“Quan avui acabi el meu torn s’acabarà tot. Jo deixaré enrere tota una vida treballant per Derbi, però el pitjor és que Catalunya perdrà una marca històrica, una manera de fer i un talent industrial i tecnològic que és el fruit de dècades de treball fet i pensat des d’aquesta planta de Martorelles”. En Xavier Canet i 92 companys més posen avui punt i final a una aventura que va començar en un petit taller de reparació de bicicletes fundat per Simeó Rabasa i Singla l’any 1922 a Mollet del Vallès. La propietària de Derbi des de l’any 2001, la italiana Piaggio, enterra definitivament qualsevol rastre de catalanitat de la marca tancant aquesta planta i traslladant la producció a Venècia. 

 

Ni la guerra, ni la postguerra, ni els gegants japonesos no havien pogut amb l’eslògan de Derbi, L'únic estable de la teva vida. Qui ha desestabilitzat ha estat l’amo de Vespa. I a parer dels empleats, també les administracions: “han deixat de la mà de Déu la indústria de la moto, un sector que durant dècades ha estat vital per a Catalunya, insígnia de la tecnologia i la projecció internacional. I l’han deixat morir”, es lamenta en Xavier, el més veterà de Martorelles, amb 36 anys d’antiguitat. Va entrar a Derbi amb dinou anys. I fins avui.

“Quan vaig entrar, em van dir que durant una setmana faria el torn de nit, i m’hi vaig quedar tretze anys! I des del primer dia, la família Rabasa ens va fer sentir a tots, també quan vam arribar a ser un miler d’empleats, com de la família”, rememora en Xavier. “És més que una feina, tots ens estimem la marca i ens hi hem deixat la pell. Era una estima mútua”, remarca per explicar que “els Rabasa havien arribat a pagar el metge a algun empleat que necessitava una atenció especial, i fins i tot, quan un empleat va perdre un fill, li van pagar uns dies de vacances perquè desconnectés”. Per a en Xavier arriben dies complicats, no només perquè troba molt difícil poder reincorporar-se al mercat laboral amb 54 anys, sinó perquè “cada dia passaré per davant de Derbi, i serà dur perquè el nom evoca molts records que ara es perdran”. Són, de fet, més de vuitanta anys que poden esborrar-se d’un plomall si la italiana Piaggio no aposta per mantenir, ni que sigui de forma testimonial, la marca Derbi. 
 

El 1931, l’avi Rabasa, com dècades després l’anomenaran els empleats, bastiria una factoria a Martorelles, al número 9 de la carretera de Badalona, dedicada a la reparació i lloguer de bicicletes. No seria fins el 1944 que amb el seu germà Josep començaria a fabricar bicicletes, un negoci que va rutllar tant que, cinc anys després, la petita empresa presentava el seu primer model de ciclomotor, la SRS de 48cc. L’èxit va ser tal que el negoci familiar es va transformar: les bicicletes deixarien pas a les motos de veritat. L’estiu de 1951, es presentava la Derbi 250cc. La marca Derbi -derivats de bicicletes- començava el llarg camí de fabricació de ciclomotors per al gran consumidor i de vehicles de competició. L’any 1968, a la Illa de Man, Derbi aconseguia la seva primera victòria en un Gran Premi de Motociclisme mercès a la 50 cc pilotada per l’australià Barry Smith. Ángel Nieto prendria el relleu al pilotatge de les bales vermelles de Derbi, i els diferents pilots de la marca catalana assolirien triomfs als mundials fins a arribar a la xifra màgica dels 100 títols, de la mà del català Marc Márquez el 2012. 

 

La planta de Martorelles va arribar a produir diàriament per a tot el món 600 motos de 50 cc del model Variant (1977), “espectacular, senzilla i sense problemes tècnics”. També va ser mítica la Derbi Paleta, oficialment Derbi Antorcha, de les quals se’n vendrien 500.000 a Europa i a casa nostra esdevindria un símbol de la classe treballadora, i en especial dels operaris de la construcció”, recorda en Xavier. I és clar, les bales vermelles de 50 cc i 80 cc que han donat tants triomfs mundials a la marca. Amb tot plegat, Derbi, a diferència d’altres marques catalanes com OSSA, Bultaco, Sanglas o Montesa, que van tancar o van caure a mans estrangeres, aconseguia superar les dificultats econòmiques que van acompanyar la transició espanyola.

Una petita esperança

L’única marca catalana que va sobreviure als avatars de la història del segle XX i a la competència ferotge del Japó, començava el segle XXI a mans dels italians, que van donar una dècada de treva a Derbi. Avui, amb el tancament de la fàbrica de Martorelles, Derbi mor a Catalunya. Però queda una petita esperança que sobrevisqui a milers de quilòmetres la gènesi catalana. “Si Piaggio és intel·ligent, voldrà mantenir la marca Derbi, perquè té prestigi internacional i perquè pot aprofitar la seva tecnologia, dissenyada a Catalunya. Confiem que ho facin, perquè aquí ja hem perdut la batalla, hem abocat al contenidor gairebé noranta anys de saber fer i d’avenços tecnològics. Han descapitalitzat Espanya i Catalunya deixant-se perdre una indústria tan important”, reflexiona Diego Moriña, president del comitè d’empresa de Derbi per la UGT.

Els treballadors, que feia anys que lluitaven per evitar el tancament, marxen cap a casa amb la sensació “d’haver jugat en camp contrari, perquè les administracions, tant l’espanyola com la catalana, no han apostat mai per la indústria de les dues rodes, al contrari, la legislació -edat per conduir ciclomotors i assegurances- ens ha penalitzat i no ens ha permès de tirar endavant”.

Ara roden OSSA, Rieju i Gas Gas. Són l’esperança que en un futur les motos catalanes tornin a regnar al món de les dues rodes com als anys setanta.