Fianna Fail seria lògica… si no es té en compte la història d’Irlanda. Les dues sigles són hereves de l’escissió produïda en el moment de la independència, quan un sector, liderat per Michael Collins, va acceptar la partició de l’illa, és a dir, que l’Ulster romangués sota domini britànic. És el Fine Gael. En canvi, el Fianna Fail d’Eamon de Valera va adoptar una posició més radicalment antibritànica.

El conflicte va esdevenir en una breu guerra civil. Les famílies i els clans es van dividir. D’aquella memòria perviuen cendres que expliquen que dos partits tan similars siguin encara grans rivals. Més paradoxes: el Fianna Fail va conformar-se com un partit més populista i divers, mentre el Fine Gael restava com una força més tradicional i conservadora, i més predisposada a arribar a acords amb Londres. Però el Fianna Fail ha dominat bona part de les legislatures, i el Fine Gael només ha pogut governar aliat amb l’esquerra, el Partit Laborista, molt minoritari. Ara, a més, el Sinn Fein viu una consolidació i apareix com una alternativa d’esquerres. Caldrà veure si s’aconsegueix una majoria a Dublín i si els fantasmes de Collins i De Valera encara vagaregen per l’escena política irlandesa.
   
Alemanya: abans una gran coalició que front d’esquerres

Les eleccions federals alemanyes del setembre del 2013 van ser un triomf clar de la CDU-CSU d’Angela Merkel (311 escons). Però el resultat va dur un regal enverinat. Els socis de la democristiana Merkel, el Partit Liberal, va quedar fora del Bundestag al no arribar, per poc, al 5% dels vots. Això va donar un parlament amb una majoria teòrica d’esquerres. La suma dels socialdemòcrates de l’SPD (191), els Verds (63) i L’Esquerra (64) donaven un ventall de 318 escons.

Però la història d’Alemanya dificulta, per no dir que impedeix, fins ara, que l’SPD i L’Esquerra puguin forjar aliances a nivell federal. A Die Linke hi ha sectors que provenen de l’SPD, però en la seva majoria es nodreix d’antics militants del partit comunista de l’antiga RDA. Així les coses, L’Esquerra encara ha de ser plenament acceptada dins del joc tradicional i l’SPD “no pot” encara arribar-hi a acords. El destí dels socialdemòcrates, si no poden sumar amb els verds, és en el millor dels casos ser ministres de Merkel.

Bèlgica: en mans nacionalistes en un estat fallit

Una altra paradoxa en la política europea –on aviat els escenaris habituals seran l’excepció- és Bèlgica. El regne fundat el 1830 ha anat superant diversos rècords d’interinitat. Però el més llarg es va produir després de les eleccions del juny del 2010, quan el país va estar 541 dies sense que els diversos partits es posessin d’acord. Després de les eleccions del 2014, també hi va haver un període inacabable de negociacions fins que es va poder conjurar un seguit de socis de coalició.

El xoc entre les comunitats flamenca i valona fa que la política belga giri entorn del conflicte nacional i lingüístic. A les divisions entre les famílies ideològiques tradicionals (socialistes, liberals i democristians, separats per comunitat) s’hi han afegit els darrers anys els nous partits nacionalistes flamencs. Segurament la principal curiositat política belga és que la formació més votada des del 2010 és el nacionalista flamenc N-VA, que es proposa, entre d’altres objectius, posar fi a l’estat actual. Però perquè el país pogués tenir, mentrestant, un govern, els de l’N-VA van pactar amb altres forces i són dins d’una coalició de centre dreta que encapçala el líder dels liberals valons, Charles Michel.