25
d'agost
del
2016
Actualitzat
el
26
d'agost
a les
8:21h
El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos (Bogotà, 1951) ha coronat la seva aposta per la pacificació. L'acord de pau amb la guerrilla posa fi a un dels conflictes més sagnants del continent americà i confirma l'èxit d'una estratègia dissenyada amb intel·ligència pel dirigent colombià des d'abans de la seva arribada al poder, el 2010.
Economista i periodista, Santos és fill d'una de les sagues més influents de Colòmbia, en un país on el pes de les grans dinasties és determinant. El seu cognom està lligat a un dels rotatius històrics de la premsa nacional, El Tiempo, que durant molts anys va ser propietat dels Santos i on l'avui president va ser cap de redacció. Un altre vincle clau en la trajectòria del polític ha estat el Partit Liberal (PL), rival del Partit Conservador i l'organització històricament més potent del país, avui amb menys força però integrant de la coalició Unitat Nacional, que dóna suport a Santos.
La crisi política i social que es va encimbellar de Colòmbia des dels anys cinquanta va acabar fragmentant els vells partits. Santos, que va ser ministre de Comerç Exterior en un govern liberal, acabaria abandonant els rengles del partit per decantar-se per un nou projecte polític, el que liderava el president Álvaro Uribe, provinent com ell del liberalisme i que va governar durant dos mandats, entre 2002 i 2010. Tots dos van protagonitzar una escissió de dreta en el PL i van crear el Partit Social de la Unitat Nacional. Però tothom el coneixia com el partit de la U (per Uribe).
Després de dècades de guerra civil, violència, segrestos i desplaçats, l'arribada d'Uribe va ser saludada per una majoria de la població. Prometia mà dura contra la guerrilla, va estrènyer relacions amb els Estats Units, arribant a establir vuit bases militars d'ús conjunt amb l'exèrcit nord-americà. En el segon mandat d'Uribe, Santos va ser nomenat ministre de Defensa.
De falcó...
Com a responsable de les forces armades colombianes, va dirigir l'ofensiva contra la guerrilla amb mà de ferro, tot aplicant l'anomenada Política de Seguretat Democràtica (PSD), l'estratègia uribista contra les FARC i les altres organitzacions armades, com l'EPN. Va aconseguir eliminar un seguit de caps dels insurgents (el més rellevant, Raúl Reyes) i es va apuntar l'èxit, militar i propagandístic, de l'alliberament el 2008 d'Íngrid Betancourt, excandidata presidencial. Va ser la culminació de la seva gestió a Defensa.
Uribe volia convertir el seu govern en un règim i va intentar una segona reelecció el 2010. Després que el tribunal constitucional impedís la seva candidatura, el nom de Juan Manuel Santos va aparèixer com el millor situat per abanderar la causa uribista. Va ser fet candidat oficial i va imposar-se fàcilment a una esquerra afeblida en les eleccions del 2010.
...a pacificador
El convenciment que calia arribar a un acord amb la guerrilla el tenia de feia anys. Va ser Santos qui va parlar primer de crear zones de distensió al país, al marge de la guerra que arrasava Colòmbia. La seva etapa al costat d'Uribe van mostrar un Santos implacable. Era només un dels molts rostres d'un polític que sempre va saber esperar i administrar les paraules. El primer gest que va fer en arribar a la presidència va ser reconciliar-se amb els presidents de Veneçuela, Hugo Chávez, i Equador, Rafael Correa, als qui havia acusat d'ajudar a les FARC. Quan va encaixar la mà de Chávez, alguna cosa es va començar a trencar entre Santos i Uribe, que es va donar que no podria continuar governant a l'ombra del nou president.
Però el líder colombià ha mogut sempre peça sobre terreny segur. El seu gest envers Chávez no el va convertir en un membre del club llatinoamericà liderat per Caracas. Santos sempre ha sabut distingir l'essencial de l'accessori i ha conreat amb cura les relacions amb Washington. L'Administració Obama ha aplaudit la seva política de pacificació, però Santos ha esdevingut un gran advocat del Tractat de Lliure Comerç (TLC) auspiciat pels EUA.
Santos va imposar una estratègia antiterrorista diferent de la d'Uribe, que contemplava una política de desenvolupament social de les zones devastades pel conflicte. Ho va fer amb la llei de Víctimes i Restitució de Terres, que va permetre a centenars de milers de desplaçats recuperar part del que van perdre al veure's obligats a abandonar les seves cases per la guerra.
Fins i tot va tenir temps per intervenir de manera destacada en altres conflictes del continent. El seu paper va ser determinant per l'Acord de Cartagena, en què va posar fi a la crisi interna que vivia Hondures des del cop d'estat que va derrocar Mel Zelaya. Santos va aconseguir que l'exdirigent i els seus rivals fessin les paus.
El president colombià va fer una aposta molt arriscada per la pacificació. Però mai ha estat un pacifista. Mentre encarava l'acció del govern vers un diàleg obert amb les FARC, l'ofensiva militar continuava. De fet, sense les eliminacions per l'exèrcit de dirigents guerrillers com Jorge Briceño, àlies Mono Jojoy, i Alfonso Cano, en l'inici de la seva presidència, el camí de la pau hagués estat més difícil. "Elegiu: la presó o la tomba", va exclamar Santos.
A inicis del 2012, la guerrilla es mou: allibera una dotzena de membres de les forces de seguretat i anuncia la fi dels segrestos a canvi de diners. En aquell moment, les negociacions entre govern i FARC ja són un secret a veus. Es duen a terme entre l'Havana i Oslo. El 4 de setembre, el president anuncia un primer marc d'acord, tot i que la guerra continua.
Per Santos, res ha estat fàcil. Mentre l'esquerra l'acusava de no fer prou per resoldre el conflicte, esclatava una altra guerra, no pas violenta però sí molt dura, amb l'expresident Uribe, convertit en el líder de l'oposició de dreta. Quan es coneix que Santos s'ha mostrat disposat a la incorporació de membres de la guerrilla a la vida política, els uribistes acusen el president de traïdor. Alhora, la justícia comença a desvetllar nombrosos casos de corrupció que afecten destacats uribistes. Surten a la llum diversos escàndols de connivència entre l'aparell policial dels anys d'Uribe i grups paramilitars de l'extrema dreta.
Una reelecció difícil
El 2014, el dirigent colombià va afrontar una campanya de reelecció complicada. Diverses formacions d'esquerra van presentar candidat, mentre Uribe fundava el Centre Democràtic i auspiciava Óscar Iván Zuluaga com a contrincant de dreta a Santos. L'uribista va quedar en primer lloc en la primera volta del maig (29% a 25%), i el president va necessitar el suport de les forces progressistes, amb el Pol Democràtic al davant, per imposar-se en una segona volta.
A Santos li queden dos anys de mandat. Però l'acord tancat amb la guerrilla converteix aquest polític calculador i fred, bon deixeble de Maquiavel, en un estadista amb visió que pot cicatritzar un dels conflictes més horribles i estúpids que han castigat Amèrica del Sud.
Economista i periodista, Santos és fill d'una de les sagues més influents de Colòmbia, en un país on el pes de les grans dinasties és determinant. El seu cognom està lligat a un dels rotatius històrics de la premsa nacional, El Tiempo, que durant molts anys va ser propietat dels Santos i on l'avui president va ser cap de redacció. Un altre vincle clau en la trajectòria del polític ha estat el Partit Liberal (PL), rival del Partit Conservador i l'organització històricament més potent del país, avui amb menys força però integrant de la coalició Unitat Nacional, que dóna suport a Santos.
La crisi política i social que es va encimbellar de Colòmbia des dels anys cinquanta va acabar fragmentant els vells partits. Santos, que va ser ministre de Comerç Exterior en un govern liberal, acabaria abandonant els rengles del partit per decantar-se per un nou projecte polític, el que liderava el president Álvaro Uribe, provinent com ell del liberalisme i que va governar durant dos mandats, entre 2002 i 2010. Tots dos van protagonitzar una escissió de dreta en el PL i van crear el Partit Social de la Unitat Nacional. Però tothom el coneixia com el partit de la U (per Uribe).
Després de dècades de guerra civil, violència, segrestos i desplaçats, l'arribada d'Uribe va ser saludada per una majoria de la població. Prometia mà dura contra la guerrilla, va estrènyer relacions amb els Estats Units, arribant a establir vuit bases militars d'ús conjunt amb l'exèrcit nord-americà. En el segon mandat d'Uribe, Santos va ser nomenat ministre de Defensa.
De falcó...
Com a responsable de les forces armades colombianes, va dirigir l'ofensiva contra la guerrilla amb mà de ferro, tot aplicant l'anomenada Política de Seguretat Democràtica (PSD), l'estratègia uribista contra les FARC i les altres organitzacions armades, com l'EPN. Va aconseguir eliminar un seguit de caps dels insurgents (el més rellevant, Raúl Reyes) i es va apuntar l'èxit, militar i propagandístic, de l'alliberament el 2008 d'Íngrid Betancourt, excandidata presidencial. Va ser la culminació de la seva gestió a Defensa.
Uribe volia convertir el seu govern en un règim i va intentar una segona reelecció el 2010. Després que el tribunal constitucional impedís la seva candidatura, el nom de Juan Manuel Santos va aparèixer com el millor situat per abanderar la causa uribista. Va ser fet candidat oficial i va imposar-se fàcilment a una esquerra afeblida en les eleccions del 2010.
...a pacificador
El convenciment que calia arribar a un acord amb la guerrilla el tenia de feia anys. Va ser Santos qui va parlar primer de crear zones de distensió al país, al marge de la guerra que arrasava Colòmbia. La seva etapa al costat d'Uribe van mostrar un Santos implacable. Era només un dels molts rostres d'un polític que sempre va saber esperar i administrar les paraules. El primer gest que va fer en arribar a la presidència va ser reconciliar-se amb els presidents de Veneçuela, Hugo Chávez, i Equador, Rafael Correa, als qui havia acusat d'ajudar a les FARC. Quan va encaixar la mà de Chávez, alguna cosa es va començar a trencar entre Santos i Uribe, que es va donar que no podria continuar governant a l'ombra del nou president.
Però el líder colombià ha mogut sempre peça sobre terreny segur. El seu gest envers Chávez no el va convertir en un membre del club llatinoamericà liderat per Caracas. Santos sempre ha sabut distingir l'essencial de l'accessori i ha conreat amb cura les relacions amb Washington. L'Administració Obama ha aplaudit la seva política de pacificació, però Santos ha esdevingut un gran advocat del Tractat de Lliure Comerç (TLC) auspiciat pels EUA.
Santos va imposar una estratègia antiterrorista diferent de la d'Uribe, que contemplava una política de desenvolupament social de les zones devastades pel conflicte. Ho va fer amb la llei de Víctimes i Restitució de Terres, que va permetre a centenars de milers de desplaçats recuperar part del que van perdre al veure's obligats a abandonar les seves cases per la guerra.
Fins i tot va tenir temps per intervenir de manera destacada en altres conflictes del continent. El seu paper va ser determinant per l'Acord de Cartagena, en què va posar fi a la crisi interna que vivia Hondures des del cop d'estat que va derrocar Mel Zelaya. Santos va aconseguir que l'exdirigent i els seus rivals fessin les paus.
El president colombià va fer una aposta molt arriscada per la pacificació. Però mai ha estat un pacifista. Mentre encarava l'acció del govern vers un diàleg obert amb les FARC, l'ofensiva militar continuava. De fet, sense les eliminacions per l'exèrcit de dirigents guerrillers com Jorge Briceño, àlies Mono Jojoy, i Alfonso Cano, en l'inici de la seva presidència, el camí de la pau hagués estat més difícil. "Elegiu: la presó o la tomba", va exclamar Santos.
A inicis del 2012, la guerrilla es mou: allibera una dotzena de membres de les forces de seguretat i anuncia la fi dels segrestos a canvi de diners. En aquell moment, les negociacions entre govern i FARC ja són un secret a veus. Es duen a terme entre l'Havana i Oslo. El 4 de setembre, el president anuncia un primer marc d'acord, tot i que la guerra continua.
Per Santos, res ha estat fàcil. Mentre l'esquerra l'acusava de no fer prou per resoldre el conflicte, esclatava una altra guerra, no pas violenta però sí molt dura, amb l'expresident Uribe, convertit en el líder de l'oposició de dreta. Quan es coneix que Santos s'ha mostrat disposat a la incorporació de membres de la guerrilla a la vida política, els uribistes acusen el president de traïdor. Alhora, la justícia comença a desvetllar nombrosos casos de corrupció que afecten destacats uribistes. Surten a la llum diversos escàndols de connivència entre l'aparell policial dels anys d'Uribe i grups paramilitars de l'extrema dreta.
Una reelecció difícil
El 2014, el dirigent colombià va afrontar una campanya de reelecció complicada. Diverses formacions d'esquerra van presentar candidat, mentre Uribe fundava el Centre Democràtic i auspiciava Óscar Iván Zuluaga com a contrincant de dreta a Santos. L'uribista va quedar en primer lloc en la primera volta del maig (29% a 25%), i el president va necessitar el suport de les forces progressistes, amb el Pol Democràtic al davant, per imposar-se en una segona volta.
A Santos li queden dos anys de mandat. Però l'acord tancat amb la guerrilla converteix aquest polític calculador i fred, bon deixeble de Maquiavel, en un estadista amb visió que pot cicatritzar un dels conflictes més horribles i estúpids que han castigat Amèrica del Sud.