El 26 de maig de 1891 va néixer a la Bisbal de l’Empordà l’advocat Joaquim Juanola i Massó, personatge destacat de l’independentisme, no gaire conegut fins que l'historiador Fermí Rubiralta en feu la biografia. Fill de Damià Juanola i de Maria Massó, el matrimoni tingué dues filles més: Mercè i Soledat. El fill gran, Joaquim, va fer el batxillerat a Figueres, i, amb 14 anys, es traslladà a Barcelona per estudiar a la universitat. El 1913 ja era secretari de la Joventut Nacionalista del Districte VI de Barcelona i també el primer signant d’una crida als barcelonins “per anar a la manifestació per demanar l’aprovació del projecte de Llei de Mancomunitat”. El 25 de juliol de 1914 edità i dirigí l’únic número del periòdic El Nacionalista, intent no reeixit de setmanari.
El 1922 participa en la Conferència Nacional Catalana i, amb el també advocat i polític Manuel Carrasco i Formiguera, promou el principi que afirma que “Catalunya es considera en guerra amb Espanya” i participa en actes de promoció del nou partit Acció Catalana (AC) on afirma que “si fa 20 anys tothom s’hagués preocupat de crear escoles, avui la llibertat de Catalunya seria un fet (...) i la bandera catalana onejaria ben dreta i ben sola: però amb l’estel de la llibertat per companyia”. El 17 de març de 1923 es funda l’entitat Pàtria Lliure, amb Juanola escollit president per aclamació i, entre altres vocals, Tomàs Roig i Llop, pare de l’escriptora Montserrat Roig.
Amb la Dictadura de Primo de Rivera, l’apaivagament de les activitats d’AC i el ressò de la política insurreccional de Francesc Macià, amb els fets de Prats de Molló, cap al 1927 s’acosta a les posicions d’Estat Català (EC) i va a Brussel·les per contactar amb l’avi i posar-se “a les seves ordres per lluitar per a la independència”. Són anys complicats des del punt de vista professional, atesa la seva oposició militant a la directiva del Col·legi d’Advocats imposada pel directori militar, de manera que haurà de guanyar-se la vida treballant de mestre i també en una empresa de construcció pròpia. El 1931 serà molt crític amb les rebaixes acceptades amb la implantació de la Generalitat i, coincidint amb Nosaltres Sols, s’oposarà a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per considerar-lo poc ambiciós.
Malgrat el temps que ja duia funcionant, Pàtria Lliure es constituirà oficialment el 18 de març de 1932, llavors molt propera a l’independentisme representat per Jaume Compte, sense cap relació amb ERC, i amb Juanola al capdavant, fent seves consignes com ara “Volem l’estat català independent dins de la comunitat internacional dels estats obrers” i participant en actes polítics de suport al nou Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra del també empordanès Compte. Però l’orientació comunista que s’hi va imposant, amb el nom nou d’Estat Català-Partit Proletari, en provoca la separació de Juanola, que, el 1933, se situa sota la influència d’ERC, que governa la Generalitat, i esdevé tresorer del Centre Català Republicà del Districte V. Alhora, com a advocat, assumeix la defensa del dirigent del Partit Comunista de Catalunya, Ramon Casanellas, que havia pres part en l’assassinat d'Eduardo Dato, de militants anarcosindicalistes i d’activistes obreristes diversos, en el judici dels quals emprarà el català, malgrat l’oposició aferrissada de l’advocat Eduardo Barriobero, diputat republicà espanyol proper a la CNT.
Juanola continuà actiu pronunciant conferències, com la que impartí a l’Ateneu Nacionalista d’Esquerra (ERC), donant suport a l’Associació d’Escriptors i Artistes Revolucionaris contra Hitler, el febrer de 1934, en la línia ideològica d’independentisme d’esquerres que el caracteritzarà tota la vida. El 6 d’octubre, armat amb un fusell, surt al carrer a defensar la proclama feta pel president Lluís Companys. El 3 de setembre següent serà detingut en ser-li trobada propaganda independentista, emmanillat i empresonat durant tres dies fins a ser alliberat, després de les gestions fetes pel degà del Col·legi d’Advocats Joan Moles i Ormella, futur ministre de Governació.
El maig de 1936, en separar-se d’ERC una part del nucli d’EC que s’hi havia integrat el 1931, el nou Estat Català, on conflueixen altres grups d’orientació independentista, marca perfil propi en la seva definició d’esquerres i antifeixista, on Juanola es retroba còmode. El 5 d’agost, a bord del destructor Miranda, és un dels milicians d’EC que emprèn la ruta de les Pitiüses per reincorporar-les a la legalitat republicana i vincular-les a la Generalitat, amb l’expedició del capità Alberto Bayo. A Eivissa serà nomenat president del Tribunal Revolucionari de l'illa, “l’únic autoritzat per jutjar tota mena de detinguts”. Durant la guerra continua fent d’advocat en diferents judicis com a defensor de militants de tot el ventall antifeixista. El 26 de gener de 1939, el mateix dia de l’entrada dels franquistes a Barcelona, passa la ratlla fronterera per Cervera de la Marenda, acompanyat de la mare, ferida a l’ull en un bombardeig.
Després d’uns dies al nord del país, s’estableixen a París on el pintor i cartellista Carles Fontserè el defineix com a “rabiosament antiespanyolista”. Amb l’ocupació alemanya del juny de 1940, fuig cap a Bordeus amb la mare, on passarà un període de penalitats materials treballant en feines diverses fins que la seva germana Mercè, resident a Madrid, hi acollirà la progenitora. Llavors intervé en la fundació del Centre Català de la capital girondina, del qual serà secretari, recupera els contactes amb EC a través d’Antoni Figueres, de manera que en presideix la Delegació de la Gironda, i també una certa activitat pública amb la conferència Nació i Estat al cicle de conferències del Casal l’11 de març de 1945.
El 20 de gener de 1946 els militants d’EC de la Gironda aproven un ideari que defineix el partit com “el partit nacional obrer de Catalunya, i, com a tal, vol arribar, per tots els mitjans que calgui, a assolir la Independència política de la Catalunya total”, entenent per aquesta “les actuals províncies artificials de Girona, Lleida, Barcelona, Tarragona, Castelló de la Plana, València, Alacant, la llenca de terra catalana adscrita actualment a l’Aragó, les Illes Balears, Andorra i...” amb punts suspensius, sense esmentar explícitament la Catalunya Nord per motius obvis. S’hi defensa l’estructuració de tots aquests territoris en “República democràtica federal”, “la igualtat de drets entre l’home i la dona” i la lluita “enfront del capitalisme”. No costa gens d’endevinar-hi la mà de Juanola en aquest redactat i identificar-hi el seu independentisme social i progressista.
El 1947, als 56 anys, es casa a Bordeus amb Marie-Louise Lamarque, de 25, i, cinc mesos més tard, el matrimoni arriba ja a Veneçuela. A Caracas hi naixeran dues filles, Marie-Damienne i Elisenda, i hi farà feines diverses, sovint sota la protecció i l’ajut d’alguns catalans del nord i del sud. Amb el títol d’advocat ja convalidat, la situació econòmica de la família començarà a normalitzar-se. Entre altres casos, durà la defensa d’opositors a la dictadura del general Marcos Pérez Jiménez, però es mantindrà distant del Centre Català local del qual l’allunya la tebior excessiva del seu catalanisme, malgrat que sí que col·laborarà en el programa radiofònic dominical L’Hora Catalana, amb una intervenció regular en català.
Document editat pel Moviment d’Alliberament Nacional de Catalunya, dirigit per J.Juanola, a Caracas (1964) Foto: Cedida
El febrer de 1958 publica l’antiga conferència Nació i Estat i n’atribueix l’edició a un desconegut Moviment d'Alliberació de Catalunya. El 19 de juliol d’aquell any es constitueix formalment el Moviment d’Alliberament Nacional de Catalunya (MANC), organització que es proposa la constitució de la nació catalana “en estat sobirà, utilitzant tots els mitjans que calgui”, amb l’horitzó de la “unitat confederal de la Pàtria, que volen recuperar en la seva plenitud”, en referència al marc nacional de Països Catalans. El 2 de novembre, el MANC es planteja objectius com ara disposar d’una emissora clandestina, un centre d’informació i orientació nacional, un òrgan de propaganda internacional, promoure l’ingrés a les escoles militars estrangeres per formar quadres per a l’exèrcit català i una escola clandestina, per correspondència, de ciències polítiques, econòmiques i socials. Juanola, alhora, esdevé el representant al país d’adopció del grup Resistència Catalana de Córdoba (Argentina), tot plegat en un context internacional (Cuba, Algèria, Vietnam) en què conceptes com “moviment d’alliberament nacional” es van imposant.
L’advocat aconseguirà que un grup d’escriptors, encapçalats per Rómulo Gallegos, signin un document adreçat a la Unesco on sol·liciten el lliure ús del català en el seu territori, text que serà un dels editats pel MANC en la sèrie numerada Documents, on també apareixeran Monòleg d’un militant a un català anònim, La separació de Catalunya és possible? o Significació de l’Onze de Setembre. El 20 de març de 1959, el grup dirigit per Juanola, que assegurava tenir delegacions en 17 països americans i 10 d’europeus, escriu una carta al president del govern de la República espanyola a l’exili, Félix Gordón Ordás, on assegura que “les últimes colònies -perdut el Marroc- són Catalunya, amb el País Valencià i les Illes Balears, el País Basc, Galícia i les Illes Canàries també s'independitzaran, tot i que també -com Cánovas del Castillo amb Cuba (...) pensaran vostès a fer servir 'l'últim home i l'última pesseta’”. Els posicionaments inequívocament independentistes del MNAC fan que adopti una actitud crítica amb la Generalitat i el president Josep Tarradellas, així com amb el grup de Solidaritat Catalana de Caracas, i el 12 d’abril té lloc una reunió entre exiliats catalans, bascos i gallecs, els quals funden l’entitat conjunta Galeuzca que, amb Juanola com a principal impulsor i secretari general, “declaren la situació d'independència de les seves respectives nacions”.
Transatlàntic Santa Maria, segrestat pel DRIL, amb intervenció d’independentistes catalans, escortat per avions militars nord-americans (1961) Foto: Cedida
El 1960, el grup s’integra al Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament (DRIL), en “la lluita contra les dictadures imperants a la península Ibèrica”, organisme integrat per portuguesos, gallecs, espanyols i catalans antifeixistes. Després d’alguns atemptats amb explosiu a l’Estat, l’acció que adquirí un enorme ressò internacional fou el segrest a l’Atlàntic del Santa Maria, rebatejat com a Santa Libertade sota les ordres del capità portuguès Henrique Galvão, el primer vaixell de la història amb passatgers, un miler, objecte d’una acció com aquesta, en protesta contra la dictadura salazarista i la franquista que acabà amb asil polític per als segrestadors, un cop arribats al port brasiler de Recife. Tant en la preparació prèvia de l’acció, com en la seva logística, el MANC hi assegurà la presència catalana.
Mentrestant, el 1960, la muller i les filles s’instal·len a França perquè aquestes hi estudiïn amb la manutenció regular que Juanola els assegura. Cada any s’hi reunirà per Nadal i els mesos d’estiu, i es desplaçarà fins a la Catalunya Nord per albirar amb la mirada la resta del país. El 1966, ja amb 75 anys, assisteix encara a la II Conferència del Consell Nacional Català que se celebra a Mèxic. Un any després, el dijous 10 d’agost de 1967, morirà a Caracas a causa d’una embòlia pulmonar, poc abans d’emprendre el viatge habitual cap a França amb l’objectiu sempre present d’establir-s’hi definitivament amb tota la família. Deixà inèdit l’assaig titulat La Gran Catalunya, després de tota una vida d’esforços, riscos i sacrificis, dedicada a la causa de la llibertat del seu país.
Per a saber-ne més: Un conspirador independentista. Joaquim Juanola i Massó (1891-1967), Fermí Rubiralta i Casas, Llíbres de l’Index, Barcelona, 2019.
